Escrit per Joan-Ignasi Elias.
En el cas del vi, és clar que el tema és d’una amplitud històricament i socioculturalment tan extensa i diversa que ens obliga a cenyir-nos encara més als nostres particulars enfocaments artístics per no desviar-nos gaire del propòsit d’aquesta guaita.
Tanmateix, en podem consultar una visió panoràmica a la Viquipèdia,
i també ens pot
resultar interessant saber-ne l’origen
mitològic, amb el déu romà Bacus de protagonista, que seguia el mite grec de Dionís, i les seves plasmacions artístiques.
Així mateix, i des de la perspectiva arquitectònica, podem aprofitar per fer un cop d’ull als Cellers cooperatius modernistes catalans, que ens animarà a anar a visitar-los, no cal dir-ho... Catedral del vi
En primer lloc, hi trobem en Joan Margarit i el seu “Llum de vi blanc”, del llibre Brindis:
Falcon Crest és una telenovel·la televisiva que va estar en antena nou temporades a la CBS a la dècada dels anys vuitanta. La sèrie girava al voltant de les fraccions enfrontades de la rica família Gioberti/Channing a la indústria del vi californiana.
L’actriu Jane Wyman representava Angela Channing, la dèspota matriarca del celler de Falcon Crest, al costat d’en Robert Foxworth, que representava Chase Gioberti, el nebot d'Angela que retorna a Falcon Crest després de la mort del seu pare. La sèrie va establir-se a la fictícia vall de Tuscany (modelada després com a Comtat de Napa) al nord-est de San Francisco, als EUA.
 |
| Thinkstock |
Tanmateix, en podem consultar una visió panoràmica a la Viquipèdia,
 |
| Bacus - Miquel Àngel. Museo Nazionale del Bargello, Florència |
La llegenda ens narra que Bacus (Dionís en la mitologia grega i Bacus en la romana), era fill de Júpiter i Semele. Va néixer a l'illa de Naxos i Mercuri el va portar a l’Aràbia i el va confiar a cura de les Nimfes de Nisa, habitants d'una gruta les parets de la qual estaven recobertes de vinyes i pàmpols, on Bacus va créixer i va viure despreocupat de qualsevol problema sota la complaença de les Nimfes de les Hores i dels Sàtirs que l’alegraven amb címbals i flautes.
Un dia, ja gran, el déu va agafar dos raïms de la paret de la gruta i els va esprémer en una copa d'or; en beure el suc vermellós, va ser presa d'una dolça embriaguesa i va sentir augmentar la seva potència divina. Hi havia descobert el vi i va pensar en fer partícip als mortals de la seva troballa.
 |
| Bacus - Leonardo da Vinci. Museu del Louvre, París. |
Va decidir recórrer el món de manera que el déu que va ensenyar als homes a conrear la vinya i a elaborar el vi va arribar a pensar que cap altra divinitat podria igualar la seva obra i que la humanitat hauria d’estar-li agraïda eternament. No era supèrbia: argumentava Bacus que, havent regalat a l'home la beguda dels déus, també li havia donat la capacitat de somiar sense límits, el do d'estendre la llum davant la foscor, la sensació de sentir-se immortal i, en definitiva, la possibilitat de trobar l'autèntic sentit de la vida. El déu romà va voler celebrar la seva obra amb una festa. A l'orgia, no hi van faltar déus i deesses, nimfes, sàtirs, centaures i un gran nombre d'éssers indescriptibles. Van menjar, beure i ballar fins que la son es va apoderar d'ells...
Així mateix, i des de la perspectiva arquitectònica, podem aprofitar per fer un cop d’ull als Cellers cooperatius modernistes catalans, que ens animarà a anar a visitar-los, no cal dir-ho... Catedral del vi
Interior del Celler cooperatiu de l’Espluga de Francolí.
Celler Cooperatiu de Falset.
