Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Des de l’any 1983 Catalunya té fixada la mida de la superfície mínima per poder a segregar una finca agrícola i des de l’any 1990 la mida mínima per a poder segregar una finca forestal.
Aquestes dues disposicions legals no són una qüestió menor en el desenvolupament de la gestió del sòl agrari, perquè certament han estat uns instruments que han preservat, en certa mesura i també “discreció”, el sòl agrari de la pressió urbanitzadora del sòl no urbanitzable.
Avui ens plantegem si aquestes mesures són suficients per a preservar aquest sòl lliure de l’urbanisme, altrament el paisatge rural de Catalunya (un actiu econòmic de primer ordre en un país en què el sector turístic té un pes fonamental). O bé hem de treballar altres mesures legals per assegurar un mínim de sòl productiu i rendible per a poder garantir una certa seguretat alimentària de producció pròpia i que el sòl forestal (fixador de diòxid de carboni) ens ajudi a mitigar els efectes negatius que ha generat el model del desenvolupament actual.
El Departament d’Agricultura és l’administració competent sobre aquesta matèria. Tot i que també hi té quelcom a dir el Departament de Territori i és clar els ajuntaments que, al cap i a la fi, són les administracions que proposen el desenvolupament urbanístic del territori municipal a través del Pla d’Ordenació Urbanístic del Municipi, instrument jurídic de referència conegut com el POUM.
Els nous horitzons del sòl agrari
Aquestes unitats mínimes que es van determinar fa 35 anys i 28 anys, respectivament, especifiquen per a cada municipi la superfície mínima d’una explotació amb conreu agrícola o de silvicultura. Resulta, però, que en aquest període de temps han esdevingut molts canvis estructurals i han aparegut bombolles immobiliàries, demogràfiques i econòmiques, així com el problema de l’escalfament global i la necessitat d’assegurar unes estructures ben definides de paisatge i de producció d’aliments. Per tant, davant de tants i tants canvis, sembla convenient fer una revisió de tot plegat perquè no tot s’ha de deixar al lliure mercat de l’oferta i la demanda.
És assenyat, i mesura de bon govern, que a aquestes alçades cal tenir una part del rebost alimentari del país proveït amb producció pròpia i aquesta és una necessitat i una seguretat que hom ha de poder garantir, de la mateixa manera que és de bon govern tenir una bona xarxa d’infraestructures per a poder garantir un servei d’aigua potable i unes instal·lacions de sanejament de l’aigua urbana i industrial, per a assegurar les lleres de rius i torrents sense contaminació, potenciant així la biodiversitat de les espècies i en definitiva establir una bona qualitat a l’ecosistema general.
Amb el mateix interès i responsabilitat, de bon govern, s’ha de poder assegurar l’espai físic que ens ha de permetre aconseguir aquest desig del proveïment d’aliments propis i una bona estructura forestal com a base de la qualitat ambiental que hom desitja.
Cal repensar, doncs, el model jurídic de la gestió del medi físic per a poder aconseguir l’èxit del que perseguim. Considerant, entre d’altres, el pes de cada paràmetre: La propietat del sòl, el cadastre, l’accés a l’aigua de cada parcel·la de sòl, la seva orientació i la seva composició edàfica per a poder ser productiu i també considerar quina autoritat atorga drets sobre l’ús del sòl, qui determina les prioritats de l’ús i per quant de temps.
Davant d’aquesta nou panorama breument descrit ens podem fer preguntes com: És suficient limitar solament la segregació de finques per aconseguir les objectius exposats? O bé, és pertinent mantenir les unitats mínimes que es varen fixar els anys 83/90 del segle passat considerant la unitat de referència de gestió potser ja no és solament el municipi -com fins ara- sinó que s’ha de considerar altres elements de gestió administrativa o vectors geogràfics com el pendent, la geologia, la regió climàtica, la conca fluvial o els espais naturals o el que determinen les cartes comarcals del paisatge? Per exemple.
Aquest és un debat viu que promet per la diversitat d’interessos que hi concorren. La inseguretat jurídica que ha d’afrontar el sector agroforestal pel que fa al seu suport físic productiu (el sòl) enfront de la pressió per la demanda d’habitatges, infraestructures de la mobilitat o per la ubicació, en sòl agrari, de les infraestructures lineals de l’energia o de les comunicacions, entre d’altres com cementiris, benzineres, deixalleries, sanejaments, horts solars, aerogeneradors... s’ha de començar a resoldre.
Les àrees periurbanes, les més afectades
Cal observar que tot aquest problema es manifesta de forma màxima en els territoris vora de les ciutats i pobles, i l’impacte que es produeix en la mala ocupació o ús del sòl agrícola de proximitat a les zones urbanes (espai de consum insaciable dels béns naturals) és molt palpable i devalua les oportunitats de l’espai “km 0”. Denominació alimentària que diem apreciar.
