escrit per Joan-Ignasi Elias
Si
enfoquem el tema des del punt de vista de la civilització, el vent, a més de ser un moviment natural, generalment horitzontal,
de masses d’aire, ha inspirat la mitologia, ha afectat els esdeveniments
històrics, ha estès l'abast del transport i la guerra, i ha proporcionat una
font d'energia per al treball mecànic, l'electricitat i el lleure. Com a
exemples, tenim que el vent ha impulsat els viatges dels velers a través dels
oceans de la Terra, o bé que, quan són forts, els arbres i les estructures
creades pels humans són danyats o destruïts; per tant, és molt evident la gran
influència que ha tingut i té sobre la vida al planeta.
En aquest sentit, com a
força natural, el vent sovint era personificat en moltes cultures com un o més
déus o com una expressió d'allò sobrenatural. Així, Vāyu és el déu hindú del
vent i a l’antiga Grècia Èol era déu dels vents que vivia a l'illa d'Eòlia amb
els seus sis fills i les seves sis filles, a qui Zeus va donar el poder de
controlar els vents, i els tenia encadenats amb gran domini, alliberant-los
quan li vingués de gust, ja que podien provocar desastres en el cel, la terra i
les aigües.
Ell era el responsable
del control de les tempestes, i els déus li demanaven ajuda en alguns casos,
com va fer Hera per impedir que Enees desembarqués de Troia. També va ajudar Odisseu
(Ulisses), que el va visitar en retornar d'Ítaca. Èol li va donar un vent
favorable, a més d'una bossa que contenia tots els vents i que havia de ser
utilitzat amb compte. Però la tripulació d'Odisseu va creure que la borsa
contenia or i la va obrir, provocant grans tempestes. La nau va acabar tornant
a les costes d'Eòlia, però el déu es va negar a ajudar-los de nou.
Èol és el déu dels
vents, però hi ha quatre déus del vent més, que corresponen als quatre punts
cardinals: Bòreas, Notos, Euros i Zèfir. Els antics grecs també observaven el
canvi estacional dels vents, com ho demostra la Torre dels Vents a l’àgora
romana d'Atenes.
 |
| Torre Vents. Atenes |
Els Venti són els déus
romans dels vents. Fūjin és el déu japonès del vent i també un dels déus xinto
més grans i, segons la llegenda, estigué present a la creació del món i deixà
anar els vents del seu sac per dispersar la boirina que cobria el món. A la
mitologia nòrdica, Njörðr és el déu del vent. També hi ha quatre dvärgar (gnoms
nòrdics) anomenats Norðri, Suðri, Austri i Vestri, i els quatre cérvols
d'Yggdrasill probablement personifiquen els quatre vents, de manera anàloga als
déus grecs del vent. Stribog és el nom del déu eslau dels vents, el cel i
l'aire, i es diu que és l'avantpassat (l'avi) dels vents de les vuit
direccions. I Kamikaze (神風) és un nom japonès (sovint traduït com
"vent diví") considerat un regal dels déus.
 |
| Rosa dels Vents |
En la Literatura, hi trobem per exemple El vent en els salzes (originalment, “The
Wind in the Willows”), novel·la escrita el 1908 per Kenneth Grahame. És un dels clàssics de la literatura infantil,
escrit en principi com un seguit de xerrades adreçades al seu fill, que era igual
de tossut que el senyor Gripau, un dels personatges.
És un recull de
narracions protagonitzades pel Gripau i la seva rica mansió, el Talp, el Rat
d'Aigua i el Teixó, personatges animals humanitzats que aporten una descripció
idíl·lica del món natural i de la societat del començament del segle XX. En
català, la novel·la ha estat traduïda en edicions que recuperen les
il·lustracions originals d'E.H. Shepard.
El 1967 el grup
britànic Pink Floyd s’hi va inspirar
per fer el seu disc The Piper at the
Gates of Dawn, concretament amb el títol del setè capítol de la novel·la.
Podeu escoltar-ho a aquest enllaç.
També hi trobem la
novel·la Vent de l’est, vent de l’oest (“East Wind-West Wind”), de
l’autora nord-americana Pearl S. Buck. Es tracta d’una delicada història d’amor
ambientada a la Xina d’inicis del segle XX que mostra d’una forma meravellosa
el xoc entre la cultura occidental i l’oriental. Les limitacions de l’època no
permeten una expressió explícita de tots els sentiments i els anhels propis de
l’enamorament i el matrimoni, però trasllueix una gran passió continguda que
constitueix el seu encant. La descripció de la cultura xinesa és fascinant i
també les barreres que és capaç de superar la protagonista, educada amb la
màxima rigidesa, per amor. Orient vist a través dels ulls d’una occidental que coneixia
profundament ambdós mons. Podeu veure i
sentir el comentari que en fa l’escriptora Sílvia Soler.
Allò que el vent
s'endugué (títol original, “Gone with the Wind”)
és una novel·la de l'autora Margaret Mitchell que narra episodis de la Guerra
civil nord-americana, amb una història d’amor potent, i és un dels llibres més
venuts de la història, un clàssic de la literatura dels Estats Units i, després
de l'adaptació cinematogràfica, és una de les més grans icones o mites de la
cultura popular contemporània.
