Escrit per Joan-Ignasi Elias
L’olivera i l’art
Com hem dit, s’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes…
Per exemple, el grup de folk tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, amb el fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004) “Pregunteu-li a l’olivera”, ho ha definit molt bé. Escolteu-la abans de fer avinent, com a clam reivindicatiu contra l’espoli de l’olivera, la relació de grecs i romans amb aquest arbre que tant ens uneix a ells.
Pregunteu-li a l’olivera
Quants hiverns haurà viscut
quantes guerres ha perdut.
Quants hòmens l'hauran guardat.
Però el temps poc l'ha canviat
la vella i farga aulivera.
Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any.
Ha fet mostra en primavera
i tindrem collita enguany.
Ja no hi ha camí de terra,
ni aquella casa tan blanca,
ni el bancal de la figuera.
Només viu la fusta vella
de tants segles d'aulivera.
Què s'ha fet
de tanta terra
i tanta història.
Què ha passat
en tant de temps
i en tanta gent.
Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any.
I el conjunt Obrint Pas, amb la cançó Al país de l'olivera
Al país de l'olivera
hi ha un riu de paper
unes galtes color terra
i un somriure d'argent
al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
i un mural de fulles seques
a l'ombra d'un taronger
Al país de l'olivera
Al país que dorm a l'era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre sèquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d'aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor
Al país que dorm a l'era
Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l'aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.
Al país de cases blanques
hi ha pins banyats en sal
margallons entre baladres
peus descalços dins el mar
al país de les marines
hi ha un sol roig a les vesprades
catxirulos a les platges
i uns dits pentinant onades
Al país de cases blanques
Al país de les rialles
hi ha raïm a les porxades
ametles i olives negres
un arròs fet amb costelles
al país de les costeres
hi ha llaüts i guitarrons
i la veu de les rondalles
pessigant les emocions
Al país de les rialles
Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l'aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.
L’olivera i l’art
Com hem dit, s’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes…
Pregunteu-li a l’olivera
Quants hiverns haurà viscut
quantes guerres ha perdut.
Quants hòmens l'hauran guardat.
Però el temps poc l'ha canviat
la vella i farga aulivera.
Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any.
Ha fet mostra en primavera
i tindrem collita enguany.
Ja no hi ha camí de terra,
ni aquella casa tan blanca,
ni el bancal de la figuera.
Només viu la fusta vella
de tants segles d'aulivera.
Què s'ha fet
de tanta terra
i tanta història.
Què ha passat
en tant de temps
i en tanta gent.
Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any.
I el conjunt Obrint Pas, amb la cançó Al país de l'olivera
Al país de l'olivera
hi ha un riu de paper
unes galtes color terra
i un somriure d'argent
al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
i un mural de fulles seques
a l'ombra d'un taronger
Al país de l'olivera
Al país que dorm a l'era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre sèquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d'aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor
Al país que dorm a l'era
Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l'aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.
Al país de cases blanques
hi ha pins banyats en sal
margallons entre baladres
peus descalços dins el mar
al país de les marines
hi ha un sol roig a les vesprades
catxirulos a les platges
i uns dits pentinant onades
Al país de cases blanques
Al país de les rialles
hi ha raïm a les porxades
ametles i olives negres
un arròs fet amb costelles
al país de les costeres
hi ha llaüts i guitarrons
i la veu de les rondalles
pessigant les emocions
Al país de les rialles
Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l'aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.
En la pintura, hi trobem, entre moltes d’altres:
 |
| Vincent Van Gogh - Les oliveres (Minneapolis Institute of Art) |
 |
| Georges Braque – L’olivera vora l’estany
(Musée d’Art Moderne de la Ville, París) |
 |
| Joaquim Sorolla – El Olivo (Museu Sorolla, Madrid) |
 |
| Josep Ventosa – Oliveres |
L’olivera és ben present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura. L’arbre de l’olivera va ser anomenat ‘or líquid’ per Homer a l‘Odissea. L’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Odisseu (Ulisses, en llatí) a casa. D’olivera és l’estaca que clava contra l’ull del ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca.
En la poesia, la trobem en força ocasions; vegem-ne alguns exemples:
Jacint Verdaguer - Esperança
Expectemus, humiles, consolationem eius.
Judit, 8, 20
I
Lo jonc més humil, quan ve la riuada,
diu als altres joncs: «Deixem-la passar;
ajupim-nos tots; quan serà passada,
nostre capciró tornarem a alçar.»
