Escrit per Francesc Reguant
El passat 17 de maig es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya l’Informe Fènix elaborat per prestigiosos economistes i coordinat per l’enginyer Xavier Roig. La qualitat professional dels autors em farà parlar amb molta prudència, tanmateix crec que, a part dels molts aspectes positius i aclaridors de l’informe, hi ha aspectes que mereixen una opinió diferent.
L’informe és novador i aporta una nova mirada que si més no cal analitzar. Parteix d’una constatació “que l’economia catalana ha crescut més ràpidament que les economies de l’entorn però aquest creixement ha anat acompanyat d’un augment rapidíssim de la població, cosa que ha fet que el PIB per càpita – que mesura millor el benestar material- hagi crescut molt lentament”
El PIB és paraula clau de l’informe i per tant cal fer un seguit d’estratègies situant “l’èmfasi en la neutralització del creixement dels sectors que estan restant productivitat al conjunt i llastren la prosperitat del país”. Tenint en compte que “el pobre comportament del PIB per càpita està determinat fonamentalment pel fet que la productivitat no sols es mediocre en el context europeu (...) sinó que està empitjorant”.
“L’informe se centra en els sectors en el que el salari mitjà és tan baix que, al llarg de la seva vida, el que se li paga al treballador no genera prou recursos fiscals i contribucions socials per finançar els serveis públics més elementals de què gaudeixen tots els ciutadans”, fet que s’interpreta com una subvenció encoberta.
“Els sectors econòmics que tenen aquestes característiques se situen, sobretot, a l’àmbit del turisme -particularment de sol i platja- i de la indústria càrnia”
El PIB com a indicador
L’informe situa el PIB com a indicador clau de benestar i prosperitat. Per explicar-nos-ho utilitza un “exemple paradigmàtic” comparant tres treballadors de McDonald’s de Ciutat de Mèxic, Barcelona i Zurich. Els tres empleats fan el mateix i, per tant, haurien de tenir el mateix poder adquisitiu però no és així. Segons els autors de l’informe: “aquestes enormes diferències no tenen res a veure ni amb el sector, ni amb l’eficiència del procés, ni amb la formació, la diligència o la dedicació del treballador. La resposta a aquesta paradoxa és complicada, però es pot trobar la pista principal en el PIB per càpita (PIBpc) a cadascun dels països”.
La resposta, des del meu punt de vista, no és prou correcte. No és el PIB de Mèxic el que determina les diferències. Les diferencies la determinen l’estructura empresarial i sectorial diferent, el grau d’innovació tecnològica, la qualitat de les infraestructures, el talent a partir d’una formació millor, l’estabilitat política, la qualitat dels serveis públics, etc. Sé que es pot dir que tant és ja que son aquests factors acabats d’enunciar els que determinen el PIB. Però l’ordre de les coses és molt important. Si ens fixem en l’indicador perdem de vista la realitat que determina l’indicador i no afinem tant amb les solucions.
Atès que el que importa és l’indicador, es prenen opcions dirigides a canviar l’indicador com si el canvi de l’indicador modifiqués la realitat. Una de les propostes és “L’augment del Salari Mínim Interprofessional fins que s’aturi el creixement dels llocs de treball poc qualificats”. De manera simple, si posem per llei aquí els salaris de Suïssa no convertirem el país en un bessó de Suïssa. Al contrari, decisions allunyades de la realitat com l’increment de sous, de manera desvinculada de la dinàmica dels mercats, pot comprometre l’economia del país. Hi ha uns graus i uns moments per fer les coses però sempre amb la mirada a la realitat. No es tracta de disfressar indicadors, es tracta de canviar-los.
També es discutible la conclusió especialment negativa continguda en l’expressió esmentada al començament que repeteixo aquí: “l’economia catalana ha crescut més ràpidament que les economies de l’entorn però aquest creixement ha anat acompanyat d’un augment rapidíssim de la població, cosa que ha fet que el PIB per càpita – que mesura millor el benestar material- hagi crescut molt lentament” L’increment del PIB es pot interpretar com a potencia productiva del país, quelcom que és positiu. Però, pel que fa al benestar individual, hom creu que els dos milions de persones que han arribat de la immigració els darrers vint anys no perceben la seva situació com a una millora en relació al país d’origen?
Un país disgustat
Certament tenim un país cansat. No s’han fet bones polítiques d’immigració i això esta col·lapsant els serveis públics, educatius i sanitaris, sobretot, i l’habitatge. El turisme sense límits ni condicionants està afectant al benestar ciutadà. Un seguit d’incidències tals com la Covid, la sequera, la guerra d’Ucraïna i ara la de l’Iran ha afectat al nivell de preus que han desvirtuat les millores en creixement econòmic. La crispació política i la constant denigració de l’estat de l’economia del país per part de diverses fonts, independent de la realitat, està sumant en aquesta realitat de cert desconcert i desànim.
L’informe Fènix suma en el pessimisme, amb eslògans i afirmacions molt discutibles i probablement desorientades. L’informe aporta una imatge de país que ha perdut el nord i va cap a l’empobriment. Aquesta visió tan negativa ja ha contagiat diversos mitjans de comunicació. Però aquesta conclusió és força allunyada de la realitat.
