Un instrument per preservar els millors espais agraris, encara no desenvolupat
Escrit per Ramon Lluís Lletjós i Castells - Gerent de l’ACATCOR (Associació Catalana de Comunitats de Regants)
El 29 de maig del 2019, el Ple del Parlament de Catalunya va aprovar la Llei dels Espais Agraris, donant així resposta a una reivindicació històrica del sector i del territori i atenent a les reiterades demandes que des del mateix Parlament de Catalunya s’havien formulat sobre la necessitat de disposar d’una Llei d’aquest tipus.
El text d’aquesta Llei es va publicar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 19 de juny de 2019, entrant en vigor l’endemà de la seva publicació i obrint-se, al mateix temps, un termini per al seu desplegament reglamentari i aplicació de les disposicions previstes en la dita Llei. La plena vigència d’aquesta seria una vegada aprovat el Pla Territorial Sectorial Agrari, i els Plans Territorials Agraris Específics que corresponguin, i es publiquessin en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Aquesta Llei havia de ser -i dic ‘havia’ perquè encara no s’ha desenvolupat- l’instrument que permetés planificar el territori, tenint en compte els sectors agrícola, ramader i forestal en els seus vessants de productors d’aliments, béns i serveis, però també valorant-ne el paper d’equilibradors del territori i cohesionadors socials.
La Llei ens ha de permetre ordenar la gestió dels espais agraris de Catalunya, dissenyant mecanismes per donar seguretat jurídica als titulars de les explotacions agràries, i al mateix temps establir disposicions per a la definició, la planificació i la gestió dels espais agraris de Catalunya, amb l’objectiu de crear indrets per a la producció d’activitats en el marc de la Llei.
Així, les finalitats de la Llei són: preservar i protegir millor els espais agraris de Catalunya; regular les edificacions existents actualment en aquests espais agraris i preservar la seva connectivitat. La conjunció d’aquestes 3 finalitats, una vegada desenvolupada la Llei completament, ens hauria de permetre fer una gestió més sostenible del medi, facilitant la incorporació de persones a l’activitat agrària, afavorir el relleu generacional i també el dimensionament de les explotacions professionals que ho necessitin. En definitiva, arrelament territorial i consolidació d’espais agraris per a la producció d’aliments que ens ajudin a assolir sobirania alimentària i, per tant, reduir la nostra dependència externa. Com es diu sovint, no hi ha aliments ni sobirania alimentària sense espais agraris.
On ens trobem avui dia?
Transcorreguts més de 3 anys des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, podem dir que les tres eines bàsiques de la Llei dels Espais Agraris: Pla Territorial Sectorial Agrari de Catalunya, fet a partir dels Plans Territorials Agraris Específics; l’Anàlisi d’Afectacions Agràries i el Registre de Finques Agràries en Desús, es troben en una fase de desenvolupament molt inicial i, en alguns casos, com és el Pla Territorial Sectorial Agrari, encara no s’hi han posat els “fonaments” per a la seva redacció.
Precisament, aquesta manca de desenvolupament del Pla Territorial Sectorial Agrari de Catalunya la considero especialment rellevant per la implicació directa que té en la temàtica que s’ha anat plantejant en les darreres setmanes i mesos sobre la implantació dels parcs solars fotovoltaics i els parcs eòlics en terrenys i espais agraris, sense que això vulgui deixar en un segon terme la resta d’eines bàsiques que constitueixen els pilars principals de la Llei.
Així, el Pla Territorial Sectorial Agrari de Catalunya, construït a partir dels Plans Territorials Agraris Específics sobre àrees concretes amb singularitats, havia de ser el que hauria de definir els Espais d’Alt Valor Agrari que cal que siguin protegits i preservats i que s’han de destinar a la producció d’aliments i matèries primeres, o susceptibles d’ésser-hi destinats, i que formen part dels ecosistemes amb aptitud i vocació productiva d’ús agrícola, ramader o forestal.
Si a hores d’ara es disposés tant del Pla Sectorial Agrari com dels Plans Territorials Agraris construïts en l’àmbit comarcal o supracomarcal, els ajuntaments de Catalunya podrien adaptar les seves Normes Urbanístiques i els seus Plans Generals d’Ordenació Urbanística (POUM), a allò que es determinés en el Pla Sectorial corresponent i això delimitaria clarament on es poden posar solars o parcs eòlics.
Disposem d’un instrument molt potent que ens hagués pogut evitar molts dels problemes que s’estan plantejant darrerament amb els macroprojectes de parcs solars i parcs eòlics, però que per raons diverses no s’ha desplegat ni desenvolupat, la qual cosa pot comportar unes conseqüències molt nefastes per al futur del nostre sector agrari i agroalimentari si es deixa a criteris discrecionals l’autorització d’aquestes instal·lacions.
L’exemple més clar i recent és l’aprovació del Decret Llei 5/2022, de 17 de maig, i publicat el 18 de maig, el qual dona “llum verda” a ubicar plaques solars en terrenys de regadiu quan, des del 2019, existia una restricció en aquest sentit. Nous regadius o transformació dels existents fets amb diners públics i provinents de fons europeus i que ara es puguin posar plaques solars en lloc de dedicar-se a la producció de matèries primeres pot tenir greus repercussions en la nostra sobirania alimentària i per extrapolació en el despoblament i desertització del nostre territori.
El més greu de tot plegat és que tenint un instrument com la Llei dels Espais Agraris, fet precisament per protegir i preservar els millors espais i sòls agraris del nostre territori, no s’hagi desenvolupat per possibilitar-ne el desplegament i l’aplicació per motius que algun dia els nostres dirigents ens haurien d’explicar.
Imatge: Cinc Sénies, espai agrícola. Miquel Lleixà Mora
Comentaris