Vegem-ne ara alguns exemples a la pintura:
El triomf de Bacus (“Los borrachos”) – Velázquez. Museo del Prado, Madrid.
L’ampolla de vi - Joan Miró. Fundació Miró, Barcelona.
La bouteille de vin - Picasso. Museo Vivanco de la Cultura del Vino, La Rioja.
Fem-ne ara un breu recorregut literari a través de la poesia:
En primer lloc, hi trobem en Joan Margarit i el seu “Llum de vi blanc”, del llibre Brindis:
Se sent el so llunyà, monòton,
d’un tractor
com un remolcador que passa entre
la boira.
La paraula pagès són camps entre
ningú,
amb els sacs buits de plàstic
dels adobs
com voltors abatuts vora els sembrats.
Marges de pedra en sec, l’ordre
dels camps,
aquestes últimes ruïnes
clàssiques,
l’acròpolis deserta del conreu.
Cal tenir baluards per la
tristesa
com, per exemple, en bona
companyia,
beure aquest Gasset blanc i anar
deixant
en el fons de l’ampolla una
moneda,
encunyada la cara amb l’or de
viure
i la creu amb la plata de la
mort.
En segon, en Joan
Vinyoli, a “Les hores retrobades”:
Trasbalsa la bellesa com el vi
d’una verema antiga pres a dolls;
el seu ardor sega els genolls
i precipita el cor fins a
llanguir.
 |
| Banyuls de la Marenda, Rosselló / Àngela Llop. |
I en tercer, en Josep M. de Sagarra, amb les seves “Vinyes verdes vora el mar”, que podeu seguir en la versió musicada per en Lluís Llach:
Vinyes verdes vora el mar,
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
De la novel·la, agafant el títol El raïm de la ira (‘The Grapes of Wrath’), de John Steinbeck, premi Pulitzer 1939. En català la podem trobar a la col·lecció ‘Les millors novel·les de la literatura universal del segle XX’, d’Edicions 62.
La terra d’Oklahoma, als EUA, castigada sovint per tempestes de sorra que malmeten les collites, no és prou rendible i els propietaris decideixen fer fora els parcers i treballar la terra amb jornalers i maquinària, de manera que els Joad es veuen obligats a deixar les terres que treballaven i anar cap a Califòrnia, on creuen que hi ha feina i sous alts. Són un grup de tres generacions: una parella d’avis; els dos adults que fan de caps de família, Ma Joad i Pa Joad; sis fills i un gendre: tres homes joves, una noia en estat i el seu marit, i un nen i una nena petits; el germà de Pa Joad, i un antic predicador que s’hi afegeix a darrera hora.
Després de malvendre tot el que poden, inicien la travessia amb un camió vell. Durant el viatge troben un munt de gent que fa el mateix que ells; sovint la solidaritat és l’únic que els permet, a uns i altres, trampejar les adversitats. Amb dificultats i algunes pèrdues la família arriba a Califòrnia, on la realitat és lluny del somni: molts jornalers per a poca feina, que sempre és temporal i a preu fet, en competència directa amb els altres treballadors.
En destaco l’habilitat per transmetre els estats d’ànim, i algunes descripcions intenses, gairebé rabiüdes, com la tempesta de sorra del principi i l’aiguat del final. Conté nombrosos exemples de la crueltat del mercat, i, malgrat els 80 anys d’edat, la història és vigent del tot.
Una conclusió seria que la humanitat accelera el desenvolupament tecnològic a uns nivells inimaginables fa un segle, però que és incapaç de proporcionar uns mitjans de subsistència i unes condicions de vida dignes per a tothom. Això és un fracàs com a civilització...
