L'hípica dels Jocs Olímpics del 92, una feina que va tenir un actor amagat i un equip de professionals amb molta estima

Avui 5 de juliol, fa set anys que en Jordi Peix ens va deixar. Un any més hem volgut demanar a un col·laborador seu, en aquest cas a l'Ignasi Ros, veterinari de la Generalitat de Catalunya, adscrit al Departament d'Agricultura. I ens ha fet un escrit recordant la prepraració dels Jocs Olímpics de 1992 on descriu la dinàmica de treball d'en Jordi Peix.

Escrit per Ignasi Ros i Trenchs

El 17 d’octubre de l’any 1986, a Lausana, a la seu de Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch va pronunciar les famoses paraules:  “à la ville de... Barcelona...”.

Aquesta frase va suposar la celebració dels Jocs de la XXV Olimpíada l’any 1992 a Barcelona i altres ciutats de Catalunya, entre el 25 de juliol i el 9 d’agost, on van participar 169 països, amb 9.959 atletes en 28 disciplines esportives diferents. 

Aquesta és la història, però podia haver estat una mica diferent, atès que la disciplina de la Hípica en les tres modalitats,  salts, doma i concurs complet, van estar en perill de no dur-se a terme.

En Jordi Peix i Massip va ser una de les persones que van dur a terme les actuacions que van permetre que les proves d’hípica figuressin als Jocs Olímpics del 92.

L’any 1978, en Jordi Peix va participar en la creació del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) i posteriorment va ser nomenat director general de Producció i Indústries Agroalimentàries (DGPIA), càrrec que va ocupar fins al 1991. 

Era un reformista a la vegada innovador, persona inquieta, tenaç i davant de qualsevol problema no parava fins que hi trobava una solució. 

En relació a la sanitat animal, entorn dins el qual m’he mogut des de la meva entrada al DARP, l’any 1985, en Jordi Peix va impulsar la reestructuració veterinària, per tal com deia ell:  separar el veterinari de l’Administració del veterinari que exerceix la clínica privada de manera lliure i autònoma. 

Fruit d’aquesta reforma foren les oficines comarcals, punt de concentració dels diferents tècnics del Departament per donar un servei a peu del canó, i que servien per apropar l’Administració al ramader/agricultor, a la vegada que n’aglutinava els especialistes sota un mateix paraigua.  

També va impulsar la creació dels laboratoris de sanitat ramadera, distribuïts estratègicament pel territori, per donar resposta ràpida i per evitar grans desplaçaments. Aquestes unitats sanitàries van ser clau per donar cobertura als diferents plans de control vers diverses malalties que afectaven la cabana ramadera: La pesta porquina africana, la brucel·losi, la peripneumònia foren només les malalties inicials que posteriorment s’ampliaren a d’altres. 

Malgrat que des de Madrid afectuosament els denominessin “esas cocinillas”, permetien dues coses: tenir resultats analítics de manera ràpida i àgil, i en segon lloc no dependre d’un laboratori del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, ubicat a Barcelona.

Va promoure la creació de les Associacions de defensa sanitària (ADS) i les homòlogues en el món vegetal, les ADV (Associacions de defensa vegetal), on s’implica tots els actors: productors, tècnics i Administració.

La finalitat era quàdruple: reforç de la salut animal, millora de la salut pública, reducció dels costos sanitaris i  increment del valor dels animals i llurs productes per la qualitat sanitària. Com veurem més endavant, cercava la complicitat de tots els afectats, de manera que tothom fes el problema seu.

Les ADS es van crear mimetitzant els GDS (groupement de defénse sanitaire) de França, país amb el qual en Jordi tenia una estreta relació. 

Aquesta estreta relació amb el país veí, combinat amb el seu esperit inquiet, el permetia d’estar al dia i ben informat; prova d’això, en són dues situacions que vaig viure en primera persona. La primera, un dia que s’acosta i com solia fer llança una pregunta a l’aire: “ vosaltres que en sabeu de les ...lles”,  tots vàrem entendre les ovelles, i abans de contestar li preguntem si es referia a ovelles de llet, de carn, etc., i respon,  no ..., no d’ovelles, no,  “he dit abelles”. Estava preguntant si teníem coneixement d’un problema que s’estava estenent com una taca d’oli a França: la varroa. D’aquesta pregunta, la conseqüència, va ser la especialització d’una tècnica del servei en aquesta malaltia, amb posterior formació del personal del Departament, per donar resposta al sector. Tot en previsió per si entrava la malaltia a Catalunya, i que malauradament va entrar al poc temps. La segona, quan pregunta: "Què en sabeu de les vaques boges?" I deixa una vinyeta còmica d’un diari francès damunt la taula. Li vàrem dir unes quantes malalties, però ell: no, no... vaques boges!! Per segona vegada la seva inquietud pel món agrícola ens va posar davant d’un problema que també va arribar: L’encefalopatia espongiforme bovina  (BSE).

