Escrit per Ricard Estrada i Arimon
L’article 19 de la Llei d’Espais agraris regula el tema dels camins rurals.
Aquest és un gran tema, sobre el qual hi ha molta literatura jurídica i lleis i reglaments que al llarg de la història molts expert juristes hi han dit la seva. És sorprenent que la llei d’espais agraris ho tracti solament en un sol article davant la complexitat.
És clar que al cap i a la fi allò que prescriu és la conveniència de fer un inventari dels camins de Catalunya, un fet que fins ara ha estat una il·lusió, perquè la Llei 9/1995 sobre l’accés al medi natural, vigent, encarregava als Consells Comarcals fer aquesta tasca, i avui solament algunes comarques han pogut desenvolupar aquest encàrrec, com és el cas de les comarques del Baix Ebre, el Vallès Occidental, el Bages, el Garraf, la Garrotxa i l’Alt Camp i potser alguna més.
Aquest fet de determinar els camins existents porta implícit el fet de fixar qui en té la titularitat i les característiques de cadascun. Aquí hi ha molt a dir per part dels ajuntaments, en aquest cas els ajuntaments dels espais rurals, que acostumen a no disposar de recursos per a poder fer front a aquest ingent feina que això genera, atès que cal mirar registres de la propietat, escriptures i documents de tota mena per a determinar la titularitat, com a mínim, i en molts casos cal parlar i parlamentar amb els habitants de la zona.
Una altra qüestió a considerar és l’ús dels camins i la vinculació amb qui és el titular, cosa encara més difusa. No cal que entrem en el problema dels partionaments de finques o de termes municipals que utilitzen els camins com a fita de terme, i en cas de necessitar fer la plataforma més ampla, sovint es genera un conflicte d’interessos entre els titulars d’un costat i de l’altre.
Solament mirant el que diu la llei d’accés al medi natural, ja ens surten set classes de camins que anomena de la manera següent: Camins forestals, pistes forestals, pistes de desembosc, camins rurals, camins ramaders (amb una legislació específica, estatal, molt exigent -Llei de Vies pecuàries 3/1995, BOE 24 de març); camins d’abast, corriols i senders. Cal afegir els camins de sagrament, una ocupació temporal del camí per a un servei amb vincle religiós.
A part de la qüestió del nom que tingui el camí, cal determinar les afectacions que té aquesta infraestructura viària, com l’amplada, les servituds, el tancament, l’ús públic o l’ús privat exclusiu per la propietat, la senyalística... Sense haver dit res del Registre de la propietat i del corresponent apunt en el cadastre. Pel que fa a aquest apartat, no és menor la qüestió, atès que hi ha una vinculació sobre si es paguen impostos pel terreny que ocupa el camí en qüestió, en funció de la seva titularitat, però aquesta és una qüestió que la Llei d’Espais agraris no hi entra.
La llei d’espais agraris diu que “s’entén per camí rural la via, pavimentada o no, que no forma part de la xarxa de carreteres, però que n’és complementària i contribueix a la vertebració del territori rural, i que, en particular, dona accés a nuclis rurals o a masies habitades o els comunica amb una carretera o un vial d’ordre superior; permet d’accedir a les explotacions agràries i facilita els treballs necessaris que s’han de fer per a la producció agrària i la comunicació amb punts d’interès turístic, cultural o patrimonial.”
Crec que és bo observar que la llei en aquest apartat vol aportar valor a aquestes infraestructures de comunicació vial quan diu: “... la comunicació amb punts d’interès turístic, cultural o patrimonial.” És allò de l’aplicació de la multifuncionalitat al medi agrari. Interessant i convenient, sempre que es determini en el corresponent reglament de la Llei, qui és cuida de mantenir el camí en qüestió, ja que en funció del servei que desenvolupi tindrà unes obligacions o unes altres qui se n’hagi d’encarregar. La multifuncionalitat acostuma a tenir repercussions econòmiques positives per al sector terciari i menys per al sector agrari.
L’ús d’un camí, per si mateix, no pressuposa titularitat pública. Coexisteixen altres factors complementaris per a determinar la personalitat jurídica d’un camí. En primer lloc, per l’adscripció del camí al domini de l’ús públic ha de tenir un caràcter immemorial. Cosa difícil de justificar en molts casos. Altra cosa és la propietat del camí i la seva gestió. No hem d’oblidar la figura jurídica de l’usucapió, que es defineix (Viquipèdia) com el “mecanisme legal mitjançant el qual una persona pot esdevenir titular d'un bé o dret pel decurs del temps, per simple ocupació o utilització.”
Finalment, remarquem que la Llei d’Espais agraris ha passat a ser un tema de gran interès, i els legisladors s’han atrevit a definir el concepte “Camí rural” diferentment del que diu el Decret 166/1998, de 8 de juliol, de regulació de l'accés motoritzat al medi natural, que fa el desplegament normatiu de la Llei 9/1995, de 27 de juliol, de regulació de l'accés motoritzat al medi natura, que en el seu article 2 diu: “Camins rurals, les vies pavimentades, o de terra, de circulació permanent, construïdes per a la millora de les infraestructures agrícoles, ramaderes i forestals, d’unió entre infraestructures agrícoles, ramaderes i forestals, d’unió entre localitats o d’accés a cases o nuclis de població situats en zones rurals”.
