Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Quina sorpresa ha estat assabentar-nos que la UE està treballant sobre els ecoesquemes. Sovint les autoritats són creatives pel que fa al lèxic i ara ha sortit dels despatxos brussel·lesos una nova paraula que portarà molta tinta, segons sembla.
La Comissió Europea, que és qui lidera la política del sector agrari del continent, acaba de posar a la taula una eina nova per estimular i promoure un canvi de tendència en la manera d’obrar l’agricultura i la ramaderia europees. Per això s’utilitza la paraula “eco” per nomenar el nou programa, ja que la paraula “sostenible” ja està molt gastada i no és vendible comunicativament. Avui, si no ets “eco”, tens un problema, tant pel que fa a l’alimentació com a l’energia, a la mobilitat..., així que som-hi a buscar “eco” a totes les àrees de comunicació.
Sembla que la definició d’ecoesquema podria ser: “Valorar les bones pràctiques agrícoles que s’han de desenvolupar i que de fet són les que diuen els tractats d’agronomia de tota la vida, amb seny sobre el bon ús del sòl, l’aigua i l’aire. No contaminant el medi i aplicant els enginys agrícoles i de tecnologia moderna (l’agricultura de precisió), però fent un pas més respecte a promoure incentius econòmics a qui els apliqui.”
Aquesta eina s’està debatent al Parlament Europeu, i es parla de donar un increment entre el 20% més d’ajuts als ecoesquemes. No és cap cosa menor, però veurem en què queda tot plegat. Aquesta és una part del tema, però com sempre, cal voluntat política per fixar l’espai físic on poder desenvolupar l’activitat agrària amb la deguda seguretat jurídica. Al meu entendre, aquests és el repte que caldrà afrontar tard o aviat si es vol tenir una producció agrícola sobirana o ¿ja s’ha decidit que Europa no tindrà una producció alimentària sobirana?
Avui, el sòl agrícola, ramader i forestal ha de tenir la mateixa seguretat jurídica, de propietat i d’ús que el sòl urbà. Altrament, estem donant ales al contingut i no al continent. Els desenvolupaments solvents de les infraestructures es construeixen sobre bases sòlides i robustes i aquest no és el cas, malgrat que es diu que l’alimentació és un dret i la producció alimentària una infraestructura bàsica, però la competència de la sobirania dels usos del sòl (continent) és de l’estat, mentre que la producció agrària queda condicionada per la UE i qui treballa en aquest sector té el dret a l’aplicació o no de les eines que s’ofereixen, i el mercat ja ajustarà la seva aplicació.
Com es pot veure, hi ha una disfunció que genera dubtes i estranys companys de viatge. Però Europa també és això!
Veurem com esdevé aquesta nova semàntica i quin és el pressupost que s’hi dedica i la voluntarietat discrecional dels agricultors, ramaders i forestals que s’hi acullin en funció, solament, del principi del cost/benefici. Les bones pràctiques agrícoles i l’agricultura de precisió la deixarem condicionada, de moment, a l’albir de què decideixi el Parlament Europeu respecte al grau d’increment dels ajuts dels ecoesquemes.
Comentaris