Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Quelcom es mou en l’entorn de la política alimentària de la U.E. i això és una novetat. La necessitat de gaudir d’un rebost ben proveït està creant una nova PAC més alimentària i menys agrícola, obrint camí cap a el nou paradigma: em refereixo a la conveniència de posar valor afegit a les produccions agràries, la preservació dels sòls agrícoles i els sòls forestals, com instruments físics necessaris, en tant que són mitjans de producció. S’està construint un nou mantra que ens recorda que l’agricultura i la silvicultura són necessàries i imprescindibles per exercir d’embornals del Carboni i són uns bons estabilitzadors dels serveis ecosistèmics; altrament, s’està evidenciat l’existència ben documentada, científicament, de pertorbacions sobre les nostres vides (exemple: sense abelles ni altres pol·linitzadors no tenim fruites) i això no és una cosa menor, doncs encara que se’ns ha dit pel dret i pel revés, val la pena recordar-ho una vegada més.
La seguretat alimentària, ja es planteja com un dret humà bàsic i un bé per a la geoestratègia global dels estats o de les regions. Per tant, ja no és suficient valorar l’alimentació amb l’índex de la taxa de cobertura (importacions-exportacions en valor monetari) per saber si tenim la balança comercial agroalimentària equilibrada, sinó que amés hem de veure la composició del cistell d’aquest comerç. Per exemple, a Catalunya la taxa de cobertura és aproximadament del 100%, però amb unes irregularitats importants en els productes del cistell, ja que s’equilibra amb les exportacions (ingressos) de fruites, carn de porc i vins i som deficitaris (importacions) en cereals, soja i tots els altres aliments.
El CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible) acaba de presentar l’informe 1/2018, amb el títol Mengen futur. Elaborat amb la participació de vint-i quatre experts i quatre ponents: Ferran Rodés, Carles Ibáñez, Joan Vallvé i Montserrat Viladrich. Un document amb recomanacions sobre el que s’hauria de fer i implementar per assegurar una millor sobirania alimentària a Catalunya, fugint de l’indicador mal utilitzat des d’aquest punt de vista com és la taxa de cobertura. Les conclusions de l’estudi es poden resumir amb aquest 8 títols:
1.- Mantenir la capacitat productiva del sistema alimentari.
2.- Avançar cap a mètodes de producció més sostenibles.
3.- Reforçar la resiliència al canvi global.
4.- Impulsar les dietes més saludables d’acord amb la tradició de les dietes mediterrànies del nostre país.
5.- Reduir el malbaratament alimentari.
6.- Vetllar perquè tothom pugui accedir a una alimentació de quantitat i de qualitat suficient.
7.- Disposar d’una estratègia alimentària integrada.
8.- Incentivar la recerca i les pràctiques d’innovació al sector.
Al mateix temps que a Catalunya s’estava elaborant aquest document de referència per les autoritats. l’IPES FOOD (International Panel of Experts on Sustainable Food Systems), amb seu a Bèlgica ha estat redactant a partir d’una recerca que ha durat tres anys, i amb la participació de més de 400 agricultors, empresaris de l’alimentació, activistes de la societat civil, científics i responsables polítics, el document “Cap a una Política Alimentària Comuna a la Unió Europea”, amb un subtítol que diu: “La reforma i el reajustament polític necessari per a construir un sistema alimentari sostenible a Europa.”
En aquest cas, el document d’IPES FOOD proposa cinc objectius:
1.- Accés a la terra, a l’aigua i als sòls sanejats.
2.- Reconstruir agroecosistemes sans i resistents i resilients al clima.
3.- Promoure dietes suficients, saludables i sostenibles per a tothom.
4.- Construir baules de subministrament més justes, curtes i transparents.
5.- Posar el comerç al servei del desenvolupament sostenible.
Finalment, fa una crida en les conclusions que diu:
“Els desafiaments transversals i transfronterers pel que fa als sistemes alimentaris solament es poden afrontar amb un lideratge innovador a nivell de la UE, i amb una política Alimentària Comuna per a guiar la transició cap a sistemes alimentaris sostenibles i amb polítiques sectorials que protegeixin el mercat únic i defensin els valors de solidaritat financera i de desenvolupament equitatiu a tot Europa i a tot el món. Però una Política Alimentària Comuna no s’ha de convertir en una altra política més de “top-down” o imposada des de d’alt. Ha de ser dissenyada per escoltar amb més atenció i respondre més fàcilment a les preocupacions i aspiracions dels ciutadans. En un context en el qual les reformes de la PAC (Política Agrícola Comuna) les autoritzacions de fitosanitaris i les negociacions comercials estan distanciant els ciutadans, la Política Alimentària Comuna ofereix un Pla B per a Europa: una forma de reclamar la política pública per al bé comú i recuperar la confiança en el projecte europeu”.
Tot i que en aquest article es vol fer una crida a caminar cap a l’autosuficiència alimentària i la seguretat del proveïment per a tenir un rebost ple, també s’ha de dir que els experts recomanen no prendre decisions absolutes sobre aquesta qüestió, però si considerar-ho i tenir-ho present a l’hora de prendre decisions, no fos el cas que tinguéssim un esdeveniment no previst, sobretot per a poder satisfer alguns dels aliments bàsics.
Res no és gratuït!
