Una mirada al comerç alimentari dels barris de Barcelona

Escrit per Joaquim Ros Saques

Ja fa temps que el comerç de proximitat dels nostres barris està canviant i no precisament per bé. S’està empobrint. Els nostres carrers ja no tenen la  vida que els hi donava aquest mercadeig. Segurament n’hi ha que no ho viuen ni ho pateixen tant, potser perquè hi ha menys intensitat de negoci o aquest és molt excepcional.

Fa molts anys, les grans superfícies ubicades fora de les ciutats van fer una esgarrapada al comerç proper. Tota mena de botigues i serveis (restaurants, cinemes...) ho van fer prou atractiu per a un segment de la població. Malgrat aquesta febre, no va desaparèixer, sí que va minvar, entre altres coses perquè a la gent ens agrada provar-ho, però després ens tornem selectius amb allò amb què més bé ens hi trobem. I recordo que en aquests moments van coincidir amb un auge d’una tipologia de botiges que va fer reviure els nostres carrers: les fruiteries i els forns en van ser dos clars exemples. 

Aquestes cadenes de fruiteries van esclatar arreu, la seva relació qualitat-preu era prou bona, els horaris eren més complets i els supermercats i els mercats municipals van patir aquestes obertures. Donaven un bon servei... però aquest esclat amb pocs anys va anar a menys, potser perquè van voler créixer massa ràpid  i també és cert que van tancar prou de pressa. No totes, algunes marques han sabut fer-ho millor i de fet encara hi són. I amb el temps, van ser els immigrants qui els van anar substituint: pakistanesos, xinesos, llatins. Els autoserveis dels pakistanesos oberts un munt d’hores han ampliat el servei i continuen tenint un bon degoteig de clients, els xinesos crec que han baixat massa el llistó de la qualitat dels productes i alguns llatins ho han fet prou bé obrint botiges a la part alta de la ciutat amb una bona visió del  negoci. Tots han cercat el seu nínxol de mercat. A uns els hi va millor, i a d’altres no tant, malgrat que cal tenir en compte que la capacitat de subsistència d’aquest sector i d’aquest perfil és molt elevada.

Quant als forns, van aparèixer com els bolets en un bon any com el que estem, i van anar evolucionant tot convertint-se amb una barreja de forns + cafeteries-bars + restaurants, i realment funcionen prou bé, sinó tots, una bona part. En el tros del carrer on visc va haver-hi un moment que hi havia 6 punts de venda de pa en 250 metres (3  forns/cafeteries,  una pastisseria, una botiga de menjar preparat i un autoservei), això sí, tot masses congelades. Com diu una parenta meva, ja no els hi podem dir forns, sinó “botigues de pa” i altres productes lligats al món de la farina.

Però han anat passant els anys i cada cop veiem que tanquen més botiges. Per una que s’obre, dues abaixen la persiana. I quins en són els motius? Jo en voldria apuntar tres de prou clars.

En primer lloc, situaria la compra per Internet, bàsicament del jovent (‘pare, jo prefereixo dedicar el temps de la compra a la meva família’, diu el meu fill...), tant de producte sec com fresc, que són les ànimes dels nostres barris. Van començar els llibres i la música, però ara moltes famílies ho compren gairebé tot a través de la “pantalleta”. Com diu la meva néta, el senyor d’Amazon ja quasi forma part de la família, perquè ve cada dia...

I jo em pregunto: “On està el fet de poder triar i remenar?, On està la socialització de la compra?, On ha quedat poder fer-la petar amb el peixater?, On està poder preguntar al dependent que t’aconselli?, On queda tot això? Ja ho sé que per mi, i molta gent, la compra és un divertimento, però cada cop som menys i molts dels qui ens trobem som prou grans.

En segon lloc, la manca d’estatges en la nostra ciutat i els alts preus, òbviament també en els nostres barris, ha fet que moltes plantes baixes d’edificis es  convertissin en habitatges. És més rendible per al propietari, però és més desencisador per als veïns. Per sort, han de complir uns mínims dins de la normativa, però déu-n'hi-do la quantitat que s’han reconvertit. En aquest fet, darrerament s’hi han afegit, també, despatxos en les plantes baixes, entenc que per la lluminositat entre altres motius. I no oblidem també locals per a temes de salut, dentistes i oculistes la seva majoria. I és cert que això implica moviment, però no és la mateixa vida que dóna el comerç. Plou sobre mullat per als veïns dels barris. I per cert -i ara ve a compte-, com diuen els botiguers quan plou: “terres mullats, calaixos eixuts.” 

I en tercer lloc, per acabar de rematar-ho, situaria la Covid-19, afegit a la manca de turisme en algunes zones prou concretes. El confinament va anar molt bé per a una tipologia de comerços d’alimentació, sobretot frescos, (els primers dies la gent comprava desbocada sense mirar gaire els preus...), però, en canvi, moltes altres botigues del món del comerç i dels  serveis estan patint, i com tants, com hem sentit  o llegit, molts ja no tornaran a obrir. I això és molt dolent per a ells i també per als veïns del barri, perquè els nostres carrers s’estan arruïnant de vida.

Fa pocs dies un diari de gran tirada al nostre país titulava que un 35% dels locals de Catalunya estan buits: el comerç està agonitzant (font: PIMEComerç). I no els hi falta la raó. Ni la rebaixa de preus, que sempre és una ajuda, però no és la solució i possiblement arriba tard, servirà per salvar-los. Cada cop que veiem un rètol que diu “Es traspassa” és un punt d’inflexió per al comerciant, per al carrer, per al barri, per a la ciutat o poble i per al país.

Només em resta dir que comprar pel barri ajuda molt a socialitzar-nos i apaivagarà el tancament social a què ens veiem forçats darrerament, per la situació sanitària. Us asseguro que és més saludable que si fem la compra d’aliments en línia.