Cal actuar i modificar polítiques. Però, les encertades
En relació al turisme coincideixo amb el diagnòstic de l’informe. L’ampli sector del turisme (hotels, restaurants, pisos turístics, creuers, etc.) ha estat un gran ocupador de les noves persones immigrants. Però, en comptes d’una política de salaris alts, més enllà dels socialment necessaris, un impost turístic més alt pot orientar les coses en la direcció adequada.
Tanmateix l’informe s’oblida de l’economia submergida dels sense papers que massivament s’ocupen en serveis d’assistència personal a les llars i a gent gran. Aquesta és una gran espai d’economia real que no paga impostos. Un tema on calen polítiques adequades d’immigració i vigilància de formes ocultes d’economia.
Altrament, en atenció a les proporcions de les dades, els aproximadament 11.420 nous ocupats del 2000 al 2020 al sector carni, segons dades de IDESCAT, poc tenen que veure amb els dos milions de persones que han incrementat la població catalana des de l’any 2000.
Entendre el sector carni, entendre l’agroalimentació catalana
Un element de sorpresa afegida ha estat el fet que el document situí el sector carni en el punt de mira d’un procés reduccionista. En la meva opinió, és desconèixer la importància i el rol d’aquest subsector en l’economia catalana. Fins i tot, s’estan usant dades (salaris, productivitat) que son millors que altres sectors. La identificació d’aquestes dades solament per el sector carni, podria indicar un biaix cultural contra aquest sector, quelcom molt inserit a l’imaginari col·lectiu català, però impropi d’un estudi econòmic.
El sector agroalimentari català és sense cap dubte estadístic el primer sector industrial de Catalunya. A més és el sector amb més capacitat d’arrossegament d’altres indústries i serveis, tots formant el gran clúster agroalimentari, un dels més importants d’Europa. El sector carni és una peça més d’aquest macro-sector, però no podem desvincular-lo del conjunt agroalimentari sense arribar a models disfuncionals. Aquí hi trobem les empreses més importants de Catalunya (Vall Companys, BonÀrea, etc.). Empreses que compten amb les més altes tecnologies i son models d’innovació. Per posar un exemple, la, llavors Cooperativa de Guissona, va adquirir un IBM a l’any 1969, quan solament bancs i companyies d’assegurances en tenien. Fa poc em comentava Jaume Alsina: “estem a la pole position de la innovació” I així és.
El sistema d’integració ramadera, nascut a Catalunya, ha estat la clau per produir aliments assequibles i de qualitat per a tota la població, però sobretot per treure bon profit d’unes terres que no haurien pogut competir en contacte amb els mercats globals i sostenir, alhora, la població al territori.
Curiosament, Catalunya ha estat capaç de transformar unes terres incapaces de produir l’aliment que necessitem. Avui disposem d’un sector modern, competitiu, el més important d’Espanya i un dels més importants d’Europa. De les pedres n’hem fet pans. Per això que decep una mica els tons tan durs de l’informe contra aquest sector. En general l’informe usa algunes expressions negatives que no ajuden en cap direcció.
Certament, formular unes propostes altament destructives sobre la primera indústria del país es, si més no, molt agosarat i, en la meva opinió, inoportú i equivocat.
Salaris alts i salaris baixos
L’informe fa èmfasi en els salaris. Si aquest són alts hi haurà més PIB. Però els salaris responen a les dinàmiques del mercat, obviar aquest fet té impactes en la competitivitat de les empreses, tot i que la millora de salaris sigui un bon objectiu dins de l’àmbit de la justícia social. En tots els sectors, hi ha sous alts i sous més baixos i una part que cobra el salari mínim. Si no comptem amb l’existència d’aquest treballadors el sector no funciona. Això és així a tots els sectors, no només al sector carni o al turisme. La millora de les condicions laborals i la reducció de la desigualtat son objectius de justícia social a defensar dins del complex marc d’una realitat competitiva però en els temps i amb les realitats que els hi acompanyen. Però culpabilitzar als treballadors amb pitjors sous de no aportar suficient en relació als serveis que reben és, en la meva opinió, no entendre els camins de la desigualtat, de la injusta desigualtat. Sota el concepte de salari altament subvencionat, pel fet de no poder contribuir prou als serveis públics als que hi té dret, s’hi poden estar amagant formes molt mercantilistes de les relacions socials que pensava que ja havíem superat.
Els salaris milloraran si es milloren els sistemes educatius, si s’impulsa la innovació, si es construeixen i mantenen les infraestructures necessàries, si s’articulen les estructures empresarials de manera més eficient i sinèrgica, si les forces polítiques i sindicals generen relacions de consens vers els objectius essencials, si ens desenganxem del pessimisme. Si es fa això i una mica més els salaris milloraran i el PIB també. Però l’ordre de les coses és aquest. Mirant així les coses solament queda treballar per canviar-les.
Finalment, també m’ha sorprès la manca d’inclusió en l’informe del dèficit fiscal català en el conjunt estatal. Ni la responsabilitat del sector públic, amb les seves mancances de productivitat i eficiència, com a fre important a la millora de la nostra economia.
Comentaris