Al Quixot, de Cervantes, hi trobem un episodi famós, els del molins de
vent, en què un dia Don Quixot i Sanxo Pança passejaven pel camp i, Don Quixot
va veure uns “gegants” movent els braços, però en realitat no eren gegants sinó
molins de vent movent les seves aspes. Don Quixot decidí anar a lluitar contra ells,
declarar-los batalla i, encara que Sancho Pança el va avisar que no lluités
contra els molins, Don Quixot no li va fer cas. Agafà el seu cavall i es dirigí
cap a ells. Un cop arribà fins on eren, se li enganxà la llança amb les aspes del
molí amb tan mala sort que se e li va trencar. Ell i el seu cavall van caure
rodant per terra.
En la Poesia podem trobar, entre molts
d’altres, “El Vent”, poema-objecte d’en Joan Brossa.
També el poema “Veles e
vents”, d’Ausiàs March:
Veles e vents han mos desigs
complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells
veig armar:
xaloc, llevant los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo
migjorn,
fent humils precs al vent
tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon
retorn.
Bullirà·l mar com la cassola en
forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al
jorn.
Grans e pocs peixs a recors
correran
e cercaran amagatalls secrets;
fugint al mar on són nodrits e
fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera
fets;
la gran paor traurà al llum los
secrets
que al confés descoberts no
seran.
En lo perill no·m caureu de
l’esment,
ans votaré al Déu qui·ns ha
lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de
present.
Jo tem la mort per no ser-vos
absent,
perquè amor per mort és
anul·lats;
mas jo no creu que mon voler
sobrats
pusca ésser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en
oblit.
Sol est pensar me tol del món
delit
car, nós vivint, no creu se pusca
fer:
aprés ma mort d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e jo, forçat d’aquest món ser
eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha
en amor,
car prop d’aquell jo·m trobara
tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l’avenidor.
Jo són aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida
tol.
Puis jo són viu, mon cor no mostra
dol
tant com la mort per sa extrema
dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no·m
porta.
Tot esvetlat, ab desbarrada
porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que·m porà ser gran
cost
i aquest esper de molts mals
m’aconhorta.
A mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu
sia tost;
lladoncs les gents no·ls calrà
donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte·s mostrarà
e los meus dits ab los fets
provaré.
Amor, de vós jo·n sent més que
no·n sé,
de què la part pijor me’n
romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós
està.
A joc de daus vos acompararé.
Escolteu-ne la versió
musicada d’en Raimon.
I una “Cançó de rem i
de vela”, d’en Josep M. de Sagarra:
El cel ara és tot clapa i clariana
la lluna és d’una lívida blancor
esporuguida per la tramuntana
se’n va a jeure darrere del turó.
Aquest vent tot s’ho empassa i
tot ho esborra
-amenaça, cridòria i desgavell-
m’escup al rostre mil granets de
sorra
que es claven com agulles a la
pell.
I el mar endiablat, fúria i
onada,
es rebolca pel llit com un gelós,
i l’aigua si ara es llença
platejada,
ara és un gran deliri de plom
fos.
Com tremolen d’angúnia les barquetes,
però el poble és immòbil i
adormit;
les parets de les cases són molt
netes,
blanques i fines com un os polit.
I el vent i el vent! Que xiula i
que no para,
i corre més que els mals i els
pensaments
fica els dits dins l’arrel de
l’atzavara
i mossega les teules amb les
dents.
El vent, el vent! Tot buscallada
forta,
i xurriaca contra els cinc
sentits,
que t’agafa pel coll i se
t’emporta
i que et fa pelleringues els
vestits.
Tot, pedra i mar i rutes de la
vila,
tot és del vent! La vinya, el
clos desert,
la tramuntana cau, puja i
s’enfila
i grinyolant no deixa res per
verd.
Ai aquest vent que grata la
muntanya,
que no descansa mai i que no es
mor,
jo me´l sento per dintre de
l’entranya,
com furga i com ensuma dins del
cor!
Aquest vent dintre meu! Jo ara
voldria
amagar-me i lliurar-me d’aquest
vent!
No hi ha redós ni llit ni
companyia
la tramuntana em pren el
pensament!
I me la sento córrer per les
venes,
i pels camins estranys de
l’esperit,
com sacseja i remou odis i penes,
com se’m fica a les golfes de
l’oblit…
Palpa el cos fred de les amors
passades,
i allò que no voldria que es
digués…
Les angúnies més fines i amagades
les rebolca amb la sorra dels
carrers.
I em sento tot obert, sense cap
arma,
desfet, desemparat de mig a mig,
sense ningú que pugui defensar-me
contra el plor, l’enyorança i el
desig
Cada vegada xiula més d’enfora,
i l’ànima em tremola com un brot,
si dintre meu sento un ullet que
plora,
aquest vent maleït ho eixuga tot…
Tot ho eixuga, ho estripa i ho
esbatana,
oh vent d’horror!, oh mar
desesperat!
Oh pobre cor a dins la
tramuntana!
Pobre cor meu, ningú et té
pietat!…
A l’Escultura, hi trobem l’obra de Chillida
La Pinta del vent (“Haizearen Orrazia”). El
conjunt està situat en un extrem de la badia de La Concha, al final de la platja
d'Ondarreta, a Sant Sebastià. Està compost per tres escultures d'acer,
incrustades en unes roques que donen a la mar Cantàbrica.
L'artista Giuseppe Lo Schiavo utilitza en el
projecte “Wind Sculptures” una manta d'alumini, un model i el vent per crear
impressionants escultures que s'emboliquen en el paisatge creant possibilitats
visuals infinites. Schiavo pren les fotografies per crear les seves escultures
de vent a tot arreu d'Europa.
Fins aquí la primera part d'aquest article sobre El vent. A la segona part, en Joan-Ignasi ens parlarà de pintura, cinema, música i gastronomia.
Comentaris