Amb tot això, ja es pot veure la importància dels camins primaris, secundaris i terciaris que explicita la Llei d’Espais agraris.
Llarga vida a la Llei d’Espais Agraris i que el seu Reglament sigui excel·lent.
(1) Decret 166/1998, de 8 de juliol (DOGC 17.7.1998)
El Decret català 166/1998, de 8 de juliol, que desenvolupa la Llei 9/1995, de 27 de juliol, sobre accés motoritzat al medi natural, conceptualitza diverses classes de camins que pot ser-nos força útil. Als efectes d’aquest Decret s’entén per:
Camins forestals: les vies de terra o pavimentades de circulació permanent que serveixen per a la gestió, la vigilància i la defensa de les forests, amb una amplada mitjana de plataforma de 4 metres, i que formen la xarxa forestal bàsica.
Pistes forestals: les vies de terra o pavimentades connectades amb les anteriors i de característiques similars, construïdes primordialment per al transport dels aprofitaments forestals, amb una amplada mitjana de plataforma de 3 metres, que formen la xarxa forestal secundària.
Pistes de desembosc: les vies de terra i de circulació temporal exclusivament construïdes per al transport d’aprofitaments forestals, amb una amplada mitjana de plataforma de 2,5 metres (vinculades amb l’article 62 de la Llei 6/1998, Forestal de Catalunya).
Camins rurals: les vies pavimentades, o de terra, de circulació permanent, construïdes per a la millora de les infraestructures agrícoles, ramaderes i forestals, d’unió entre infraestructures agrícoles, ramaderes i forestals, d’unió entre localitats o d’accés a cases o nuclis de població situats en zones rurals.
Camins ramaders: els camins seguits tradicionalment pel bestiar transhumant en els seus desplaçaments periòdics per a l’aprofitament de les pastures naturals.
Camins de bast: els antics camins aptes per al pas d’animals de càrrega i no aptes actualment per a la circulació de vehicles de quatre rodes.
Corriols i senders: vials únicament aptes per al pas de vianants.
Camins de sagrament: camí utilitzat per anar a administrar els auxilis espirituals, per a la conducció de difunts als enterraments o bé en les antigues processons rurals.
Imatge: Camins. Camí de la Plana. Ciuret (Bisaura), Foto de Lluís Vilardell
L’article 19 de la Llei d’Espais agraris regula el tema dels camins rurals.
Aquest és un gran tema, sobre el qual hi ha molta literatura jurídica i lleis i reglaments que al llarg de la història molts expert juristes hi han dit la seva. És sorprenent que la llei d’espais agraris ho tracti solament en un sol article davant la complexitat.
És clar que al cap i a la fi allò que prescriu és la conveniència de fer un inventari dels camins de Catalunya, un fet que fins ara ha estat una il·lusió, perquè la Llei 9/1995 sobre l’accés al medi natural, vigent, encarregava als Consells Comarcals fer aquesta tasca, i avui solament algunes comarques han pogut desenvolupar aquest encàrrec, com és el cas de les comarques del Baix Ebre, el Vallès Occidental, el Bages, el Garraf, la Garrotxa i l’Alt Camp i potser alguna més.
Aquest fet de determinar els camins existents porta implícit el fet de fixar qui en té la titularitat i les característiques de cadascun. Aquí hi ha molt a dir per part dels ajuntaments, en aquest cas els ajuntaments dels espais rurals, que acostumen a no disposar de recursos per a poder fer front a aquest ingent feina que això genera, atès que cal mirar registres de la propietat, escriptures i documents de tota mena per a determinar la titularitat, com a mínim, i en molts casos cal parlar i parlamentar amb els habitants de la zona.
Una altra qüestió a considerar és l’ús dels camins i la vinculació amb qui és el titular, cosa encara més difusa. No cal que entrem en el problema dels partionaments de finques o de termes municipals que utilitzen els camins com a fita de terme, i en cas de necessitar fer la plataforma més ampla, sovint es genera un conflicte d’interessos entre els titulars d’un costat i de l’altre.
Solament mirant el que diu la llei d’accés al medi natural, ja ens surten set classes de camins que anomena de la manera següent: Camins forestals, pistes forestals, pistes de desembosc, camins rurals, camins ramaders (amb una legislació específica, estatal, molt exigent -Llei de Vies pecuàries 3/1995, BOE 24 de març); camins d’abast, corriols i senders. Cal afegir els camins de sagrament, una ocupació temporal del camí per a un servei amb vincle religiós.
A part de la qüestió del nom que tingui el camí, cal determinar les afectacions que té aquesta infraestructura viària, com l’amplada, les servituds, el tancament, l’ús públic o l’ús privat exclusiu per la propietat, la senyalística... Sense haver dit res del Registre de la propietat i del corresponent apunt en el cadastre. Pel que fa a aquest apartat, no és menor la qüestió, atès que hi ha una vinculació sobre si es paguen impostos pel terreny que ocupa el camí en qüestió, en funció de la seva titularitat, però aquesta és una qüestió que la Llei d’Espais agraris no hi entra.
