Escrit per Joan-Ignasi Elias
 |
| Ovella ripollesa / Mas Marcè, Siurana d’Empordà - Fent País |
La ramaderia és l'activitat humana consistent en la domesticació i explotació d'animals per obtenir-ne aliment, productes derivats (llana, cuir, llet, formatge, mató, iogurt...), o de serveis: animals de tir, de bast (com el ruc català), amb finalitats recreatives, educatives, terapèutiques, per a investigació (recordeu la famosa clonació de l’ovella Dolly), prevenció d’incendis....
Vegem-ne uns vídeos. El primer sobre el ruc català i el segon sobre la cabra i la prevenció d’incendis:
Ruc català
 |
| Video |
ADF Cabra Feixet
El conjunt d'animals així emprats s'anomena 'bestiar'. La ramaderia abasta el conjunt d'activitats relacionades amb la cria (àmbit de la zootècnia) i el comerç de bestiar (àmbit de l'economia agrària). Avui en dia, cal distingir la ramaderia transhumant (en la qual els ramats segueixen l’evolució de les pastures i canvien de regió, de vegades fins a tres cops l’any) i la ramaderia estant o ramaderia amb estabulació, total o lliure (en la qual no hi ha trasllat del bestiar i que pot ser agrícola o industrial). En la ramaderia agrícola l’aliment del bestiar és sembrat i recol·lectat, generalment prop dels estables, mentre que la ramaderia industrial sol ser independent de l’agricultura, i els aliments dels animals, generalment pinsos composts, són produïts o conreats per altri. Els tres sistemes de ramaderia esmentats coexisteixen actualment. Les principals espècies ramaderes són: porcí, oví, boví, cabrum, aviram, èquids i camèlids.
Tradició cultural
El Minotaure de Creta
 |
| Mosaic sobre Teseu i el Minotaure. Wikimedia |
El minotaure (del grec Μινόταυρος) era un monstre amb cos d'home i cap de bou. El seu nom significa "Brau de Minos", i era fill de Pasífae, fecundada pel brau de Creta. Va ser tancat en un laberint dissenyat per l'artesà Dèdal, fet expressament per a retenir-lo, situat probablement a la ciutat de Cnossos, a l'illa de Creta. Durant molts anys, homes i dones van ser duts al laberint com a sacrifici per a ser l'aliment de la bèstia, fins que la vida d'aquesta va acabar a mans de l'heroi Teseu.
La figura del minotaure es remunta a l’antiguitat clàssica, al famós mite del laberint de Creta, que explica que aquest estrany animal va néixer de la trobada entre un brau i Pasífae, l’esposa del mític rei Minos. Quan la dona va donar a llum aquesta bèstia, amb cos humà i cap de toro, Minos va ordenar construir un laberint a l’illa de Creta perquè servís de presó per a tancar-lo. Va romandre ocult allí fins que, finalment, va ser assassinat per l’heroi Teseu, fill del rei d’Atenes Egeu, que es va oferir voluntari per ser inclòs entre els elegits.
Un cop a Creta, i abans de ser tancat dins del laberint, Teseu va conèixer Ariadna, filla de Minos. Ariadna es va enamorar de Teseu i va decidir ajudar-lo donant-li un cabdell de fil. Així, després de matar el Minotaure, Teseu podria trobar el camí de sortida del laberint només seguint el fil que havia anat desenrotllant prèviament. Teseu va trobar el Minotaure, va lluitar amb ell cos a cos i el va matar (els joves eren tancats al Laberint sense armes), i alliberà així els atenesos d'haver de pagar el tribut de sang demanat.
Aquesta història simbolitza el triomf de la civilització (Teseu arriba de Grècia, bressol aleshores de la cultura) sobre la barbàrie (el monstre). Des de llavors, el minotaure ha estat sempre associat en l’imaginari popular amb una representació que uneix la part racional i la part animal de l’ésser humà. Una espècie de recordatori que, sota l’aspecte civilitzat de l’home, existeix una part completament irracional, on governen l’instint i la passió, una força bruta que, malgrat les aparences, és aquí latent i es pot despertar en qualsevol moment.
