Catalunya no pot perdre més superfície agrícola per a la instal·lació d’energia fotovoltaica

Aquesta frase del títol és el missatge principal de la Declaració que promouen la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA, filial de l’Institut d’Estudis Catalans); la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya; el Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya; el Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Forestals de Catalunya, i la Institució de Ponent per la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural (IPCENA-EdC).

El document o declaració concreta, amb dades i reflexió, la conveniència de repensar i valorar el grau d’autosuficiència alimentària a Catalunya, la legislació actual sobre instal·lació de plaques solars a les terres agrícoles, les opcions alternatives assenyades per a la instal·lació de plaques solars, els arguments per justificar la destrucció d’actius estratègics, la valoració del propòsit de les plaques solars front el desenvolupament rural i l’aposta per a prendre decisions encertades. 

A tall d’informació i per entendre més els fonaments del  document, val la pena transcriure quatre paràgrafs de la declaració que descriu el grau d’autosuficiència alimentària que té Catalunya.

“Catalunya tenia al 2018 una ràtio de SAU (Superfície agrària útil) per habitant de 0,15 ha, mentre que a l’Estat espanyol era de 0,50 ha, i a la Unió Europea de 0,33 ha. I si ens referim a superfície llaurada, a Catalunya aquest rati és de 0,10 ha per habitant, sent a la UE de 0,21 ha i a l’Estat espanyol de 0,27 ha. 

A Catalunya, l’any 2020 les terres de conreu suposaven el 25,8% de la superfície total, i les de regadiu el 8,52%. La diferència entre la productivitat en terres de secà i regadiu és molt gran. Un estudi sobre el canal Segarra-Garrigues assenyala diferències que mostren una productivitat en les zones amb aigua de reg de fins a 20 cops la productivitat de les zones de secà. 

Catalunya té una dependència alimentària molt elevada. Les estimacions existents assenyalen un grau de cobertura inferior al 50%. És a dir, es produeix aproximadament menys de la meitat del que es consumeix. La superfície agrària i molt especialment en regadiu és un bé escàs i que cal defensar. 

A la vista de les dades de dependència alimentària, és obvi que no s’hauria de perdre ni una hectàrea de superfície agrària i molt menys de superfície regada. La transformació de secà a regadiu és una operació costosa, llarga i complexa. És una operació que requereix concentració parcel·lària, acords, negociació, tecnologia i grans inversions. Darrera de les superfícies de regadiu s’hi han compromès importants recursos públics i privats que convé no malmetre. Els sòls agrícoles, sobretot els de regadiu, no són les terres apropiades per fer horts fotovoltaics, des d’una perspectiva estratègica de país.”

Finalment, el text emès per les cinc institucions es concreta amb la demanda següent:

“Volem una Catalunya que contribueixi a la crisi alimentària i energètica fent un ús més eficient dels seus recursos. En aquest objectiu l’Administració Pública hi té la responsabilitat i un paper cabdal com agent regulador del ‘mercat’.”

El document sencer el trobareu en aquest enllaç.