Escrit per Joan-Ignasi Elias
(Nota de l'editor: Hem dividit aquesta Guaita sobre l'olivera en dues parts. A la primera veurem l'apartat de patrimoni natural, històric i religiós. I a la segona part en veurem la vessant de l'art, la poesia i el cinema)
Patrimoni cultural
L’olivera, amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat, que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització.
El més important és que no hi ha arbre més arrelat en la nostra cultura mediterrània que l’olivera i que moltes poden arribar assolir una nova dimensió més enllà de la condició vegetal i arribar a ser un arbre monumental per les seves grans dimensions, bellesa o edat. Un munt d’oliveres han estat testimoni de fets històrics rellevants o bé són protagonistes de llegendes i tradicions del nostre país.
És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (‘oleaster’ en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Al Peloponès grec, el conreu de l'olivera va començar al voltant del segle III aC. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la, Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Arion (30 ha), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC), amb més de 1.700 anys de vida, doncs.
Després del segle XVI, els europeus van portar l'olivera a Amèrica. Principalment a Califòrnia, Mèxic, el Perú, Xile i l'Argentina. També n'hi ha petites plantacions a la Xina, el Japó i el Nepal. S'estima que actualment hi ha més de 1.500 milions d'oliveres arreu del món.
Podeu ampliar-ne la informació a la Viquipèdia.
De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’oliveres mil·lenàries de tot el món, amb uns 400 exemplars inventariats i dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya: Lo Parot i Fargues de l'Arion.
Lo Parot és un arbre gegant situat a uns 500 m de la sortida d’Horta en direcció a Bot. S’hi accedeix per un camí que arrenca a mà dreta a peu de carretera, en el punt quilomètric 3. Hem de seguir 50 metres fins a les edificacions, d’on surt un sender que ens porta cap al bancal inferior a la dreta, on es troba l’arbre.
Lo Parot va ser declarat arbre monumental l’any 1990. Està situat a una altitud de 480 m, té un volt de canó a 1,30 m del terra de 7,45 m i un volt de soca de 15 m. El diàmetre de la capçada actual és de 9 m, tot i que abans de la Guerra Civil ocupava tot l’ample del bancal on està situat, sobrepassant-lo.
Es tracta d’una olivera d’una varietat desconeguda avui en dia, que es caracteritza per tenir les fulles i el fruit una mica més allargats que la varietat anomenada ‘Empeltre’, cultivada tradicionalment a tota la comarca i al Baix Aragó. Respecte a la seva edat, es creu que es tracta d’un arbre amb més de dos mil anys d’antiguitat, que ens portaria en el temps fins a l’època dels ibers i els romans.
La denominació popular de Lo Parot li ha estat donada per les seves dimensions i l'edat, que l'han fet considerar com el pare de totes les oliveres.
La simbologia i la sacralització de l’Olivera
A l'Antiga Grècia, per exemple, l'oli d'oliva era considerat sagrat i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d'abundància, glòria i pau, i es feien servir per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres, que ho rebien com un honor extraordinari.
Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atenea, s’inclogueren a les monedes de l’antiga Grècia i de retruc actualment en l’euro grec.
L'olivera, en ser considerat un arbre sagrat, servia com a ofrena dels mortals cap als déus en nombroses ocasions. Així es demostra en el relat de Teseu, que es va enfrontar al Minotaure de l'illa de Creta. Abans de començar la seva aventura, Teseu va suplicar protecció a Apol·lo; per això va lliurar com a ofrena al déu una branqueta de l'olivera consagrat de l'Acròpolis d'Atenes. Aquest costum va arrelar en la cultura romana tal com testimonien els escrits de l'autor Titus Livi. Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el fil, que li havia donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.
També era símbol de castedat. Així, els esposos novells portaven garlandes o corones d’olivera. A més, coronaven amb elles els morts i indicaven la pau en les medalles dels emperadors romans. En molts monuments, Minerva Pacifera porta una branca d’olivera.
En el cristianisme s'utilitza com a oli balsàmic en diversos sagraments: baptisme, extremunció i ordenació sacerdotal.
(Nota de l'editor: Hem dividit aquesta Guaita sobre l'olivera en dues parts. A la primera veurem l'apartat de patrimoni natural, històric i religiós. I a la segona part en veurem la vessant de l'art, la poesia i el cinema)
 |
| Les Fargues de l’Arion (Ulldecona, Montsià) ▪ Santi Martorell |
L’olivera, amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat, que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització.
El més important és que no hi ha arbre més arrelat en la nostra cultura mediterrània que l’olivera i que moltes poden arribar assolir una nova dimensió més enllà de la condició vegetal i arribar a ser un arbre monumental per les seves grans dimensions, bellesa o edat. Un munt d’oliveres han estat testimoni de fets històrics rellevants o bé són protagonistes de llegendes i tradicions del nostre país.