L’Anyell de Déu
 |
| Agnus Dei de Cabestany, Sant Pere de Rodes. Museu Marès, Barcelona. |
En el cristianisme, Agnus Dei (Anyell de Déu) es refereix a Jesucrist en el seu paper d'ofrena en sacrifici pels pecats dels homes, a semblança de l'anyell que era sacrificat pels jueus durant la commemoració anual de la Pasqua. Aquest nom li fou aplicat pel profeta Joan Baptista, durant l'episodi del baptisme de Jesús en el riu Jordà, segons els evangelis. Aquest signe cristià procedeix de les primitives comunitats que van patir persecució a l'època romana, i és un símbol del martiri com a imatge del sacrifici de Jesucrist a la Creu.
La Vaca sagrada
 |
| Temple a Deir el-Bahari, Egipte (s. XV aC). |
Hathor era la deessa de l'amor, de l'alegria i de la dansa en la mitologia egípcia. Originalment va ser una representació de la via làctia: literalment, llet que fluïa de les mamelles d'una vaca celestial. D'aquí el nom que li donem a la galàxia que habitem. Posteriorment, va ser representada com una dona amb banyes de vaca i com una vaca entre els banyes està subjecte un disc solar. A l'antic Egipte, els bovins eren vistos com a símbol de fecunditat, i també es creia que d'ells depenia el fluctuant nivell de el riu Nil.
Des de temps antics, a l'Índia, les vaques són considerades un animal sagrat. Es diu que Krishna, la vuitena encarnació del déu Visnú, va créixer dins d'un ramat boví. Això el va fer pastor i protector de les vaques (raó per la qual, segons aquesta visió, el món n’està ple). Krishna vivia a la terra de la plenitud, la riquesa i la bellesa natural. En sànscrit, aquest lloc es va dir ‘Goloka’, que significa el "món de les vaques". Aquesta singular relació amb la figura de la vaca ha estat, entre els indis, pràcticament intacta fins als nostres dies.
Avui gran part de la població d'aquest país les considera un animal sagrat i no les mata per menjar-les. D'altra banda, en el més antic text sagrat indi, el Rig-Veda, la presència vacuna apareix constantment com a part dels himnes sànscrits dedicats als déus. En aquests textos es refereixen a la vaca com ‘aghnya’, l’aproximada traducció de la qual seria "allò que no pot ser sacrificat".
La Matança del porc
 |
| Mas Sant Quintí, Ripoll,1935. Arxiu Comarcal del Ripollès. |
En les zones rurals de moltes cultures la matança del porc constitueix també l'ocasió de fer festa, acompanyada amb celebracions i danses. Tradicionalment, la millor època per fer la matança era l'hivern quan calia carn fresca per les celebracions de Nadal i quan les activitats a les granges es veien molt reduïdes havent passat ja l'època de les collites. Normalment, quan les condicions de vida de les societats europees eren més espartanes, aquesta era l'única època de l'any en què la gent podia menjar porcions relativament grans de carn.
La matança del porc era una activitat tradicional a la Catalunya rural, al País Valencià i a les Illes Balears. En molts llocs, l'11 de novembre, dia de sant Martí, era un dels dies preferits per a la matança. És una experiència molt arrelada en la cultura catalana. Es troba en perill d'extinció a causa de certes normes sanitàries de la Unió Europea, i també cal recordar que l'actual Llei de Protecció dels Animals de Catalunya prohibeix expressament matar l'animal en públic.
Avui en dia, que trobem tot tipus d'aliments a totes les èpoques de l'any, cal fer un esforç per comprendre la importància de la matança en el passat. Cal tenir present, sobretot, que la carn provinent de la tradicional festivitat de la matança era l'única carn que moltes llars rurals menjaven en el transcurs de l'any, ja que llavors no hi havia carnisseries.
La Transhumància
És la migració estacional dels ramats a la recerca de les pastures allà on n'hi hagi segons l'època de l'any: pastures d'estiu o agostejadors (a muntanya) i pastures d'hivern (a la plana). El terme se sol derivar del llatí trans "a través" i humus "Terra", referit al desplaçament estacional del bestiar a la recerca de pastures.
Sembla que els primers propietaris de bestiar foren els monestirs de Poblet, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Sant Martí del Canigó i d'altres: fins que, amb el temps, els ramaders més importants passaren a ser les comunitats de valls o de municipis o bé els grans senyors.
 |
| weekand.net |
L'estratègia transhumant necessitava una xarxa de camins per on el bestiar pogués transitar sense ocasionar ni patir problemes. Els camins ramaders tenen diferents noms segons la zona: els més estesos al Principat i a la Catalunya del Nord són camí ramader, carrerada i cabanera; al País Valencià, assagador, vereda i senda, al sud de les terres de l'Ebre, lligallo; a Mallorca, camí de Muntanya.
