Germani Rincon, Economista
Reflexions sobre la proposta de la nova PAC
Confesso que des de que va aparèixer la comunicació de la Comissió Europea anunciant la penúltima reforma de la Política Agrícola Comuna (PAC), a finals de desembre del 2017, fins a la sortida dels reglaments a principis de juny del 2018 i prèviament a la proposta del nou Marc Financer Pluriannual (MFP) 2021-2027, una de meves reflexions més recurrents és si haurà temps per aprovar-la en aquesta legislatura i amb aquesta Comissió. Confesso també que he passat per diverses fases de credulitat. Darrerament (agost-2018) les declaracions del Comissari de Pressupostos (Günther Oettinger, un fervent defensor de la seva aprovació durant la legislatura actual) que en l’actualitat hi ha un 50% de probabilitats d’aprovar el proper MFP 2021-2027, ha afeblit encara més la meva esperança. Però no necessàriament s’han d’aprovar abans (o alhora) les dues propostes: és possible aprovar la reforma de la PAC i en canvi deixar el pressupost a llarg termini per a la propera legislatura (o també no aprovar cap de les dues propostes). Però de les diferents declaracions dels líders de les propostes hi ha una possibilitat que, des del meu punt de vista, té indicis de consolidar-se, i és la possibilitat que la reducció financera actualment proposada sigui encara superior.
Raons? La proposta de l’MFP post 2020 es basa en un augment del pressupost total (no de la PAC ni de la política de cohesió) i aquí hi ha Estats membres de la UE (EM) que s’hi oposen intensament (tot i la marxa del principal defensor en contra d’aquest supòsit, el Regne Unit), d’un corrent de països euroescèptics i/o populistes que rebutgen o amenacen votar en contra i per diferents raons aquest MFP i, finalment, el Comissari d’Agricultura, Phil Hogan, en alguns dels seus darrers parlaments “institucionals” no descarta una reducció financera superior a la proposada. I... encara estan per tancar els impactes derivats d’un brexit que hores d’ara sembla també molt enquistat.
Les certeses i més reflexions
Però també tinc algunes certeses, algunes més intenses que d’altres. No hi ha dubte que la Comissió intenta per tots els mitjans d’aprovar-la (tota nova Comissió intenta aprovar una nova reforma). Des dels discursos del Comissari d’Agricultura fins a l’estímul als òrgans de negociació previstos que només s’han aturat aquest mes d’agost, però amb el suport de la nova Presidència austríaca tornarà a la intensitat a partir del nou curs. Tampoc la Comissió no s’oblida d’encoratjar als parlamentaris actuals perquè accelerin internament les seves negociacions i presentin una alternativa o esmenes a la seva reforma. En aquest escenari parlamentari no es veu un fervor especial per accelerar treballs i presentar un document ni alternatiu ni de consens.
I una certesa fàcil: si s’aprova la nova reforma, es farà efectiva la regressió de la PAC en el pes del pressupost europeu. És indubtable que el pressupost plurianual es farà en base a una situació econòmica i social canviant en relació a l’anterior període financer. La seguretat ara és un objectiu irrenunciable: el fenomen migratori i la desestabilització en el Mediterrani ja són prioritats del pressupost (escàs?) comunitari. I el pes d’una política sectorial com l’agrícola torna a disminuir, com ja ve essent habitual des de la dècada del 90 del segle passat. Un pes que es situarà escassament en el 30% quan havia estat prop dels 70%. És cert que resulta contraproduent que, “per salvaguardar” els pagaments directes, la política de desenvolupament rural ha quedat prou malmesa, tot i que hi ha la possibilitat que des dels EM la puguin tornar a reequilibrar traspassant fons del Primer Pilar (pagaments directes) al segon pilar... tot i que el cofinançament d’aquest darrer i el cost polític de la mesura (treure diners d’un lloc per posar-los en un altre implica decisió política i possible sanció social).
