Els astres: el Sol, la Lluna i les Estrelles (I)

 Escrit per Joan-Ignasi Elias

La Via Làctia / NASA

Al llarg del temps, l’ésser humà ha tingut curiositat i preocupació per la volta celeste. Ara sabem que a l’Univers hi ha milions de galàxies i que les galàxies són acumulacions d’estrelles, planetes, satèl·lits i altres astres, i que cada astre d’una galàxia es mou, i que cada galàxia sencera també es desplaça. Si un astre es mou al voltant d’una estrella, l’anomenem planeta. Els planetes no tenen llum pròpia, sinó que reflecteixen la llum de les estrelles. Els astres que giren al voltant d’un planeta s’anomenen satèl·lits. 

L'astronomia és la ciència que estudia els astres o cossos celestes, la posició, els moviments, els fenòmens que els envolten i, en definitiva, tot el que es troba a l'espai exterior. L'astrologia també estudia la posició i els moviments dels astres, i per això les dues paraules comparteixen arrel, però ho fa sota la creença que la configuració del cel influeix en els esdeveniments terrestres o en els éssers humans i les seves vides. Així, la seva finalitat és conèixer què passarà a la Terra, o conèixer el caràcter de les persones, descobrir o repassar esdeveniments passats de la seva vida o predir el seu futur.

El planeta Mart i les seves valls  / NASA-USGS

Els astres i nosaltres

També sabem que la proximitat de la Lluna influeix sobre els mars i els oceans, i dona lloc a les marees. En estar la Lluna més a prop (385.000 km) de la Terra que el Sol, la seva força d’atracció és dues vegades més gran, per això és el factor principal que determina el període i l’alçada de les marees. Per acció de la força gravitatòria, la Terra i la Lluna formen un sistema que gira al voltant d’un centre de rotació. Quan la Lluna es troba sobre la vertical d’un oceà, atrau les seves aigües i aquestes s’eleven; a l’altra cara de la Terra, el moviment de rotació del sistema Terra-Lluna provoca una força centrífuga que fa que les aigües també s’elevin. Aquest efecte es coneix com  a marea alta o plenamar, moment en què l’aigua arriba al nivell més alt. En canvi, en els  oceans que es troben a les cares que no estan alineades amb la lluna les forces gravitatòries i centrífugues es contraresten, donant lloc a la marea baixa o baixamar. Al llarg del dia es produeixen quatre marees, dues baixes i dues altes, que s’alternen aproximadament cada 6 hores. Però, a part d’aquests casos pròxims, es pot parlar d’una influència dels astres sobre la Terra i els seus habitants? Vegem-ho.

Els planetes del Sistema solar / Viquipèdia

De vegades, la Lluna i els planetes estan en conjunció. Es diu que dos astres estan en conjunció quan travessen simultàniament el mateix meridià, és a dir, que es troben exactament l’un al nord de l’altre. Les conjuncions d’aquesta mena tenien una forta rellevància en les creences de les antigues civilitzacions. Es pensava que aquests fenòmens, i d’altres d’observats al cel, tenien una relació directa amb els fets d’aquí a la Terra. Així, moltes llegendes i fets històrics fan referències a senyals dels astres, senyals considerats sobrenaturals i que, en la majoria de casos -ara se sap- eren conjuncions, eclipsis i cometes. Aleshores no hi havia diferència entre fenòmens meteorològics i fenòmens astronòmics: tot formava part del mateix misteri. Com que els fenòmens meteorològics influeixen en les nostres vides -i molt-, els fenòmens astronòmics, que tenen lloc en el mateix escenari, també havien d’influir-hi. Però avui dia sabem la diferència entre atmosfera i espai exterior. 

Les distàncies que ens separen dels astres són tan enormes que no és possible que esdeveniments astronòmics com les conjuncions puguin tenir cap influència sobre el nostre comportament o la nostra llibertat. Això no implica, però, que siguem uns éssers excepcionals, ni que la Terra sigui una singularitat de l’Univers. Al contrari, hi estem profundament connectats. Així, tots els materials rocosos i metàl·lics de la Terra, i dels éssers vius (el ferro de la sang, el calci de les dents, el carboni dels gens…) es van produir, originàriament, fa milers de milions d’anys, a l’interior d’una estrella. Tot l’univers està compost pels mateixos àtoms, presents arreu. Llevat de la Lluna i del Sol, els astres no tenen cap influència sobre nosaltres, però hi estem emparentats.