Amb aquestes preguntes i situacions una mica incitadores buscava el més i millor de cadascú dels qui treballàvem al seu costat.  Si ho mires amb perspectiva i reflexionant acuradament les paraules, les accions i els moments emprats, veus que aplicava la psicologia. Preguntava per obtenir respostes i, si no en tenies, ja procuraves tu buscar-les per donar resposta: en definitiva, et feia millorar.

La complicitat i la unitat dins de l’equip era per ell fonamental i la fomentava sempre que podia, com quan un any per sant Isidre, patró de “los agricultores” a Madrid, a Catalunya, sant Galderic, va dir: “farem un partit de futbol a Cabrils, seguit d’una costellada”.  En aquella època fèiem horari de matí i tarda, per tant algú va dir: avui a la tarda, festa; resposta contundent: qui no juga, ni ve a la costellada, la resta del matí i la tarda es queda al despatx a treballar.

Reprenent el tema del Jocs de Barcelona 92, l’any 1987, tres zebres importades de Sud-àfrica a una reserva d'animals situada a 45 quilòmetres de Madrid van portar la pesta equina africana al nostre país. Al mes d’arribar les zebres van començar a morir els èquids (cavalls, ases i mules) allà estabulats.  Van morir un total de 221 animals i el brot es va considerar erradicat l’1 de novembre. 

Només passats 11 mesos (octubre 1988), es declara un nou brot de pesta equina, aquesta vegada a Andalusia (Màlaga i Cadis). Ara sonen les alarmes sobre un possible tancament de fronteres per un espai mínim de tres anys, i, allò més inquietant, que si el brot es considera continuació del de l’any passat Espanya podria ser considerat país endèmic de la malaltia.

Vist tot això des del DARP, es comença a treballar per mantenir les proves d’hípica i el 6 de març de 1989 es publica l’Ordre de 17 de febrer, que declara Catalunya com a zona lliure de pesta equina africana i s’estableix un pla de vigilància i prevenció de la malaltia. Aquí, com deia en Jordi: “tenim les competències, doncs les exercim”. Era una manera de separar Catalunya de la resta, cosa que actualment encara faria més mal i seria mal vista, com ho fou en aquell moment, aplicant unes recomanacions de l'Oficina Internacional d'Epizoòties (OIE) que permetia regionalitzar un país segons el seu estat sanitari.

De les mesures, cal destacar-ne la creació de la Targeta Sanitària Equina (TSE), document sanitari que identificava l’animal de manera inequívoca i permetia conèixer-ne les actuacions sanitàries efectuades, a la vegada que permetia la mobilitat dels animals dins Catalunya, a excepció de problemes sanitaris. El document s’emetia pels Serveis veterinaris oficials i es diligenciava anualment per a mantenir-ne la validesa. Una altra mesura fou el censat obligatori de tots els èquids de Catalunya, per veure la seva ubicació i distribució pel territori. Aquesta mesura va suposar la detecció, control  i censat de més de 21.000 èquids. La tercera mesura eren els controls per als èquids que volien entrar a Catalunya en funció de la zona de procedència.

Com era d’esperar, l’administració de l’Estat va plantejar conflicte constitucional positiu de competència i subsidiàriament impugnació de l’esmentada normativa, aconseguint deixar l’ordre sense efectes. Es presenten al·legacions, i el mes de setembre el Tribunal Constitucional dona la raó a la Generalitat de Catalunya, i n’aixeca la suspensió.  

Paral·lelament a totes aquestes actuacions i seguint amb el seu tarannà, en Jordi Peix havia ajuntat en una taula els components del sector del cavall per treballar de manera conjunta per evitar, en primer lloc, l’entrada de la malaltia a Catalunya i, en segon lloc, perquè es poguessin dur a terme les proves d’hípica en el Jocs Olímpics 92.

