Escrit per Joaquim Ros Saqués
Fins al volt de la dècada dels vuitanta del segle passat, podríem dir fa trenta o quaranta anys, un percentatge majoritari de les vendes es feien en els mercats municipals dels pobles i ciutats del nostre país. On no n’hi havien, aquesta funció la feien els “mercadillus” setmanals i alguna botiga de queviures diversos, coneguda més com a “colmadu”, que d’aquesta forma es complementaven. Però l’aparició dels “supermercats” i els “hípers”, en els indrets més importants de població, va canviar el mapa d’aquest tipus de comerç. Si bé va ser en la dècada dels vuitanta quan la seva presència es va deixar notar amb força, la dels noranta va fer un gran forat, i prou que ho va notar el comerç més tradicional. És important destacar que els horaris dels mercats municipals bàsicament només era pels matins, fet que va ajudar a la propagació del que durant un temps se’l va coneix com a comerç modern.
Però va ser a darrers de segle quan va esclatar un nou model fins a aquell moment poc implementat, com són les botigues de carrer especialitzades en els productes a què ens estem referint. Tenen algunes característiques que les fan molt atractives; horaris amplis, relació qualitat preu molt raonable i proximitat. Eren firmes prou conegudes que es van desenvolupar sobretot a Barcelona i la seva àrea metropolitana i van anar a competir amb les grans superfícies que potser tenen un tipus de venda més fred i impersonal. De fet, moltes d’aquestes botigues s’establien al costat de “supers” cercant aquest diferencial. Però aquest darrer tipus de comerç al carrer també ha anat evolucionant i moltes de les franquícies que varen començar han anat plegant o reduint dràsticament el nombre de punts de venda i han quedat −jo m’atreviria a dir− dos tipus de tendes: Una de línia de més qualitat i oferta amb bones i agradables presentacions i l’altre, més senzilla, normalment en mans d’immigrants (xinesos i sud- americans, bàsicament) en preus i qualitats més baixos, menys oferta i botigues més estàndard.
En tot aquest ventall de comerç no em voldria deixar una peça prou significativa com són els autoserveis en mans sobretot de paquistanesos, que han recuperat els vells “colmadus”, si bé amb més superfície comercial i un important fet destacable: l’oferta d’uns horaris molt amples.
Crec que la presència de la immigració en aquest sector del comerç es deu, entre altres motius, a Mercabarna i algun altre mercat a l’engròs d’abast general, que els facilita molt la seva compra. Sens dubte també és una manera d’aterrar en el món laboral, que ha deixat petjada per l’important nombre d’establiments que hi ha.
No hi ha cap dubte que tot aquesta oferta és molt bona per als consumidors, que poden escollir entre moltes variables on anar a comprar. I si observeu una mica, veureu que cadascun d’ells s’especialitza en quelcom que el farà diferent i competitiu alhora, i serà el consumidor que el premiarà si ho encerta tot ampliant el seu negoci, o bé el castigarà deixant de comprar, amb la qual cosa haurà de plegar.
En aquest sentit, estan els mots: servei, valor afegit, horaris, bona oferta, preus adients, presentacions del producte, estructura agradable de l’establiment, formació i tracte del personal, i segurament algun de més que fa que el que aconsegueixi aquest "còctel“ hi triomfi.
Com sempre, el consumidor és el que mana.
Però va ser a darrers de segle quan va esclatar un nou model fins a aquell moment poc implementat, com són les botigues de carrer especialitzades en els productes a què ens estem referint. Tenen algunes característiques que les fan molt atractives; horaris amplis, relació qualitat preu molt raonable i proximitat. Eren firmes prou conegudes que es van desenvolupar sobretot a Barcelona i la seva àrea metropolitana i van anar a competir amb les grans superfícies que potser tenen un tipus de venda més fred i impersonal. De fet, moltes d’aquestes botigues s’establien al costat de “supers” cercant aquest diferencial. Però aquest darrer tipus de comerç al carrer també ha anat evolucionant i moltes de les franquícies que varen començar han anat plegant o reduint dràsticament el nombre de punts de venda i han quedat −jo m’atreviria a dir− dos tipus de tendes: Una de línia de més qualitat i oferta amb bones i agradables presentacions i l’altre, més senzilla, normalment en mans d’immigrants (xinesos i sud- americans, bàsicament) en preus i qualitats més baixos, menys oferta i botigues més estàndard.
En tot aquest ventall de comerç no em voldria deixar una peça prou significativa com són els autoserveis en mans sobretot de paquistanesos, que han recuperat els vells “colmadus”, si bé amb més superfície comercial i un important fet destacable: l’oferta d’uns horaris molt amples.
Crec que la presència de la immigració en aquest sector del comerç es deu, entre altres motius, a Mercabarna i algun altre mercat a l’engròs d’abast general, que els facilita molt la seva compra. Sens dubte també és una manera d’aterrar en el món laboral, que ha deixat petjada per l’important nombre d’establiments que hi ha.
No hi ha cap dubte que tot aquesta oferta és molt bona per als consumidors, que poden escollir entre moltes variables on anar a comprar. I si observeu una mica, veureu que cadascun d’ells s’especialitza en quelcom que el farà diferent i competitiu alhora, i serà el consumidor que el premiarà si ho encerta tot ampliant el seu negoci, o bé el castigarà deixant de comprar, amb la qual cosa haurà de plegar.
En aquest sentit, estan els mots: servei, valor afegit, horaris, bona oferta, preus adients, presentacions del producte, estructura agradable de l’establiment, formació i tracte del personal, i segurament algun de més que fa que el que aconsegueixi aquest "còctel“ hi triomfi.
Com sempre, el consumidor és el que mana.
Comentaris