El Sol

És un estel situat al centre del sistema solar. Aquest sistema forma part de la Via Làctia, que és el nom que els romans van posar a la nostra galàxia, i vol dir “camí de llet”. Durant les nits clares es pot veure una franja blanquinosa al cel plena d’estels: és una part de la nostra galàxia.

És clar que la presència o absència del Sol en el cel determina el dia i la nit, respectivament.  Quan està baix al cel, la dispersió atmosfèrica fa que sigui groc, vermell, taronja o magenta. Malgrat la seva típica blancor, la majoria de la gent pensa mentalment el Sol com a groc. En realitat, es tracta d'una esfera gairebé perfecta de plasma calent portada a la incandescència per les reaccions de fusió nuclear que es produeixen al seu nucli i que radia energia majoritàriament en forma de llum visible i radiació infraroja. Està compost principalment per elements químics d'hidrogen i heli.  

La Terra i tots els altres planetes del sistema solar giren al seu voltant. Els planetes menors, els cometes, els meteoroides i tot el medi interplanetari que hi ha enmig també giren al seu voltant. Com que és l'estel més pròxim a la Terra (és a 150.000.000 km), és també l'astre més brillant del firmament. 

La majoria de les fonts d'energia emprades per l'ésser humà deriven indirectament del Sol. Els combustibles fòssils preserven energia solar capturada fa milions d'anys per mitjà de fotosíntesi, l'energia hidràulica usa l'energia potencial d'aigua que es va condensar en altura després d'haver-se evaporat per la calor del Sol, etc. A més, l'energia emmagatzemada en el petroli i en la resta de combustibles fòssils deriva de la de l'estel, que s'ha convertit en energia química gràcies a la fotosíntesi de les plantes que van viure fa milions d’anys. L'energia radiada pel Sol és aprofitada pels éssers fotosintètics, que constitueixen la base de la cadena alimentària. També aporta l'energia que manté en funcionament els processos climàtics. També fem servir la seva energia, que és recollida per estructures com els panells solars, que s'utilitzen per a diferents propòsits, com ara l'escalfament d'aigua o la producció d'energia elèctrica (panells fotovoltaics). És, amb molta diferència, doncs, la font d'energia més important per a la vida a la Terra.


El Sol en la cultura

L'enorme efecte del Sol a la Terra ha estat reconegut des dels temps prehistòrics. El Sol ha estat considerat per algunes cultures com una deïtat. La rotació sinòdica de la Terra i la seva òrbita al voltant del Sol són la base dels calendaris solars, un dels quals és el predominant calendari en ús avui en dia.

El Sol ha estat objecte de veneració en moltes cultures al llarg de la història de la humanitat. La comprensió més fonamental de la humanitat sobre el Sol és com el disc lluminós del cel, la presència del qual sobre l'horitzó crea el dia i l’absència de la qual provoca la nit. En moltes cultures prehistòriques i antigues, es creia que el Sol era una deïtat solar o una altra tipus d'entitat sobrenatural. El culte al Sol va ser central per a civilitzacions com els antics egipcis, els inques d'Amèrica del Sud i els asteques del que ara és Mèxic. En religions com l'hinduisme, el Sol encara es considera un déu. A més, molts monuments antics es van construir tenint en compte els fenòmens solars; per exemple, els megàlits de pedra marquen amb precisió el solstici d’estiu o l’hivern (alguns dels megàlits més destacats es troben a Nabta Playa, Egipte; Mnajdra, Malta; i Stonehenge, Anglaterra). Newgrange, una muntanya prehistòrica construïda per humans a Irlanda, va ser dissenyada per detectar el solstici d’hivern; la piràmide del Temple de Kukulkan a Chichén Itzá a Mèxic està dissenyat per projectar ombres en forma de serps que escalen la piràmide als equinoccis vernals i a la tardor...


