Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Aquests dies que estem encofurnats per l’estat d’alarma de la pandèmia, molts fem endreça d’andròmines i de papers que hem anat acumulant durant anys. Quan fas aquesta feina sovint et trobes amb alguna sorpresa. És el cas del document sobre les “fondes de sisos” que hi cercat a casa. No sé com hi ha vingut a parar, potser era un record d’algun avantpassat de la família...?
Faig aquest article en uns moments que alterno el temps en un dels meus “divertimentos” d’aquests dies que és cuinar. Així, mentre elaboro la vianda i escolto la ràdio observo que les notícies sovint ens parlen de les “necessitats bàsiques estaran ateses” durant els dies que duri la paràlisi de l’economia per tal de mitigar els efectes de la pandèmia. Es posa èmfasi, en el relat, que la cadena alimentària és una munió d’activitats que neix a partir de la feina que fan els pagesos, els ramaders, les cooperatives, les indústries agroalimentàries, els distribuïdors, els mercats i les botigues de queviures.
Hi vull afegir en aquesta cadena els Bancs dels Aliments. Uns bancs que a aquestes alçades del “progrés” en què estem, hauríem de qüestionar la seva existència o bé ens hauria de caure la cara de vergonya per pregonar la seva permanència com un recurs i no com una anomalia del disbarat.
Aquesta realitat ens pot fer repensar ara la necessitat de potenciar que el proveïment l’alimentari està condicionat, també per la globalització? I que assegurar la sobirania alimentària no és una cosa menor, i per això cal tenir un estoc de contingència d’aliments i empènyer decididament per acceptar jurídicament que l’alimentació és un dret.
Retornant, però, al primer motiu de l’article i vist amb perspectiva, cal dir que el noucentisme va obrir finestres i enriquir la societat agrària, d’on veníem, cap a nous horitzons on la burgesia industrial i comercial va emergir cap a una oferta cultural pròpia que entre altres aportacions va crear serveis que eren complement del nou ordre econòmic, altrament dit la industrialització del país. En aquest marc cal cercar, també, una nova cultura alimentària més rica en proteïna, i entre tot això apareixen ofertes comercials de restauració i allotjament noves com les fondes de sisos.
Però què eren aquestes fondes de sisos? Eren uns restaurants que oferien allotjament, habitualment humils, on es podia passar la nit per quatre rals i menjar un àpat per dos rals. Total sis rals, d’aquí el nom de fondes de sisos.
Els plats que cuinaven eren menjars típics de la cuina catalana, però els noms pels quals se’ls coneixia eren singulars. Com per exemple, ous amb sardana, que era un plat amb tres ous ferrats, o una criatura amb bolquers, que era plat amb un ou ferrat i amb patates fregides o un tall que no mossegui que era plat amb un tall de conill en què no hi havia el cap o una noia del país, que era un plat amb una botifarra blanca o negra, fregida o rostida a la graella i servida sola o acompanyada de patates o mongetes fregides.
Aquestes fondes de sisos oferien també una sarsuela en tres actes, que era un plat amb una ració composta d’un gran llagostí sencer, musclos i calamars tallats. Tot saltejat amb oli, ceba, tomàquet, sal, pebre i un suc curt i bo o un plat d’arròs, això sí, els dijous.
Recomano que t’entretinguis a mirar les fotografies, que són de la carta del Restaurant Espanyol de Sabadell, que va obrir el 1921. Conegut com l’Espanyol, que regia la família Rovira, i que va tancar el 2012 a causa de la crisi econòmica del 2008.
Aquests dies que estem encofurnats per l’estat d’alarma de la pandèmia, molts fem endreça d’andròmines i de papers que hem anat acumulant durant anys. Quan fas aquesta feina sovint et trobes amb alguna sorpresa. És el cas del document sobre les “fondes de sisos” que hi cercat a casa. No sé com hi ha vingut a parar, potser era un record d’algun avantpassat de la família...?
Hi vull afegir en aquesta cadena els Bancs dels Aliments. Uns bancs que a aquestes alçades del “progrés” en què estem, hauríem de qüestionar la seva existència o bé ens hauria de caure la cara de vergonya per pregonar la seva permanència com un recurs i no com una anomalia del disbarat.
Aquesta realitat ens pot fer repensar ara la necessitat de potenciar que el proveïment l’alimentari està condicionat, també per la globalització? I que assegurar la sobirania alimentària no és una cosa menor, i per això cal tenir un estoc de contingència d’aliments i empènyer decididament per acceptar jurídicament que l’alimentació és un dret.
Retornant, però, al primer motiu de l’article i vist amb perspectiva, cal dir que el noucentisme va obrir finestres i enriquir la societat agrària, d’on veníem, cap a nous horitzons on la burgesia industrial i comercial va emergir cap a una oferta cultural pròpia que entre altres aportacions va crear serveis que eren complement del nou ordre econòmic, altrament dit la industrialització del país. En aquest marc cal cercar, també, una nova cultura alimentària més rica en proteïna, i entre tot això apareixen ofertes comercials de restauració i allotjament noves com les fondes de sisos.
Però què eren aquestes fondes de sisos? Eren uns restaurants que oferien allotjament, habitualment humils, on es podia passar la nit per quatre rals i menjar un àpat per dos rals. Total sis rals, d’aquí el nom de fondes de sisos.
Els plats que cuinaven eren menjars típics de la cuina catalana, però els noms pels quals se’ls coneixia eren singulars. Com per exemple, ous amb sardana, que era un plat amb tres ous ferrats, o una criatura amb bolquers, que era plat amb un ou ferrat i amb patates fregides o un tall que no mossegui que era plat amb un tall de conill en què no hi havia el cap o una noia del país, que era un plat amb una botifarra blanca o negra, fregida o rostida a la graella i servida sola o acompanyada de patates o mongetes fregides.
Aquestes fondes de sisos oferien també una sarsuela en tres actes, que era un plat amb una ració composta d’un gran llagostí sencer, musclos i calamars tallats. Tot saltejat amb oli, ceba, tomàquet, sal, pebre i un suc curt i bo o un plat d’arròs, això sí, els dijous.
Recomano que t’entretinguis a mirar les fotografies, que són de la carta del Restaurant Espanyol de Sabadell, que va obrir el 1921. Conegut com l’Espanyol, que regia la família Rovira, i que va tancar el 2012 a causa de la crisi econòmica del 2008.
Comentaris