Escrit per Joan-Ignasi Elias
Segurament, si fem una mica de memòria, tots tenim algun vincle sentimental amb una font perquè ha format part del nostre paisatge natural i emocional.
Per cert, us animeu a comentar la “vostra font” i allò que representa per a vosaltres?
Em sembla, doncs, adient fer-hi un recorregut de guaita.
D’entrada, ja sabem que una font o deu és un indret on l'aigua brolla de la terra o entre les roques i que pot ser permanent o temporal. S'origina en la filtració d'aigua de pluja que penetra en una àrea i emergeix en una altra, de menor altitud, on l'aigua no està confinada en un conducte impermeable.
Els cursos subterranis de vegades s'escalfen pel contacte amb roques ígnies i afloren com a aigües termals.
A més, els pous artesians són deus artificials, provocats mitjançant una perforació a gran profunditat i en què la pressió de l'aigua és tal que la fa emergir a la superfície.
Recordem els tipus de font i els seus tipus bàsics, que en són quatre:
de mina: l'aigua és captada sota terra i a través d'una mina és extreta cap enfora,
de cisterna o bassa: l'aigua és recollida, de pluja o de filtracions de la terra, en una bassa o cisterna.
A més, hi ha altres menes de fonts o surgències d'aigua, que es poden classificar en cinc tipus més:
Alhora, si voleu conèixer l’extens patrimoni de les fonts, podeu accedir a uns webs ben interessants, per motius diversos:
Aigües potables
Font a Sant Hilari Sacalm (Selva)
Fonts als jardins de Tívoli, Itàlia – © Roma Sito turistico officiale
Minerva i el centaure, de Sandro Boticelli, Galleria degli Uffizi, Florència
Les fonts ornamentals, a les ciutats del segle XVII i a començaments del XX, solien evocar aquest caràcter sagrat de les deus mitjançant formacions escultòriques que representaven les antigues deïtats de l'aigua,
o la font d’Hèrcules, d’Antoni Gaudí:
Més modernament, es van construir altres fonts urbanes, bé per a consum de boca, bé per a ornamentació, com les anomenades fonts Wallace, escampades arreu del món.
La Font del Gat
Aquesta font, situada en una zona de jardins i escalinates de Montjuïc, presenta un brollador amb la cara d’una felí i està feta de pedra tosca. Aquesta, s’emmarca dins dels jardins de Laribal.
Seguint a Montjuïc, ens trobem amb la font de l’arquitecte i enginyer Carles Buïgas, construïda per a l’Exposició Universal del 1929:
Finalment, ens trobem amb la Fontana di Trevi, a Roma, amb un tema escultòric sobre el mar, de Pietro Bracci i Filippo Valle, de gran atracció turística. I, per descomptat, com a referent cinematogràfic a partir del film La dolce vita, de Federico Fellini.
I acabarem amb el toc romàntic de la poesia d’en Joan Salvat-Papasseit:
Poema sense acabar
Segurament, si fem una mica de memòria, tots tenim algun vincle sentimental amb una font perquè ha format part del nostre paisatge natural i emocional.
Per cert, us animeu a comentar la “vostra font” i allò que representa per a vosaltres?
Em sembla, doncs, adient fer-hi un recorregut de guaita.
 |
| Molí Fondo, Sant Joan les Fonts (Garrotxa) |
 |
| Font de les núvies, Palau-sacosta (Gironès) |
D’entrada, ja sabem que una font o deu és un indret on l'aigua brolla de la terra o entre les roques i que pot ser permanent o temporal. S'origina en la filtració d'aigua de pluja que penetra en una àrea i emergeix en una altra, de menor altitud, on l'aigua no està confinada en un conducte impermeable.
Els cursos subterranis de vegades s'escalfen pel contacte amb roques ígnies i afloren com a aigües termals.
 |
| Ruta de les Fonts, Rupit i Pruit, Osona. |
A més, els pous artesians són deus artificials, provocats mitjançant una perforació a gran profunditat i en què la pressió de l'aigua és tal que la fa emergir a la superfície.
Recordem els tipus de font i els seus tipus bàsics, que en són quatre:
de biot: surgència natural en capçaleres de torrent o altres indrets; l'aigua surt directament de terra,
de raig, vessant o salt: l'aigua surt de terra a través d'alguna mena de canalització, construcció o aixeta,
de mina: l'aigua és captada sota terra i a través d'una mina és extreta cap enfora,
de cisterna o bassa: l'aigua és recollida, de pluja o de filtracions de la terra, en una bassa o cisterna.
A més, hi ha altres menes de fonts o surgències d'aigua, que es poden classificar en cinc tipus més:
brolladors: l'aigua brolla amb força del sòl; a alguns països nòrdics l'aigua que en surt és calenta, i hom els anomena guèisers. Vegeu-ne aquesta mostra islandesa.
degotalls: l'aigua degota de la paret o del sostre, sovint formant concrecions de calç o altres minerals que hom classifica entre estalactites i estalagmites, per exemple a Mallorca-
 |
| Coves del Drac, Porto Cristo, Manacor |
degotalls: l'aigua degota de la paret o del sostre, sovint formant concrecions de calç o altres minerals que hom classifica entre estalactites i estalagmites, per exemple a Mallorca-
 |
Banys jueus de Besalú (Garrotxa)
www.visitpirineus.com |
deus: tot i que deu és sinònim de font, hom sol anomenar d'aquesta manera les fonts especialment abundants.
pous: tot i ser surgències d'aigua, no són pròpiament fonts perquè cal anar a cercar l'aigua a una certa profunditat i afermar les parets del forat mitjançant obra o alguna altra mena d'intervenció que les consolidi,
fonts termals i mineromedicinals: fonts d'aigües amb propietats especials, com el seu nom indica.
 |
| Fonts del Llobregat – Viquipèdia |
Aigües potables
Font del Lleó, Caldes de Malavella (Selva)
Font a Sant Hilari Sacalm (Selva)
Font de la Moixina, Olot (Garrotxa)
Plaça de les Fonts, Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) © Jordi Monton
Fonts als jardins de Tívoli, Itàlia – © Roma Sito turistico officiale
D’altra banda, és conegut també que ja els antics grecs i romans retien culte a les fonts naturals, que generalment eren consagrades a un déu o a una deessa.