Un cost que es podria salvar si hi hagués la valentia de formular una nova política agrària que no tingués una base indirecta basada en els “pagaments històrics” que venim arrossegant i que altres EM ja han superat. La legitimitat d’aquests pagaments resulta difícil de defensar si més no davant del contribuent. Però un EM com l’espanyol, amb tantes veus discordants, en un moment polític com l’actual tan inestable, resulta difícil pensar que algú s’atrevirà a formular una nova política agrària diferent de l’statu quo actual (que perfectament es podria formular un ajut per hectàrea en base a la definició de zones homogènies (poques) i amb un període transitori entre la situació actual i la final i que tindria una legitimitat superior a l’actual basada en pagaments històrics).
Això requereix una visió de llarg termini per formular-la i d’una valentia per fugir de les visions més centrades en calendaris electorals a curt termini. Una mostra: la presidenta de la Junta andalusa es va reunir amb les organitzacions agràries del seu territori a principis del mes de setembre i van declarar que no estaven disposats a perdre un sol euro de l’actual període financer i que no estan disposats al traspàs de fons entre territoris. Una visió que de manera immediata va ser contestada pel ministre d’Agricultura dient que aquests fons no són “un fons de compensació”. Però l’opinió d’Andalusia no és gaire diferent de les d’altres autonomies, segurament no tan contundents, però que intrínsecament defensen posicions molt similars.
Algunes previsions possibles
Finalment, voldria afegir que aquesta “reforma” té més connotacions de “simplificació” i continuista i menys transgressora del que podria semblar en un principi. Una Comissió que des de l’inici del seu mandat tenia una obsessió per la “simplificació” i això és el que ha anat aplicant en tots el seus actes, propostes o legislació: no cal oblidar que la reglamentació denominada “Omnibus” (que va entrar en vigor a principis del 2018) en realitat ha estat una simplificació.
Aquesta denominada “reforma” no deixa de ser una “simplificació” més profunda, i especialment per als serveis administratius comunitaris tinc els meus dubtes que la càrrega administrativa per als EM no sigui encara més feixuga si s’aprova aquesta proposta. Però es part de la història de gairebé totes les reformes plantejades fins ara excepte la del 2003, que cal recordar que en principi va ser plantejada com una “reforma intermèdia” i va acabant essent la vertadera reforma...
Reflexions sobre la proposta de la nova PAC
Confesso que des de que va aparèixer la comunicació de la Comissió Europea anunciant la penúltima reforma de la Política Agrícola Comuna (PAC), a finals de desembre del 2017, fins a la sortida dels reglaments a principis de juny del 2018 i prèviament a la proposta del nou Marc Financer Pluriannual (MFP) 2021-2027, una de meves reflexions més recurrents és si haurà temps per aprovar-la en aquesta legislatura i amb aquesta Comissió. Confesso també que he passat per diverses fases de credulitat. Darrerament (agost-2018) les declaracions del Comissari de Pressupostos (Günther Oettinger, un fervent defensor de la seva aprovació durant la legislatura actual) que en l’actualitat hi ha un 50% de probabilitats d’aprovar el proper MFP 2021-2027, ha afeblit encara més la meva esperança. Però no necessàriament s’han d’aprovar abans (o alhora) les dues propostes: és possible aprovar la reforma de la PAC i en canvi deixar el pressupost a llarg termini per a la propera legislatura (o també no aprovar cap de les dues propostes). Però de les diferents declaracions dels líders de les propostes hi ha una possibilitat que, des del meu punt de vista, té indicis de consolidar-se, i és la possibilitat que la reducció financera actualment proposada sigui encara superior.
 |
| Phil Hogan i Jean-Claude Juncker |
Raons? La proposta de l’MFP post 2020 es basa en un augment del pressupost total (no de la PAC ni de la política de cohesió) i aquí hi ha Estats membres de la UE (EM) que s’hi oposen intensament (tot i la marxa del principal defensor en contra d’aquest supòsit, el Regne Unit), d’un corrent de països euroescèptics i/o populistes que rebutgen o amenacen votar en contra i per diferents raons aquest MFP i, finalment, el Comissari d’Agricultura, Phil Hogan, en alguns dels seus darrers parlaments “institucionals” no descarta una reducció financera superior a la proposada. I... encara estan per tancar els impactes derivats d’un brexit que hores d’ara sembla també molt enquistat.
