Cal alimentar la ment i no l'estómac, no volem caritat
Escrit per Joaquim Ros Saqués
Tots plegats ens hem entristit en veure imatges esgarrifoses de “pateres” plenes a vessar persones, intentant arribar a qualsevol país europeu. I molts coincidim que la solució no és intentar que no arribin posant molts diners, com per exemple a Turquia perquè els barri el pas i acabin en camps de concentració on malviuen anys i panys. Soc dels que pensa que la solució demana cercar alternatives plausibles en el seu país. I d’això van aquestes quatre ratlles.
Com sempre comento segurament no seré original en el plantejament que d’altres marcs ja han fet i fins i tot pot ser posant en pràctica el que diré, però en qualsevol cas el que com a mínim ens toca fer es redoblar el clau i insistir per la grandària i immensitat del problema. Cal no deixar de parlar-ne per sensibilitzar als qui correspon prendre decisions.
Closca de carbassa que s’usa com a plat del Txad
Fa molt pocs dies llegia un article a la Vanguardia que em va provocar escriure aquestes quatre ratlles.
L’article era una entrevista a un noi ghanès que va arribar en “patera” després de viure totes les peripècies de les màfies i que va tenir la sort de sortir-se’n entre molts companys que es van quedar al mar mediterrani. En arribar va ser acollit per una família catalana i a més li va oferir i donar formació durant un temps determinat.
Aquest xicot, ja de més gran i format va tornar al seu país i va fundar una ONG (Nasco Feeding Minds) i en aquest marc ha posat en marxa una cooperativa apícola per empoderar a dones ghaneses de comunitats rurals.
“Cal alimentar la ment i no l'estómac, no volem caritat”, explica. Primera lliçó del noi africà.
Des d’allà i amb formació va anar convencent a la gent, començant pels més propers, que no marxessin i emigressin a la desesperada, perquè l’autèntic paradís està a casa de cadascun si saps i pots treballar-ho. Marxar és una trampa.
Amb el seu coneixement i el seu missatge “no fem caritat, creem prosperitat” i en base de la producció de mel a Ghana, està aconseguint la seva fita:
La gent es guanya la vida, es forma, treballa i no marxa per caure en la trampa de les màfies.
Una de les parts significatives i clau d’aquesta història és saber cercar i trobar, com va fer el nostre protagonista, un contacte de productors al nostre país (en aquest cas del Perelló). Els apicultors del Baix Ebre li van respondre i aconsellar enviant vídeos, facilitant coneixements i enviar els primers estris a la cooperativa ghanesa. Nosaltres els hem ajudat, però la veritable feina el fan en el país d’origen i la mel té un sabor especial que la diferencia i complementa amb la d’aquí, comenten els pagesos catalans. Cada lot de mel porta una quantitat que va directament a l'ONG Ghanesa. Aquest és el camí!!
Cal esbrinar i escrutar quins són els recursos de cada país, que els diferencia pel seu clima i geografia i seguir el model de la mel. Cercar la contrapart adient, formar a les persones que vinguin amb transport convencional i no “patera” i treure-li el màxim partit en la distribució del producte al nostre país. Sempre pensant que serà complementari i no substitutiu.
És una mica aquell exemple de no comprar-los el peix si no ensenya'ls a pescar, però precisament aquest sector del mar de què parlem i posem l’exemple, es troba sobreexplotat i no hi ha hagut les “parelles de ball” més adequades per ensenyar a pescar. Però ens resten molts productes de qualitat en la immensitat d’aquell continent de terres encara prou verges tot esperant la seva oportunitat.
Entenc doncs que és en aquest punt on la nostra vella Europa, però molt errada en aquest tema, hauria de dedicar els seus esforços de recerca dels punts forts agrícoles de cada país o província o regió o àrea (és tan gran Africà, que així m’ho fa dir) i alhora treballar cercant les empreses que poguessin fer de distribuïdors d’èxit com els nostres amics apicultors del Baix Ebre.
És un tema llarg i complicat, ple d’incerteses i de petits fracassos, però cada cop que surt una oportunitat significa salvar vides al mar i sobretot prevenir-ne moltes de no acabar-hi.
Molts companys de professió han estat una part de la seva vida dedicant-se a ajudar a la pagesia de països africans i, per tant, tenen coneixement de quin o quins productes podrien ser atractius i interessants com la mel de Ghana.
Serveixi com a exemple recordar i reconèixer la tasca feta, des d'Intermón, per l'amic Jaume Garriga que des del Txad (Sarh), va ajudar a organitzar, controlar i planificar els seus conreus base. En aquest cas era el mill. Així es comença a treballar aquest corriol.
Fins i tot penso que el nostre Departament d’Agricultura (ara anomenat d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural), podria fer uns primers passos. En aquest sentit, ajudaria a marcar el viarany.
En qualsevol cas, benvinguda la iniciativa de Ghana i pensem i actuem perquè no sigui l’única i resti com una anècdota, perquè estic convençut que aquest és un dels camins a seguir!!
Per més informacó: web de la ONG Nasco Feeding Minds
Comentaris