A les reunions es van convocar representants del sector: de la cria de cavalls, del gremi de carnissers, de la federació hípica, de l’estament militar, veterinaris especialistes en clínica de cavalls, del Comitè Organitzador dels Jocs (COOB), administracions, etc., de manera que no quedés ningú fora i així escoltar tothom que hi tingués res a dir o a aportar.

L’11 d’agost de 1989, Andalusia va comunicar un nou brot de pesta equina, fet que van aprofitar alguns països per oferir les seves instal·lacions per dur-hi a terme les proves hípiques corresponents a Jocs de Barcelona.

En unes declaracions al mes d’octubre, quan li pregunten a en Jordi Peix, sobre la picabaralla entre la Generalitat i l’administració central, va contestar: “No és un tema de competències, és la incompetència del Ministeri d’Agricultura per resoldre el temes de sanitat animal de l’Estat”.

Al mateix temps es va entregar un dossier, amb les mesures endegades a Catalunya per a prevenir la pesta equina, al Comitè Organitzador olímpic de Barcelona, per defensar davant els representants de la Federació Eqüestre Internacional (FEI), que s’havia de reunir a Barcelona per tractar sobre el tema a primers de novembre. Malgrat la decisió final no es prengués fins a la reunió del COI a Tokio (novembre 1990), la postura de la FEI, en aquesta reunió, era fonamental per fer mantenir a Barcelona com a seu de les proves d’hípica del JJOO 92.

Calia oferir més seguretat i amb aquest motiu, el 20 de juny de 1990, es va publicar una Ordre establint els llocs de pas autoritzats per a l’entrada d’èquids a Catalunya. Una mesura més per controlar l’estat sanitari i mantenir Catalunya com a zona lliure de pesta equina i poder dur a terme les proves d’hípica dels Jocs 92. S’establien dos llocs obligats de pas per als èquids quan entraven a Catalunya: Al Montsià i al Segrià.

Altres fets que anaven donant raó i validesa al plantejament i mesures endegades a Catalunya, fou que tant l’Oficina Internacional d’Epizoòties (OIE), com la pròpia Comunitat Europea, admetessin la regionalització dins d’un país, cas de declarar-se la malaltia.

Al mes de setembre, la princesa Anna d'Anglaterra, presidenta de la Federació Eqüestre Internacional (FEI), va dir que les proves d’hípica es podran disputar a Barcelona. Que la FEI acceptava la regionalització proposada per l'Oficina Internacional d'Epizoòties (OIE, considerant Catalunya zona diferent d’Andalusia.

Tot semblava anar bé, fins que a menys d’1 mes de l’arribada dels participants als Jocs, el 31 de març, es detecta un problema en una hípica a 30 km de Barcelona, fet que dispara totes les alarmes. S’actua amb rapidesa i es confirma  que es tracta d’un cas d’arteritis viral equina, res a veure amb la pesta, però que podria crear un cert estat d’alarma. S’aïllen els animals de l’explotació, es prenen mostres, es visiten les explotacions en un radi de 20 km i es suspenen de manera cautelar unes activitats amb trotons que s’havien d’efectuar a prop de l’explotació afectada. Posteriorment, es desplaça a Catalunya una Comissió de la Unió Europea per comprovar i avaluar les actuacions dutes a terme, concloent en l’informe enviat el 14 de juliol que: ”El brot de la malaltia ha acabat i no presenta cap risc per als cavalls que assisteixen als Jocs Olímpics”.

Una feina d’aquesta magnitud, amb les implicacions vinculades que comportaven, no hagués estat possible sense una bona estructura -sens menystenir les actuacions prèvies-, així com  la mentalització dels implicats, tant el sector com l’Administració, que va permetre una actuació ràpida, conjunta i eficaç.  Buscant un símil agrícola, podríem dir que ‘Bona herència deixarà qui molt arbre plantarà’.  

Només fou el meu director general 6 anys, però per mi, potser perquè fou el primer, pels problemes que vàrem viure: malalties animals i vegetals, problemes de comercialització, lluita contra l’engreix il·legal del bestiar -finalitzadors, productes hormonals, clenbuterol-, pel seu caràcter enèrgic i transgressor, entre molts d’altres, era, fou i serà l’etern director general.