És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (‘oleaster’ en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Al Peloponès grec, el conreu de l'olivera va començar al voltant del segle III aC. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la, Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Arion (30 ha), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC), amb més de 1.700 anys de vida, doncs.
Després del segle XVI, els europeus van portar l'olivera a Amèrica. Principalment a Califòrnia, Mèxic, el Perú, Xile i l'Argentina. També n'hi ha petites plantacions a la Xina, el Japó i el Nepal. S'estima que actualment hi ha més de 1.500 milions d'oliveres arreu del món.
Podeu ampliar-ne la informació a la Viquipèdia.
De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’oliveres mil·lenàries de tot el món, amb uns 400 exemplars inventariats i dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya: Lo Parot i Fargues de l'Arion.
 |
| Lo Parot (Horta de Sant Joan, Terra Alta) |
Lo Parot va ser declarat arbre monumental l’any 1990. Està situat a una altitud de 480 m, té un volt de canó a 1,30 m del terra de 7,45 m i un volt de soca de 15 m. El diàmetre de la capçada actual és de 9 m, tot i que abans de la Guerra Civil ocupava tot l’ample del bancal on està situat, sobrepassant-lo.
Es tracta d’una olivera d’una varietat desconeguda avui en dia, que es caracteritza per tenir les fulles i el fruit una mica més allargats que la varietat anomenada ‘Empeltre’, cultivada tradicionalment a tota la comarca i al Baix Aragó. Respecte a la seva edat, es creu que es tracta d’un arbre amb més de dos mil anys d’antiguitat, que ens portaria en el temps fins a l’època dels ibers i els romans.
La denominació popular de Lo Parot li ha estat donada per les seves dimensions i l'edat, que l'han fet considerar com el pare de totes les oliveres.
 |
| Gustav Klimt - Pallas Athena (Historisches Museum der Stadt, Viena) |
El mot ‘olivera’ prové del llatí ‘olivum’, préstec del grec ἔλαιον, que en neutre designava l’oliva i en masculí l’olivera borda, mentre que la forma femenina ἔλαια designava tant l’arbre de cultiu com el fruit.
D'acord amb la mitologia d'aquests pobles, l'olivera va ser un regal de la deessa Atenea al poble de l'Àtica (la deessa és simbolitzada per l’òliba i l’olivera).
L'olivera simbolitza la pau, així com el martiri, la saviesa i la fecunditat, mentre que, a la vegada, és utilitzat en moltes cerimònies religioses, sigui il·luminant o fent servir les seves branques. És, per tant, un arbre sagrat.
Àmfora panatenaica del segle VI aC. on es representa una cursa d'atletisme. Aquest recipient es lliurava als vencedors amb oli d'oliva verge.
Vegem com l’olivera incorporà la sacralització que encara manté pel seu origen diví.
Segons la mitologia grega (Graves, 1985), el primer rei d’Atenes dubtava de quin nom posar a la ciutat. Els déus Atenea i Posidó litigaven perquè fos el seu nom l’escollit i… cap dels dos cedia. Essent així, els déus de l’Olimp van decidir que qui oferís un millor present per a la humanitat guanyaria. Posidó va crear el cavall i Atenea, l’olivera. Els déus de l’Olimp van decidir a favor d’Atenea: la ciutat es va dir Atenes i en el recinte de l’Acròpolis, on es troba el Partenó, hi van plantar l’olivera d’Atenea. Des de llavors aquest arbre va estendre’s pels camps de tot Grècia honorant la deessa.
Segons la mitologia grega (Graves, 1985), el primer rei d’Atenes dubtava de quin nom posar a la ciutat. Els déus Atenea i Posidó litigaven perquè fos el seu nom l’escollit i… cap dels dos cedia. Essent així, els déus de l’Olimp van decidir que qui oferís un millor present per a la humanitat guanyaria. Posidó va crear el cavall i Atenea, l’olivera. Els déus de l’Olimp van decidir a favor d’Atenea: la ciutat es va dir Atenes i en el recinte de l’Acròpolis, on es troba el Partenó, hi van plantar l’olivera d’Atenea. Des de llavors aquest arbre va estendre’s pels camps de tot Grècia honorant la deessa.
Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atenea, s’inclogueren a les monedes de l’antiga Grècia i de retruc actualment en l’euro grec.
L'olivera, en ser considerat un arbre sagrat, servia com a ofrena dels mortals cap als déus en nombroses ocasions. Així es demostra en el relat de Teseu, que es va enfrontar al Minotaure de l'illa de Creta. Abans de començar la seva aventura, Teseu va suplicar protecció a Apol·lo; per això va lliurar com a ofrena al déu una branqueta de l'olivera consagrat de l'Acròpolis d'Atenes. Aquest costum va arrelar en la cultura romana tal com testimonien els escrits de l'autor Titus Livi. Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el fil, que li havia donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.
