Els productes frescos, el plàstic i el gust

Escrit per Joaquim Ros i Saques

Malgrat que alguns empresaris han treballat i avançat una mica, encara resta molta feina per fer en la relació envàs plàstic versus producte fresc. Dels qui han avançat i “aparcat” el plàstic en els seus establiments, em costa diferenciar-ne si és per sensibilitat mediambiental o bé per pur màrqueting (ara toca i vendrem més), però, en qualsevol cas, benvingut el pas i cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions i que premiï o castigui amb la seva compra (presencial o on line) tot el ventall d’oferta que hi ha en el sector.

Però encara només cal observar la mostra al carrer de moltes botiges o la falta d’alternativa a les bosses de plàstic de molts autoserveis, on pocs són encara els que t’ofereixen la bossa de paper, per donar-nos compte que resta molta feina a fer i molt camí a llaurar. Si disposem de bosses de paper o de compostatge, per què encara el consum del plàstic, per posar la mercaderia que estem comprant, és majoritari? Per comoditat, per preu... em costa d’entendre. Les impactants imatges de com tenim empastifada la natura, que els mitjans de comunicació ens passen, tot sovint, sembla que no són suficients per ferir la nostra sensibilitat al respecte.

Llegia fa pocs dies que una gran cadena d’àmbit espanyol eliminarà les bosses d’un sol ús i que aquesta mesura suposarà una reducció de 3.200 tones de plàstic a l’any. Aquesta firma té previst invertir més de 140 milions d’euros en quatre anys en accions de preservació del medi ambient. Si es compleix, aquest és el camí i aquí l’Administració hauria de fer un reconeixement implícit. L’alternativa són bosses compostables fabricades amb fècula de patata. No són els primers, però tampoc no són la majoria, malauradament.

Així mateix la revista Integral publicava un article  sobre “Suècia recicla tan bé, que s’han quedat sense escombraries”. Amb els anys han creat una cultura del reciclatge i conscienciació del medi ambient perquè els seus habitants adoptin hàbits que redueixin al màxim el seu rebuig. És tan impressionant la seva evolució en el tema ecològic, que ara han d’“importar escombraries” d’altres països per mantenir les seves plantes de reciclatge en funcionament, Certament, quan llegia aquest article, no he pogut deixar de pensar que ens queda molt camí per fer i que els suecs sí que són sensibles a la problemàtica!!

No voldria ser malpensat, però he d’acceptar que hi veig una certa relació entre producte més econòmic o “d’oferta” i envàs de plàstic. Molts cops aprofiten també l’envàs per posar el preu de la safata de fruita o hortalissa. Aquí la xifra d’1 € és el que més observem. És tan pràctic recollir una d’aquestes safates en què es veuen el producte i el preu, que s’actua per impuls i s’oblida el que significa aquell envàs i el gest d’adquirir-lo. En aquest acte reflex de compra hi ha un egoisme flagrant i desapareix tota la nostra sensibilitat per la contaminació.

Aquest plantejament, però, no tan sols es dona en el sector de la fruita i l’hortalissa, que és on més mal d’ulls ens pot fer. A la carn i al peix els hi “facilita” molt la feina la safata de porex, expliquen els comerciants. És un recipient talment estàndard que s’adapta als productes que acostumen a anar acompanyats amb liquats. I a ningú no li agrada embrutar-se. Els sucs que produeixen, diuen, ho fan més pràctic i el preu del cartó que ho aguanti és prohibitiu. Algun industrial està treballant a cercar opcions? I els responsables de l’Administració cap on estan mirant?

Fa pocs dies que ens comunicaven les aportacions que pot fer la clofolla d’arròs en molts camps. Serà una de les solucions a la problemàtica que estem plantejant? Té bona pinta i caldrà seguir-ho. Si no parem aquesta “sagnia del consum de plàstic”, estarem aconseguint que els nostres rius i mars estiguin cada cop més contaminats.

Aquestes maleïdes màquines que tapen la safata de carn o peix  amb plàstic, tot emprant la temperatura adient, estan fent un trist favor a la naturalesa. Aquest producte s’esmicola en trossos més petits i es perpetua durant anys i panys. 

Si us plau, exigiu paper per embolcallar la compra. És un petit detall que serà prou gran en el temps per al medi ambient. L’altra alternativa és portar de casa recipients de vidre per posar-hi el producte fresc. Oi que agafem la bossa abans de sortir?, doncs a dins de la bossa... recipients adients per posar el menjar.

Però voldria afegir un argument més al ja prou clar de la “guerra al plàstic”. Crec que el gust de les fruites i hortalisses també se’n ressent, tant perquè el nivell de maduració s’accelera com perquè si el producte ja té alguns dies (‘oferta’ se’n diu d’això?), i hi ha un  factor clau: el producte fresc que està en una atmosfera tancada es modifica i madura d’una forma poc natural, amb la qual cosa perd majoritàriament el gust esperat, si és que en tenia abans d’empresonar-lo amb aquests productes en base de PVC. Els gasos que desprèn aquest derivat del plàstic són molt nocius per a qualsevol producte que és embolcallat. 

Parlava amb una “professional arxivera” que em recomanava guardar les fotos velles i antigues en un sobre de plàstic de polièster, mai de PVC, perquè en pocs anys s’aniran degradant i perdent. Les fotos són també un producte natural. Si això passa amb les fotografies, imagineu-vos amb el que ens ocupa... 

Tots sabem la importància que té que el temps entre la collita i el consum sigui el mínim possible perquè d’aquesta manera s’apuri el màxim la maduresa en la planta i per tant guanyi aquest sucres que el diferencien clarament en el gust. Per això, molts som capaços de pagar un plus per aquesta qualitat diferencial.

No en tingueu cap dubte quan veieu un preu al mercat prou elevat, i que només es pot donar per dos motius: perquè n’hi ha poca quantitat (relació oferta i demanda) o perquè  és un bon producte, gustós i que costa prou de produir (per una vegada aparcaré la cobdícia de molts comerciants). L’alternativa és un producte “barat”, probablement llunyà, que ve de passar un llarg transport en una caixa. Allargar aquest procés és el que fa que productes naturals es converteixin en productes menys naturals o “artificials”, tots iguals de forma i de color i sobretot de duresa. Han d’aguantar un trasllat, i han d’arribar, visualment, en perfecte estat. Això sí, oblidem-nos del sabor. Entenc que a molts ens ve al cap l’exemple dels tomàquets, que és un clar referent i exemple del que hem estat descrivint i comentant.

Foto: Joaquim Ros i Saques