La llei d’espais agraris diu que “s’entén per camí rural la via, pavimentada o no, que no forma part de la xarxa de carreteres, però que n’és complementària i contribueix a la vertebració del territori rural, i que, en particular, dona accés a nuclis rurals o a masies habitades o els comunica amb una carretera o un vial d’ordre superior; permet d’accedir a les explotacions agràries i facilita els treballs necessaris que s’han de fer per a la producció agrària i la comunicació amb punts d’interès turístic, cultural o patrimonial.”
Crec que és bo observar que la llei en aquest apartat vol aportar valor a aquestes infraestructures de comunicació vial quan diu: “... la comunicació amb punts d’interès turístic, cultural o patrimonial.” És allò de l’aplicació de la multifuncionalitat al medi agrari. Interessant i convenient, sempre que es determini en el corresponent reglament de la Llei, qui és cuida de mantenir el camí en qüestió, ja que en funció del servei que desenvolupi tindrà unes obligacions o unes altres qui se n’hagi d’encarregar. La multifuncionalitat acostuma a tenir repercussions econòmiques positives per al sector terciari i menys per al sector agrari.
L’ús d’un camí, per si mateix, no pressuposa titularitat pública. Coexisteixen altres factors complementaris per a determinar la personalitat jurídica d’un camí. En primer lloc, per l’adscripció del camí al domini de l’ús públic ha de tenir un caràcter immemorial. Cosa difícil de justificar en molts casos. Altra cosa és la propietat del camí i la seva gestió. No hem d’oblidar la figura jurídica de l’usucapió, que es defineix (Viquipèdia) com el “mecanisme legal mitjançant el qual una persona pot esdevenir titular d'un bé o dret pel decurs del temps, per simple ocupació o utilització.”
Finalment, remarquem que la Llei d’Espais agraris ha passat a ser un tema de gran interès, i els legisladors s’han atrevit a definir el concepte “Camí rural” diferentment del que diu el Decret 166/1998, de 8 de juliol, de regulació de l'accés motoritzat al medi natural, que fa el desplegament normatiu de la Llei 9/1995, de 27 de juliol, de regulació de l'accés motoritzat al medi natura, que en el seu article 2 diu: “Camins rurals, les vies pavimentades, o de terra, de circulació permanent, construïdes per a la millora de les infraestructures agrícoles, ramaderes i forestals, d’unió entre infraestructures agrícoles, ramaderes i forestals, d’unió entre localitats o d’accés a cases o nuclis de població situats en zones rurals”.
Amb tot això, ja es pot veure la importància dels camins primaris, secundaris i terciaris que explicita la Llei d’Espais agraris.
Llarga vida a la Llei d’Espais Agraris i que el seu Reglament sigui excel·lent.
(1) Decret 166/1998, de 8 de juliol (DOGC 17.7.1998)
El Decret català 166/1998, de 8 de juliol, que desenvolupa la Llei 9/1995, de 27 de juliol, sobre accés motoritzat al medi natural, conceptualitza diverses classes de camins que pot ser-nos força útil. Als efectes d’aquest Decret s’entén per:
Camins forestals: les vies de terra o pavimentades de circulació permanent que serveixen per a la gestió, la vigilància i la defensa de les forests, amb una amplada mitjana de plataforma de 4 metres, i que formen la xarxa forestal bàsica.
Pistes forestals: les vies de terra o pavimentades connectades amb les anteriors i de característiques similars, construïdes primordialment per al transport dels aprofitaments forestals, amb una amplada mitjana de plataforma de 3 metres, que formen la xarxa forestal secundària.
Pistes de desembosc: les vies de terra i de circulació temporal exclusivament construïdes per al transport d’aprofitaments forestals, amb una amplada mitjana de plataforma de 2,5 metres (vinculades amb l’article 62 de la Llei 6/1998, Forestal de Catalunya).
Camins rurals: les vies pavimentades, o de terra, de circulació permanent, construïdes per a la millora de les infraestructures agrícoles, ramaderes i forestals, d’unió entre infraestructures agrícoles, ramaderes i forestals, d’unió entre localitats o d’accés a cases o nuclis de població situats en zones rurals.
Camins ramaders: els camins seguits tradicionalment pel bestiar transhumant en els seus desplaçaments periòdics per a l’aprofitament de les pastures naturals.
Camins de bast: els antics camins aptes per al pas d’animals de càrrega i no aptes actualment per a la circulació de vehicles de quatre rodes.
Corriols i senders: vials únicament aptes per al pas de vianants.
Camins de sagrament: camí utilitzat per anar a administrar els auxilis espirituals, per a la conducció de difunts als enterraments o bé en les antigues processons rurals.
Comentaris
L'assignatura pendent és encara assignar la titularitat i les normes d'ús de la gran longitud de vials que són usats de forma general però que realment i paradoxalment son propietat en els seus diferents trams del propietari dels terrenys per on discorren