Actualment, la transhumància ha estat substituïda en molta part per una ramaderia en estabulació. Però segurament es faria molta més transhumància si els camins ramaders estiguessin nets i el dret de pas fos garantit, ja que aquestes vies són anteriors als camins reials, als camins de bast i a qualsevol de les carreteres que hi ha ara. Els camins ramaders són del ramat i cap persona, autoritat, carretera o ciutat no pot negar-hi el dret de pas...
El Refranyer
Hi trobem moltes dites i frases fetes. Vegem-ne només algunes com a exemple (animeu-vos a trobar-ne o recordar-ne d’altres):
De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases.
Ésser l’ase dels cops. Ésser la persona que s’emporta totes les culpes, els reganys, els mals tractes, etc.
No dir ni ase ni bèstia. Estar-se de saludar, estar-se de dir res.
És un ase, un tros d’ase. Persona toixa, de poc enteniment.
De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.
Llençar perles als porcs.
Suar com un porc.
El bestiar a la literatura i l'art
En la literatura, el bestiar boví ha estat usat recurrentment complint, segons l'autor i el seu context, diferents funcions narratives. En la seva Odissea, Homer descriu com els companys de viatge d'Ulisses decideixen sacrificar i menjar les vaques prohibides pertanyents a Helios, el déu del Sol; com a resposta a aquest irrespectuós acte, Zeus decideix llançar un raig que provoca la destrucció total de la nau i per tant la mort de tots els homes tripulants, a excepció d'Odisseu.
El poeta llatí Virgili, en la seva obra Les Geòrgiques, ens parla en el Llibre III de Ramaderia bovina i cavallar; Ramaderia ovina i caprina; La cura i cria dels gossos, i Les plagues dels ramats. I en el Llibre IV, d’Apicultura.
Els tres porquets
És un conte tradicional del segle XIX. Tot i que hi ha antecedents molt anteriors, inclòs a diverses recopilacions, és molt conegut per la compilació a Llibre Verd de la sèrie dels Llibres de les Fades de l'escocès Andrew Lang, de 1892. El conte té un enemic arquetípic, el llop del bosc, que apareix en altres històries com La Caputxeta Vermella. Representa el monstre per antonomàsia al folklore europeu, juntament amb l’ogre.
Podeu llegir-lo en versions catalanes en edicions de La Galera, entre elles la de Maria Eulàlia Valeri, Fina Rifà (il·lustracions), Barcelona, 1992.
La seva popularitat ha inspirat adaptacions cinematogràfiques (com la de dibuixos animats de Walt Disney, de 1933).
La rebel·lió dels animals, de Georges Orwell
És una faula senzilla i tràgica que relata la rebel·lió dels animals del mas dels Jones contra els seus amos. És la història "d'una revolució que va acabar malament i de les excel·lents excuses que es van anar inventant pas a pas per justificar la perversió de la doctrina original", tal i com va escriure Orwell a la solapa de la primera edició del llibre, el 1945. Els animals d’una granja es rebel·len contra el seu tirànic propietari i decideixen autogestionar la seva independència. La possible utopia no triga a mostrar el seu revers quan els porcs esdevenen la casta del poder.
Concebuda com una sàtira de l'estalinisme, el caràcter universal del seu missatge fa d'aquesta obra mestra una anàlisi extraordinària de la corrupció que engendra el poder i una crítica del totalitarisme.
La podeu llegir en edició de Labutxaca, 2021. També n’hi ha una versió animada britànica, del 1954, dirigida pel matrimoni Joy Batchelor i John Halas, pioners d’aquest tipus de cinema.
Ara, vegem unes mostres animals poètiques:
La vaca cega, de Joan Maragall (1895). La poesia fa així:
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar, ella cauria!
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.
Més endavant, un altre poeta, el sabadellenc Pere Quart, en va fer una peculiar versió el 1937, La vaca suïssa:
Quan jo m'embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
I del mateix autor, i del mateix llibre Bestiari, el poema “Porc”:
Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m'engreixo com un garrí,
--allò que passa.
Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.
Ja tothom parla de Sant Martí!
Comentaris