II
Ara ve l’hivern que els arbres despulla;
l’olivera diu: «Deixem-lo venir;
darrere ve el març carregat de fulla
i els troncs despullats tornarà a vestir.»
III
Jesús diu: «L’hivern és aquesta vida;
a qui la perdrà, jo l’hi tornaré;
quan baixe del cel la Pasqua florida,
a qui mòria ab mi ressuscitaré.»
 |
| Les Fargues de l’Arion ▪ V. Rodríguez |
Joan Salvat-Papasseit - “La gesta dels estels”
Cançó
A Lola Anglada
Sota l'olivera fronda
sota l'olivera està:
la donzella, la més jove
que és la més bella del mas.
Fadrinets a la pubilla
no la miren ni en passar,
sota l'olivera fronda
una donzelleta hi ha.
Caterineta li diuen
Caterineta del mas:
Si no es casa la pubilla
no la deixen festejar.
Té un cantiret a la vora,
una violeta a la mà
i una rosa a cada galta:
tot els fadrinets del pla.
Si no es casa la pubilla
la garlanda no li val.
Un hereu torna d'Espanya
que al servei del rei anà;
si volia a la pubilla
ja no s'hi vol maridar:
Sota l'olivera fronda
sota l'olivera està
la donzella la més jove,
que és la més bella del mas.
La pubilla s'esllanguia,
Caterineta no tant;
si l'una aniria a missa
l'altra aniria a dansar:
a la plaça fan ballades,
la sardana dels galans.
Quan l'hereu la triaria
la voldrien tots plegats:
si la pubilla es fes monja
ella es podria casar.
Caterineta li diuen,
Caterineta del mas;
sota l'olivera fronda
sota l'olivera està.
Miguel Hernández - Aceituneros
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿quién,
quién levantó los olivos?
No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.
Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.
Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos, decidme en el alma ¿quién
quién amamantó los olivos?
Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.
No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.
Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.
¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?
Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.
Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad,
la libertad de tus lomas.
Salvador Espriu - Mrs. Death
“Les oliveres”
Secrets llavis m’imposen
l’enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d’aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l’imperi
d’eterna llum vindria
per vella plata d’arbres.
En el cinema, hi trobem la pel·lícula El Olivo (2016), de la directora Icíar Bollaín:
Va rebre quatre nominacions als premis Goya, de les quals va emportar-se el premi a la millor actriu revelació (Anna Castillo), l’actriu que representa Alma, la protagonista de la cinta.
Narra la història d’una neta entestada a recuperar l’olivera mil·lenària que va vendre la família fa temps, en contra del parer del seu avi, que ha perdut les ganes de viure per aquell fet.
Alma té 20 anys i adora el seu avi, un home que porta anys sense parlar. Quan l'ancià es nega també a menjar, la noia decideix recuperar l'arbre mil·lenari que la família va vendre contra la seva voluntat. Però, per a això, necessita comptar amb l'ajuda del seu oncle, una víctima de la crisi, del seu amic Rafa i de tot el poble. El problema és saber en quin lloc d'Europa està l'olivera...
Des del punt de vista cinematogràfic, la història que conta Icíar Bollaín i, sobretot, la manera que té de fer-ho, arrossega l’espectador a una vivència emocional del conflicte que planteja. L’arrossega amb mecanismes artístics que apel·len a la sentimentalitat de l’espectador i a la relació avi-neta, que apunta a un pla més profund, a la relació dels humans actuals amb els ancestres si es té en consideració que, en parlar d’oliveres mil·lenàries, estem parlant, en realitat o perquè ens ho imaginem -això en el fons no té rellevància-, d’unes dimensions temporals que superen de molt els límits que estem acostumats a pensar, a tenir en compte.
També té una dimensió més local, si és que volem veure una mica més enllà del retrat idíl·lic del medi natural, que apareix amb una fotografia espectacular de preses aèries. El que diu El olivo és que la societat del Maestrat, simbolitzada en aquesta família que va vendre l’olivera mil·lenària, ha estat víctima d’una economia salvatge, simbolitzada pel restaurant abandonat que va regentar temps enrere i amenitzada per enfrontaments viscerals que, inusitadament, posen el dit a la nafra d’un atavisme que potser coneixem massa bé. Aquesta societat, que posseïa un patrimoni de valor incalculable que va malvendre, tampoc no sap recuperar-lo i l’única esperança, l’única sortida, és començar de nou i anar pujant al ritme de l’olivera.
Comentaris