A partir de la novel·la, el 1940 es va produir la pel·lícula de John Ford, amb el mateix títol, i interpretada per Henry Fonda. En podeu saber els detalls
Henry Fonda, de viatge a la terra promesa
Una altra pel·lícula interessant sobre el tema és El secret de Santa Vittoria, dirigida per Stanley Kramer, amb l’Anthony Quinn i l’Anna Magnani de protagonistes. Durant la Segona Guerra mundial, quan té lloc la rendició d'Itàlia, Italo Bombolini, un pagès borratxo del poble vitícola de Santa Vittoria, puja sobre la reserva d'aigua per esborrar una inscripció a la glòria de Mussolini. El seu gest, interpretat com un acte de valentia, li val de ser escollit alcalde i el portarà a sostreure astutament als soldats alemanys els vins de la millor cubada que projectaven d'emportar-se... Vegeu-ne els detalls
Anna Magnani i Anthony Quinn de festa.
El vi, protagonista col·lectiu del film.
També farem una incursió a les sèries televisives, i començarem per Nissaga de poder, una sèrie de Josep M. Benet i Jornet i Lluís Arcarazo, amb l’Emma Vilarasau i en Jordi Dauder de protagonistes, emesa per TVC.
El resultat va acabar sent una tragèdia grega en una societat feudal, situada al Penedès de finals dels noranta. Dos germans cavistes, enamorats, han d'amagar tota la vida que tenen un fill en comú. I el fill, sense saber-ho, s'enamora de la mare, que a la vegada s'enllita amb el seu nebot. Res a veure amb els petons curts i a contrallum que havíem vist fins aleshores. Nissaga va enganxar per l'alt voltatge amorós, està clar, però també perquè el tractament de la diferència entre estaments socials plasmava, sense embuts, la desigualtat, la dependència i la submissió. Podríem dir que la lluita de classes va arribar de forma elegant a la pantalla...
Falcon Crest és una telenovel·la televisiva que va estar en antena nou temporades a la CBS a la dècada dels anys vuitanta. La sèrie girava al voltant de les fraccions enfrontades de la rica família Gioberti/Channing a la indústria del vi californiana.
L’actriu Jane Wyman representava Angela Channing, la dèspota matriarca del celler de Falcon Crest, al costat d’en Robert Foxworth, que representava Chase Gioberti, el nebot d'Angela que retorna a Falcon Crest després de la mort del seu pare. La sèrie va establir-se a la fictícia vall de Tuscany (modelada després com a Comtat de Napa) al nord-est de San Francisco, als EUA.
en la coneguda escena “Libiamo, libiamo nei lieti calicí”, aquí amb Maria Callas i Giuseppe di Stefano
Seguiu-ne la lletra... i salut!
ALFREDO
Libiam nè lieti
calici
Che la bellezza
infiora,
E la fuggevol ora
S’inebri a voluttà.
Libiam nè dolci
fremiti
Che suscita
l’amore,
Poichè quell’occhio
al core
(indicant Violetta)
Onnipotente va.
Libiamo, amor fra i
calici
Più caldi baci
avrà.
TUTTI
Libiamo, amor fra i
calici
Più caldi baci
avrà.
VIOLETTA
(s’alça)
Tra voi saprò
dividere
Il tempo mio
giocondo;
Tutto è follia nel
mondo
Ciò che non è
piacer.
Godiam, fugace e
rapido
È il gaudio
dell’amore;
È un fior che nasce
e muore,
Nè più si può
goder.
Godiam c’invita un
fervido
Accento lusinghier.
TUTTI
Godiam la tazza e
il cantico
La notte abbella e
il riso;
In questo paradiso
Ne scopra il nuovo
dì.
VIOLETTA
(a Alfredo)
La vita è nel
tripudio.
ALFREDO
(a Violetta)
Quando non s’ami
ancora.
VIOLETTA
(a Alfredo)
Nol dite a chi
l’ignora.
ALFREDO
(a Violetta)
È il mio destin
così
TUTTI
Godiam la tazza e
il cantico
La notte abbella e
il riso;
In questo paradiso
Ne scopra il nuovo
dì.
Comentaris