Sagrada esdevingué l’olivera sota la qual Plató ensenyava al jardí de l’Acadèmia, restes localitzades el 1931 i que formen part del patrimoni grec.
A l’antiga Roma, el poeta Horaci fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta, que qualifica de molt simple: “Per a mi, olives, escarola i malva.” (‘Me pascunt olivae, me cichorea levesque malva’. Odes 1.31.15.). I recomana al pagès el seu fàcil conreu a les Geòrgiques: “Colunt tum o agricolae oliva quod placitum est pax” (‘Cultiva, doncs, ¡oh llaurador!, l’olivera, que és grata a la pau’).
L'oli d'oliva també era un símbol de guarició, ja que sempre se li va considerar posseïdor de propietats medicinals, moltes de les quals han estat confirmades en l'actualitat; per exemple, avui se sap que el seu consum és beneficiós per al cor i per al sistema digestiu, redueix el colesterol perjudicial, enforteix el sistema immunològic, és ric en antioxidants i vitamina E, a més de posseir propietats antiinflamatòries.
També trobem l'olivera present a la cultura egípcia, on les seves branques són un símbol de benedicció i purificació, la qual cosa es va poder observar a la tomba de Tutankhamon (s. XIV aC).
Així mateix, té un paper important a la Bíblia, on hi és esmentada més de 30 vegades tant en el Vell com en el Nou Testament. La tradició cristiana sintetitza els elements del colom i l’olivera i els situa en un episodi de l'Antic Testament, el de l'arca de Noè. Segons el mite del diluvi universal, en què Déu decideix inundar la Terra com a càstig pel mal comportament dels homes, Noè sap que la inundació comença a remetre quan, a la segona vegada que deixa anar un colom, aquest torna amb una branca d'olivera al bec. L’olivera com a símbol de la pau té l’origen, doncs, en el colom que tornà a l’arca de Noè portant-ne un branquilló.
Es menciona al Gènesi (Gn 8,11), quan Noè deixa anar el colom i aquest torna amb una fulla tendra d'olivera al bec. També es menciona al llibre de Judit (Jdt 15,23) quan aquesta presideix la dansa de les dones que es van coronar totes d'olivera. Per als cristians, doncs, l’olivera és un arbre emblemàtic, també perquè Jesús solia reunir-se i pregar amb els seus deixebles en un lloc esmentat en els Evangelis com a Getsemaní, situat en "La Muntanya de les Oliveres". Recordem que la paraula "Getsemaní" prové de l'arameu Gath-Smane, que significa "premsa d'oli". Es compte en els Evangelis que aquí va pregar Jesús just abans de ser capturat.
També Moisès lliurava dels serveis militars aquells que conreaven oliveres. Per als antics hebreus, l'oli d'oliva era un símbol de benedicció divina; per aquesta raó, ungien els seus reis amb aquest oli; a més, s'utilitzava en altres cerimònies de consagració (i se segueix utilitzant amb aquesta finalitat en diverses religions i ritus).
Pintat sovint en sepulcres cristians primitius, és símbol de la pau eterna. Els pobles mediterranis li han atribuït sempre un valor religiós: creada per Atena, amb les seves branques foren coronats els guanyadors dels Jocs Olímpics; els romans la utilitzaven en cerimònies lustrals; els jueus en portaven rams en la festa de la Dedicació. Juntament amb les palmes, els cristians en porten branques a la processó dels rams.
Per als musulmans, l’olivera i el seu oli estan relacionats al·legòricament amb la Llum de Déu que guia als éssers humans; de fet, se l'esmenta de manera molt elogiosa en l'Alcorà en un ‘sura’ (capítol) anomenat "La Llum".
En la celebració jueva de la primavera, la Pasqua, estesa a través de la litúrgia cristiana, els rams beneïts el Diumenge de Rams, rere el portal, en balcó o en finestra foragiten bruixes i esquiven desgràcies. A certes contrades, la Nit de Sant Joan se celebren ritus de guarició d'infants trencats entorn d'una olivera; i a molts llocs el tió de Nadal havia de ser d'olivera. Planta beneïda, aixopluga Jesús en la fugida a Egipte, l'aclama el Diumenge de Rams, l'acull en l'oració a l'hort de les oliveres i l'acomiada en l'ascensió. L'únic arbre que resta de quan fou creat el món, ja que és l'únic que va sobreviure al Diluvi; els altres van haver de ser recreats...
A la segona part veurem com és present l'olivera a l'art, la poesia i el cinema.
A la segona part veurem com és present l'olivera a l'art, la poesia i el cinema.
Comentaris