El planejament urbanístic actual i les unitats mínimes de conreu o forestal ja no és un instrument suficient adequat per a frenar o mitigar els efectes negatius generats, com es pot veure. Els instruments de disciplina urbanística, vigents, no frenen el desgavell general, les administracions locals -ajuntaments- no arriben a afrontar el problema que ja han desbordat els límits del dret administratiu. Mentre que els drets espectants de la propietat privada, però també la propietat pública, sobre aquest sòl de vora es considera un valor positiu que tard o aviat fruirà (sovint per a fer-hi usos impropis).
Deixem aquí l’article, perquè les mesures que cal prendre són d’una volada que hom creu que més aviat o més tard s’han de poder afrontar des de la reflexió serena i amb eines escaients i integrals tant amb eines de caràcter jurídic, com també de tipus econòmic i de foment per a donar estabilitat a la població rural que està situada en l’espai periurbà.
No es pot descuidar, en el desig d’un nou disseny, establir un gruix de suports a la seguretat jurídica i econòmica a tota aquesta ciutadania que gestiona l’espai agronatural, ja que aquestes persones són les que dibuixen el paisatge i l’exploten amb els criteris determinats per la PAC. Com no potser d’altra manera a dia d’avui.
La UE ja ha començat a entendre i a escriure sobre els valors i la necessitat de protegir l’agricultura urbana i periurbana. Recentment, el Comitè de Recerca Agrícola del Parlament Europeu ha presentat a la Comissió Europea un estudi sobre l’Agricultura Urbana i Periurbana per a ser considerat en el debat sobre la PAC 2021-2027 (81 pàgines). Ara cal posar-hi criteris, propostes i pressupost. Perquè sense seguretat jurídica, sense projecte econòmic ni suport específic en el territori periurbà el medi es fragmenta i es genera la degradació ambiental.
El territori periurbà és vulnerable i és l’espai propi i la infraestructura que descarbonitza i neteja l’aire de les conurbacions més immediates. La primera línia d’acció contra l’escalfament global.
Des de l’any 1983 Catalunya té fixada la mida de la superfície mínima per poder a segregar una finca agrícola i des de l’any 1990 la mida mínima per a poder segregar una finca forestal.
Aquestes dues disposicions legals no són una qüestió menor en el desenvolupament de la gestió del sòl agrari, perquè certament han estat uns instruments que han preservat, en certa mesura i també “discreció”, el sòl agrari de la pressió urbanitzadora del sòl no urbanitzable.
 |
| Visor SIGPAC - entre Sentmenat i Palau-solità i Plegamans |
Avui ens plantegem si aquestes mesures són suficients per a preservar aquest sòl lliure de l’urbanisme, altrament el paisatge rural de Catalunya (un actiu econòmic de primer ordre en un país en què el sector turístic té un pes fonamental). O bé hem de treballar altres mesures legals per assegurar un mínim de sòl productiu i rendible per a poder garantir una certa seguretat alimentària de producció pròpia i que el sòl forestal (fixador de diòxid de carboni) ens ajudi a mitigar els efectes negatius que ha generat el model del desenvolupament actual.
El Departament d’Agricultura és l’administració competent sobre aquesta matèria. Tot i que també hi té quelcom a dir el Departament de Territori i és clar els ajuntaments que, al cap i a la fi, són les administracions que proposen el desenvolupament urbanístic del territori municipal a través del Pla d’Ordenació Urbanístic del Municipi, instrument jurídic de referència conegut com el POUM.
Els nous horitzons del sòl agrari
Aquestes unitats mínimes que es van determinar fa 35 anys i 28 anys, respectivament, especifiquen per a cada municipi la superfície mínima d’una explotació amb conreu agrícola o de silvicultura. Resulta, però, que en aquest període de temps han esdevingut molts canvis estructurals i han aparegut bombolles immobiliàries, demogràfiques i econòmiques, així com el problema de l’escalfament global i la necessitat d’assegurar unes estructures ben definides de paisatge i de producció d’aliments. Per tant, davant de tants i tants canvis, sembla convenient fer una revisió de tot plegat perquè no tot s’ha de deixar al lliure mercat de l’oferta i la demanda.
És assenyat, i mesura de bon govern, que a aquestes alçades cal tenir una part del rebost alimentari del país proveït amb producció pròpia i aquesta és una necessitat i una seguretat que hom ha de poder garantir, de la mateixa manera que és de bon govern tenir una bona xarxa d’infraestructures per a poder garantir un servei d’aigua potable i unes instal·lacions de sanejament de l’aigua urbana i industrial, per a assegurar les lleres de rius i torrents sense contaminació, potenciant així la biodiversitat de les espècies i en definitiva establir una bona qualitat a l’ecosistema general.
Amb el mateix interès i responsabilitat, de bon govern, s’ha de poder assegurar l’espai físic que ens ha de permetre aconseguir aquest desig del proveïment d’aliments propis i una bona estructura forestal com a base de la qualitat ambiental que hom desitja.