Els egipcis van retratar el déu Ra en ser transportat pel cel en una barca solar, acompanyat de déus menors. Entre la variada jerarquia de sacerdots de l’antic Egipte existia un encarregat de l’observació dels astres. La seva principal tasca era el càlcul de les hores del dia i de la nit amb la finalitat de dur a terme de la manera més precisa possible els serveis religiosos del temple. Per realitzar aquesta comesa comptava amb taules amb efemèrides horàries d’estrelles, rellotges d’aigua, sol i ombra. Gràcies a l’estudi de les taules i llistes estel·lars egípcies, principalment trobades en contextos funeraris, així com de documents de caràcter astronòmic exposats en temples tardans, el nostre coneixement sobre el cel dels egipcis, les seves estrelles i constel·lacions, ha crescut notablement. Ells també van fossilitzar en el cel, en les seves constel·lacions, moments coneguts de la vida dels seus déus. 

Les teories o explicacions científiques o filosòfiques sobre el Sol s’han anat succeint al llarg dels segles. Així, va ser el filòsof grec Anaxàgores qui va raonar que no era el carro d'Helios, sinó una bola de metall gegant flamant fins i tot més gran que la terra del Peloponès i que la Lluna reflectia la llum del Sol. Per mostrar aquesta heretgia, fou empresonat per les autoritats i condemnat a mort, tot i que posteriorment va ser alliberat per la intervenció de Pèricles.  La teoria que el Sol és el centre al voltant del qual orbiten els planetes va ser proposada per primer cop per l’antic grec Aristarc de Samos (s. III aC). Aquesta visió es va desenvolupar en un model matemàtic d'un sistema heliocèntric més detallat al segle XVI per Nicolau Copèrnic.

També es van registrar observacions de taques solars durant la Dinastia Han (206 aC—220 dC) pels astrònoms xinesos, que va mantenir registres d’aquestes observacions durant segles.  Averrois, filòsof, teòleg, jurista, metge i astrònom andalusí, també va proporcionar una descripció de les taques solars al segle XII. La invenció del telescopi a principis del segle XVII va permetre fer observacions detallades de les taques solars per Thomas Harriot, Galileo Galilei i altres astrònoms. El 1666, Isaac Newton va observar la llum del Sol mitjançant un prisma, i va demostrar que està format per llum de molts colors.  En els primers anys de l'era científica moderna, la font d'energia del Sol era un trencaclosques significatiu.  Fins al 1904 no es va oferir una solució documentada. Ernest Rutherford va suggerir que la producció del Sol podria ser mantinguda per una font interna de calor, i va suggerir la desintegració radioactiva com a font. Tanmateix, seria Albert Einstein qui proporcionaria la pista essencial de la font de la producció d'energia del Sol amb la seva relació d'equivalència entre massa i energia: E = mc².   

D’altra banda, el Sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com en la majoria del Mediterrani, o femení, com a l'Àsia, per exemple. Simbolitza la llum i el poder. En alquímia, es relaciona amb l'or i s'escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que en l'astrologia). A vegades, s'ha utilitzat com a al·legoria de Jesús, ja que «mor» i «ressuscita» (es pon i surt cada dia per a l'ull humà), està al cel i irradia llum. Igualment, la data de Nadal estaria associada al solstici d'hivern. Les corones dels sants sovint tenen rajos com els del Sol. 

Un símbol solar és un dibuix o signe usat per representar el Sol o els seus atributs en una cultura determinada. Els símbols solars comuns inclouen cercles amb raigs, creus o espirals. En la iconografia religiosa, les personificacions del Sol o els atributs solars s'indiquen mitjançant un halo o una corona radiada. Les insígnies oficials que incorporen símbols solars amb raigs inclouen emblemes i banderes (p. ex., l’Uruguai. l’Argentina, les Filipines, el Tibet). 