Les certeses i més reflexions
Però també tinc algunes certeses, algunes més intenses que d’altres. No hi ha dubte que la Comissió intenta per tots els mitjans d’aprovar-la (tota nova Comissió intenta aprovar una nova reforma). Des dels discursos del Comissari d’Agricultura fins a l’estímul als òrgans de negociació previstos que només s’han aturat aquest mes d’agost, però amb el suport de la nova Presidència austríaca tornarà a la intensitat a partir del nou curs. Tampoc la Comissió no s’oblida d’encoratjar als parlamentaris actuals perquè accelerin internament les seves negociacions i presentin una alternativa o esmenes a la seva reforma. En aquest escenari parlamentari no es veu un fervor especial per accelerar treballs i presentar un document ni alternatiu ni de consens.
I una certesa fàcil: si s’aprova la nova reforma, es farà efectiva la regressió de la PAC en el pes del pressupost europeu. És indubtable que el pressupost plurianual es farà en base a una situació econòmica i social canviant en relació a l’anterior període financer. La seguretat ara és un objectiu irrenunciable: el fenomen migratori i la desestabilització en el Mediterrani ja són prioritats del pressupost (escàs?) comunitari. I el pes d’una política sectorial com l’agrícola torna a disminuir, com ja ve essent habitual des de la dècada del 90 del segle passat. Un pes que es situarà escassament en el 30% quan havia estat prop dels 70%. És cert que resulta contraproduent que, “per salvaguardar” els pagaments directes, la política de desenvolupament rural ha quedat prou malmesa, tot i que hi ha la possibilitat que des dels EM la puguin tornar a reequilibrar traspassant fons del Primer Pilar (pagaments directes) al segon pilar... tot i que el cofinançament d’aquest darrer i el cost polític de la mesura (treure diners d’un lloc per posar-los en un altre implica decisió política i possible sanció social).
Un cost que es podria salvar si hi hagués la valentia de formular una nova política agrària que no tingués una base indirecta basada en els “pagaments històrics” que venim arrossegant i que altres EM ja han superat. La legitimitat d’aquests pagaments resulta difícil de defensar si més no davant del contribuent. Però un EM com l’espanyol, amb tantes veus discordants, en un moment polític com l’actual tan inestable, resulta difícil pensar que algú s’atrevirà a formular una nova política agrària diferent de l’statu quo actual (que perfectament es podria formular un ajut per hectàrea en base a la definició de zones homogènies (poques) i amb un període transitori entre la situació actual i la final i que tindria una legitimitat superior a l’actual basada en pagaments històrics).
Això requereix una visió de llarg termini per formular-la i d’una valentia per fugir de les visions més centrades en calendaris electorals a curt termini. Una mostra: la presidenta de la Junta andalusa es va reunir amb les organitzacions agràries del seu territori a principis del mes de setembre i van declarar que no estaven disposats a perdre un sol euro de l’actual període financer i que no estan disposats al traspàs de fons entre territoris. Una visió que de manera immediata va ser contestada pel ministre d’Agricultura dient que aquests fons no són “un fons de compensació”. Però l’opinió d’Andalusia no és gaire diferent de les d’altres autonomies, segurament no tan contundents, però que intrínsecament defensen posicions molt similars.
Algunes previsions possibles
Finalment, voldria afegir que aquesta “reforma” té més connotacions de “simplificació” i continuista i menys transgressora del que podria semblar en un principi. Una Comissió que des de l’inici del seu mandat tenia una obsessió per la “simplificació” i això és el que ha anat aplicant en tots el seus actes, propostes o legislació: no cal oblidar que la reglamentació denominada “Omnibus” (que va entrar en vigor a principis del 2018) en realitat ha estat una simplificació.
Aquesta denominada “reforma” no deixa de ser una “simplificació” més profunda, i especialment per als serveis administratius comunitaris tinc els meus dubtes que la càrrega administrativa per als EM no sigui encara més feixuga si s’aprova aquesta proposta. Però es part de la història de gairebé totes les reformes plantejades fins ara excepte la del 2003, que cal recordar que en principi va ser plantejada com una “reforma intermèdia” i va acabant essent la vertadera reforma...
Comentaris