Cal repensar, doncs, el model jurídic de la gestió del medi físic per a poder aconseguir l’èxit del que perseguim. Considerant, entre d’altres, el pes de cada paràmetre: La propietat del sòl, el cadastre, l’accés a l’aigua de cada parcel·la de sòl, la seva orientació i la seva composició edàfica per a poder ser productiu i també considerar quina autoritat atorga drets sobre l’ús del sòl, qui determina les prioritats de l’ús i per quant de temps.
Davant d’aquesta nou panorama breument descrit ens podem fer preguntes com: És suficient limitar solament la segregació de finques per aconseguir les objectius exposats? O bé, és pertinent mantenir les unitats mínimes que es varen fixar els anys 83/90 del segle passat considerant la unitat de referència de gestió potser ja no és solament el municipi -com fins ara- sinó que s’ha de considerar altres elements de gestió administrativa o vectors geogràfics com el pendent, la geologia, la regió climàtica, la conca fluvial o els espais naturals o el que determinen les cartes comarcals del paisatge? Per exemple.
Aquest és un debat viu que promet per la diversitat d’interessos que hi concorren. La inseguretat jurídica que ha d’afrontar el sector agroforestal pel que fa al seu suport físic productiu (el sòl) enfront de la pressió per la demanda d’habitatges, infraestructures de la mobilitat o per la ubicació, en sòl agrari, de les infraestructures lineals de l’energia o de les comunicacions, entre d’altres com cementiris, benzineres, deixalleries, sanejaments, horts solars, aerogeneradors... s’ha de començar a resoldre.
Les àrees periurbanes, les més afectades
Cal observar que tot aquest problema es manifesta de forma màxima en els territoris vora de les ciutats i pobles, i l’impacte que es produeix en la mala ocupació o ús del sòl agrícola de proximitat a les zones urbanes (espai de consum insaciable dels béns naturals) és molt palpable i devalua les oportunitats de l’espai “km 0”. Denominació alimentària que diem apreciar.
El planejament urbanístic actual i les unitats mínimes de conreu o forestal ja no és un instrument suficient adequat per a frenar o mitigar els efectes negatius generats, com es pot veure. Els instruments de disciplina urbanística, vigents, no frenen el desgavell general, les administracions locals -ajuntaments- no arriben a afrontar el problema que ja han desbordat els límits del dret administratiu. Mentre que els drets espectants de la propietat privada, però també la propietat pública, sobre aquest sòl de vora es considera un valor positiu que tard o aviat fruirà (sovint per a fer-hi usos impropis).
Deixem aquí l’article, perquè les mesures que cal prendre són d’una volada que hom creu que més aviat o més tard s’han de poder afrontar des de la reflexió serena i amb eines escaients i integrals tant amb eines de caràcter jurídic, com també de tipus econòmic i de foment per a donar estabilitat a la població rural que està situada en l’espai periurbà.
No es pot descuidar, en el desig d’un nou disseny, establir un gruix de suports a la seguretat jurídica i econòmica a tota aquesta ciutadania que gestiona l’espai agronatural, ja que aquestes persones són les que dibuixen el paisatge i l’exploten amb els criteris determinats per la PAC. Com no potser d’altra manera a dia d’avui.
La UE ja ha començat a entendre i a escriure sobre els valors i la necessitat de protegir l’agricultura urbana i periurbana. Recentment, el Comitè de Recerca Agrícola del Parlament Europeu ha presentat a la Comissió Europea un estudi sobre l’Agricultura Urbana i Periurbana per a ser considerat en el debat sobre la PAC 2021-2027 (81 pàgines). Ara cal posar-hi criteris, propostes i pressupost. Perquè sense seguretat jurídica, sense projecte econòmic ni suport específic en el territori periurbà el medi es fragmenta i es genera la degradació ambiental.
El territori periurbà és vulnerable i és l’espai propi i la infraestructura que descarbonitza i neteja l’aire de les conurbacions més immediates. La primera línia d’acció contra l’escalfament global.
Un arbre pot absorbir uns 150 kg de diòxid de carboni a l’any. (FAO 2016)
Comentaris
Ara, com fan els savis, (o eren els tontos?) enlloc de la lluna miraré el dit, i em quedaré en l'anècdota: indiques com a òrgans competents el Departament d'Agricultura i el Departament de Territori.
Doncs bé, actualment no és així: són el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i el Departament de Territori i Sostenibilitat.
Que és una tonteria? Potser sí, però si no parlem amb propietat potser acabarem desorientant els lectors... dius Comitè de Recerca Agrícola del Parlament Europeu, però en realitat és el Comitè d'Agricultura i Desenvolupament Rural del Parlament Europeu.
Si acabem fent referència a dues Conselleries inexistents i un Comitè inexistent, potser algú acabarà pensant que les reflexions parlen de coses inventades..... ;-D
Ramon J.