Icona bizantina del Sant Sopar, amb Jesús i els apòstols amb l’halo o aurèola (excepte Judes Iscariot)

Vegem ara exemples de la presència del Sol en les arts i la literatura 

En la Pintura, hi trobem 

Sortida de sol – Vincent Van Gogh / Museu Van Gogh

Posta de sol - Modest Urgell / MNAC

El Sol – Edvard Munch / edvardmunch.org

People in the Sun - Edward Hopper / Smithsonian American Art Museum

Sol vermell – Joan Miró / Fundació Miró

Sol ixent. Impressió – Claude Monet / Museu Marmottan Monet


En la Literatura 

La Klara i el Sol - Kazuo Ishiguro (premi Nobel). Llibres Anagrama.
Una història de ciència ficció que s’interroga sobre allò que ens fa humans. És una preciosa paràbola sobre un món segre¬gat i malmès, inquietantment proper al nostre.
La Klara és una AA, una Amiga Artificial, especialitzada a tenir cura d’adolescents. Ara s’està en una botiga, esperant que algú la compri i se l’en¬dugui a casa, a una llar. Mentrestant, contempla l’exterior des de l’aparador. Observa els vianants, com actuen, quins gestos fan, i és testimoni d’epi¬sodis que no acaba d’entendre, com quan dos ta¬xistes es barallen. La Klara és una AA peculiar, és més observadora i més donada a fer-se preguntes que la majoria dels seus congèneres. I, com els seus companys, necessita el Sol per alimentar-se, per carregar-se d’energia. ¿Què hi trobarà, al món exterior, quan surti de la botiga i se’n vagi a viu¬re amb una família? 


Les Cròniques marcianes – Red Bradbury. Edicions Proa / La Butxaca
Les cròniques marcianes, obra clàssica de la ciència-ficció, recull les vicissituds de la colonització del planeta Mart i l'accidentada decadència de la seva civilització. A setanta milions de milles de distància del planeta Terra, el viatger de l'espai hi pot trobar els mateixos paranys dels quals creia fugir: la grolleria, la solitud, l'enveja o les parades de frankfurts.




A la Poesia 

Hi ha múltiples exemples amb el Sol. En recollirem aquests: 

Del llibre Com ella, d’Anne Sexton, el poema “La fúria de les postes de sol” (traducció de Montserrat Abelló):

Hi ha una
cosa freda dins l’aire,
una aura de gel
i de flegma.
Tot el dia he construït
un tros de vida i ara
el sol s’enfonsa per
desfer-la.
L’horitzó sagna
i es xuma el polze.
El petit polze roig
es perd de vista.
I jo em pregunto què és
aquesta vida amb mi mateixa,
aquest somni que visc.
Em podria menjar el cel
com una poma,
però m’estimo més
preguntar a la primera estrella:
per què sóc aquí?
per què visc en aquesta casa?
qui n’és responsable?
eh?

“The fury of sunsets”
Something
cold is in the air,
an aura of ice
and phlegm.
All day I’ve built
a lifetime and now
the sun sinks to
undo it.
The horizon bleeds
and sucks its thumb.
The little red thumb
goes out of sight.
And I wonder about
this lifetime with myself,
this dream I’m living.
I could eat the sky
like an apple
but I’d rather
ask the first star:
why am I here?
why do I live in this house?
who’s responsible?
eh?

Del llibre Àncores i estrelles, de Josep M. de Sagarra, “No tinguis por del sol...”: 

No tinguis por del sol, que fatalment
ha de morir, i ans de morir protesta.
Veuràs com de batalla fa requesta.
Com es dilata i com es va encenent.

Torna el núvol rosat i sangonent
i esbarria la púrpura en tempesta;
pinta les aigües com per dur-hi festa
i, més ferit, esclata més valent.

No et faci por! Veuràs com de seguida
s'acaba tot. Veuràs que salta i crida
i, encarcarant-se, com un rei covard,

la seva glòria de vermells esbomba
i, després, cau vençut dins de la tomba
indiferent i llisa de la mar.
                  
En la Música 

En primer lloc, tenim dues cançons populars catalanes: 




Sol, solet. Podem escoltar-la 




Plou i fa sol. Escoltem-la:






I per acabar, una popular més ‘moderna’: 








  Qualsevol nit pot sortir el sol – Jaume Sisa.    Escoltem-la








A la segona part, parlarem sobre la Lluna; i a la tercera, dels estels i les seves constel·lacions.








Comentaris