Quelcom es mou en l’entorn de la política alimentària de la U.E. i això és una novetat. La necessitat de gaudir d’un rebost ben proveït està creant una nova PAC més alimentària i menys agrícola, obrint camí cap a el nou paradigma: em refereixo a la conveniència de posar valor afegit a les produccions agràries, la preservació dels sòls agrícoles i els sòls forestals, com instruments físics necessaris, en tant que són mitjans de producció. S’està construint un nou mantra que ens recorda que l’agricultura i la silvicultura són necessàries i imprescindibles per exercir d’embornals del Carboni i són uns bons estabilitzadors dels serveis ecosistèmics; altrament, s’està evidenciat l’existència ben documentada, científicament, de pertorbacions sobre les nostres vides (exemple: sense abelles ni altres pol·linitzadors no tenim fruites) i això no és una cosa menor, doncs encara que se’ns ha dit pel dret i pel revés, val la pena recordar-ho una vegada més.
La seguretat alimentària, ja es planteja com un dret humà bàsic i un bé per a la geoestratègia global dels estats o de les regions. Per tant, ja no és suficient valorar l’alimentació amb l’índex de la taxa de cobertura (importacions-exportacions en valor monetari) per saber si tenim la balança comercial agroalimentària equilibrada, sinó que amés hem de veure la composició del cistell d’aquest comerç. Per exemple, a Catalunya la taxa de cobertura és aproximadament del 100%, però amb unes irregularitats importants en els productes del cistell, ja que s’equilibra amb les exportacions (ingressos) de fruites, carn de porc i vins i som deficitaris (importacions) en cereals, soja i tots els altres aliments.
El CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible) acaba de presentar l’informe 1/2018, amb el títol Mengen futur. Elaborat amb la participació de vint-i quatre experts i quatre ponents: Ferran Rodés, Carles Ibáñez, Joan Vallvé i Montserrat Viladrich. Un document amb recomanacions sobre el que s’hauria de fer i implementar per assegurar una millor sobirania alimentària a Catalunya, fugint de l’indicador mal utilitzat des d’aquest punt de vista com és la taxa de cobertura. Les conclusions de l’estudi es poden resumir amb aquest 8 títols:
1.- Mantenir la capacitat productiva del sistema alimentari.
2.- Avançar cap a mètodes de producció més sostenibles.
3.- Reforçar la resiliència al canvi global.
4.- Impulsar les dietes més saludables d’acord amb la tradició de les dietes mediterrànies del nostre país.
5.- Reduir el malbaratament alimentari.
6.- Vetllar perquè tothom pugui accedir a una alimentació de quantitat i de qualitat suficient.
7.- Disposar d’una estratègia alimentària integrada.
8.- Incentivar la recerca i les pràctiques d’innovació al sector.
En aquest cas, el document d’IPES FOOD proposa cinc objectius:
1.- Accés a la terra, a l’aigua i als sòls sanejats.
2.- Reconstruir agroecosistemes sans i resistents i resilients al clima.
3.- Promoure dietes suficients, saludables i sostenibles per a tothom.
4.- Construir baules de subministrament més justes, curtes i transparents.
5.- Posar el comerç al servei del desenvolupament sostenible.
Finalment, fa una crida en les conclusions que diu:
“Els desafiaments transversals i transfronterers pel que fa als sistemes alimentaris solament es poden afrontar amb un lideratge innovador a nivell de la UE, i amb una política Alimentària Comuna per a guiar la transició cap a sistemes alimentaris sostenibles i amb polítiques sectorials que protegeixin el mercat únic i defensin els valors de solidaritat financera i de desenvolupament equitatiu a tot Europa i a tot el món. Però una Política Alimentària Comuna no s’ha de convertir en una altra política més de “top-down” o imposada des de d’alt. Ha de ser dissenyada per escoltar amb més atenció i respondre més fàcilment a les preocupacions i aspiracions dels ciutadans. En un context en el qual les reformes de la PAC (Política Agrícola Comuna) les autoritzacions de fitosanitaris i les negociacions comercials estan distanciant els ciutadans, la Política Alimentària Comuna ofereix un Pla B per a Europa: una forma de reclamar la política pública per al bé comú i recuperar la confiança en el projecte europeu”.
Tot i que en aquest article es vol fer una crida a caminar cap a l’autosuficiència alimentària i la seguretat del proveïment per a tenir un rebost ple, també s’ha de dir que els experts recomanen no prendre decisions absolutes sobre aquesta qüestió, però si considerar-ho i tenir-ho present a l’hora de prendre decisions, no fos el cas que tinguéssim un esdeveniment no previst, sobretot per a poder satisfer alguns dels aliments bàsics.
Res no és gratuït!
Comentaris
Recordo haver estat en algunes reunions de treball amb el CADS amb ocasió de la realització d'aquest estudi. A mi sempre m'ha preocupat el tema de la previsió de la sobirania alimentària. En el seu dia els del CADS ja es van plantejar si era possible plantejar quines són les necessitats de Catalunya per a assegurar una sobirania alimentària, però resulta una tasca complexa i difícil d'assolir. No es van atrevir a quantificar què caldria produir per atènyer aquest objectiu, en primer lloc perquè requereix un posicionament previ sobre quin tipus d'alimentació cal que tingui la població, que té vessants quantitatives, qualitatives, ètiques, econòmiques i productives, que van molt més enllà d'un simple llistat de necessitats (tants kg de blat, tants de filet de vaca, tant de tomàquets...), perquè.... què volem? Un país saludable? Un de feliç? Un de vegetarià? Un de carnívor? Un d'energèticament sostenible? Un de maximització del valor econòmic? Un que atengui a la solidaritat mundial en el comerç d'aliments? A preu just? A preu econòmic? Etc... etc....
Un tema difícil!"