La famosa deu d'aigües termals de Bath, al sud-oest de la Gran Bretanya, va ser consagrada pels romans a Minerva, deessa de la saviesa i de la guerra.
La famosa deu d'aigües termals de Bath, al sud-oest de la Gran Bretanya, va ser consagrada pels romans a Minerva, deessa de la saviesa i de la guerra.
Minerva i el centaure, de Sandro Boticelli, Galleria degli Uffizi, Florència
Les fonts ornamentals, a les ciutats del segle XVII i a començaments del XX, solien evocar aquest caràcter sagrat de les deus mitjançant formacions escultòriques que representaven les antigues deïtats de l'aigua,
 |
| La font està situada a la plaça Navona, a Roma – Viquipèdia |
com la Font de Neptú, de Giacomo della Porta,
 |
| Font d’Hèrcules, al Palau Reial de Barcelona – www.videoblocks.com |
o la font d’Hèrcules, d’Antoni Gaudí:
 |
| Font Wallace a la Rambla barcelonina |
Més modernament, es van construir altres fonts urbanes, bé per a consum de boca, bé per a ornamentació, com les anomenades fonts Wallace, escampades arreu del món.
 |
| La Font del Gat, Barcelona – © Christian Morales |
Aquesta font, situada en una zona de jardins i escalinates de Montjuïc, presenta un brollador amb la cara d’una felí i està feta de pedra tosca. Aquesta, s’emmarca dins dels jardins de Laribal.
Molt concorreguda a l’època, va donar lloc a un famós cuplet, gènere recuperat per la Mari Santpere, la Guillermina Motta i la Núria Feliu; precisament d’aquesta última podem sentir-ne la versió de “La Marieta de l’ull viu” (lletra: Faust Casals; música: Càndida Pérez), en què la font del Gat és escenari amorós. Esculteu-la
La Marieta de l'ull viu
Jo sóc aquella noia que havien bescantat
els joves que avui tenen el cap tot platejat.
Jo sóc la Marieta que anava amb el soldat,
de qui en cantaven cobles les dones del veïnat.
La més mortificanta cançó que em varen fer
va ser la que a tothora sentia pel carrer.
Jo sóc la criticada Marieta,
que retreu aquest cant amb picardia,
i amb el mateix soldat, si no hi hagués anat,
jo encara tornaria a anar a la Font del Gat.
Solia ser a les festes el meu divertiment
anar a beure aigua fresca, com feia molta gent.
La Font del Gat, doncs, era grat lloc d'esbargiment,
on el soldat jo veia si era o no valent.
Perquè un dia em van veure que ens fèiem un petó,
alguna mala llengua va treure'ns la cançó.
Jo sóc la criticada Marieta,
que retreu aquest cant amb picardia,
i amb el mateix soldat, si no hi hagués anat,
jo encara tornaria a anar a la Font del Gat.
Després va l'amor nostre tenir un nou incentiu,
i pel fillet guarnírem el nostre alegre niu.
Com que, d'aquestes coses, la gent sempre se'n riu,
de mi se'n reien dient-me la noia de l'ull viu.
Aquells que no comprenguin lo que és estimació,
que riguin tant com vulguin i cantin la cançó.
Jo sóc la criticada Marieta,
que retreu aquest cant amb picardia,
i amb el mateix soldat, si no hi hagués anat,
jo encara tornaria a anar a la Font del Gat.
També podeu accedir a la versió popular tradicional, del Cor de Veus Mixtes del Conservatori de Terrassa.
 |
| Font Màgica de Montjuïc - © Tomas Travel Agency |
Seguint a Montjuïc, ens trobem amb la font de l’arquitecte i enginyer Carles Buïgas, construïda per a l’Exposició Universal del 1929:
De les dues, podeu veure’n una mostra atractiva al video
Finalment, ens trobem amb la Fontana di Trevi, a Roma, amb un tema escultòric sobre el mar, de Pietro Bracci i Filippo Valle, de gran atracció turística. I, per descomptat, com a referent cinematogràfic a partir del film La dolce vita, de Federico Fellini.
 |
| Fontana di Trevi, a Roma |
La història de la pel·lícula té com a protagonista un reporter romà que porta una vida de playboy, i descobreix, seguint la vida escandalosa de les estrelles, el dolç món de l'alta societat. Es lliura a aquest nou univers, abandonant-se en festes hedonistes, en les quals el límit entre els dies i les nits es fa borrós.
Precisament, n’és famosa l’escena del bany nocturn de dos dels protagonistes en aquesta font, Anita Ekberg i Marcello Mastronianni, i de la qual podem veure el tràiler.
Precisament, n’és famosa l’escena del bany nocturn de dos dels protagonistes en aquesta font, Anita Ekberg i Marcello Mastronianni, i de la qual podem veure el tràiler.
I acabarem amb el toc romàntic de la poesia d’en Joan Salvat-Papasseit:
 |
| Salt d’aigua del Tenes, Sant Miquel del Fai (Vallès Oriental) |
Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capritxós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.
Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa el pou
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.
Quin doll d’aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera
lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.
Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.
Comentaris
A mes a mes quan,les fonts es secan en algunas zonas por culpa del calentament climatic