Escrit per Joan-Ignasi Elias
En època de sega, ens proposem de fer una guaita diferent sobre aquestes gramínies, que ens donen prou joc quant a referències i tipus de cereals:
En època de sega, ens proposem de fer una guaita diferent sobre aquestes gramínies, que ens donen prou joc quant a referències i tipus de cereals:
Però,
com sempre, la nostra particular guaita ens durà per camins diferents, i
començarem pels Esmorzars i berenars.
D’entrada,
a banda dels preparats amb cereals actuals, de tradició anglosaxona, cal fer un
petit homenatge als berenars i esmorzars de tota la vida, fets amb el pa com a
base, alguns d’ells extingits o en vies d’extinció (en sabeu alguna cosa de la
supervivència del llonguet?) i d’altres per sort ben vius encara: per exemple,
Elaboracions de begudes a partir de cereals
Tot
aprofitant l’empenta i l’embranzida que es dona al nostre país en les cerveses
artesanals, podeu consultar l’entrada següent sobre la cervesa en general i sobre l’artesana en particular, salut!
També
podeu aprofitar per saber-ne més sobre el whisky.
... I alguna curiositat
sobre la beguda sake.
Ara, la guaita l’enfocarem cap a la creació artística, on els cereals tenen un lloc destacat.
Comencem
amb Juliol. Fragment amb una dalla, la sega sota el sol, del tapís de la
Creació (s. XI/XII), a la catedral de Girona:
L’Àngelus, de Jean-François Millet. Museu
d’Orsay, París.
Le
Champ de blé,
d’Auguste Renoir, Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid.
La cistella del pa, Salvador Dalí, Teatre-Museu Dalí, Figueres.
En el món literari,
les referències hi són múltiples; com sempre, n’agafarem unes poques de mostra.
En
primer lloc, pel seu títol, considerem la novel·la El vigilant en el camp de sègol, de l’autor nord-americà J.D.
Salinger, en què els dos llargs dies que Holden Cauldfield, el jove
protagonista, passa a Nova York són la seva fugida personal.
Fuig del món dels
adults, un món que rebutja, intentant protegir la seva infantesa, un territori
pur que ja no li pertoca. S’està fent gran i ho sap, però no pot fer res per
aturar-ho. Però el dret a la rebequeria, el tenim tots, i es rebel·la tot
volent actuar contra l’inevitable pas del temps:
“Si
debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà
on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus
pares abans detenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però
no en tinc gens de ganes.”
El
seu relat dels fets és erràtic i dubitatiu. Tant explica el que sent, com
recorda el passat, com explica el seu següent pas, cosa que també és coherent
amb el que ens està explicant, que és una aventura erràtica, perquè en Holden
no té idea d’on anar, amb qui parlar, amb qui se sentirà còmode en aquests dos
dies que mira d’evitar l’encontre amb els seus pares.
L’actitud
de Holden és que el món està ple d’imbècils, estúpids i hipòcrites i, a més, la
gent amb la que es troba o es retroba, no li fan canviar aquest pensament, més
aviat li refermen i el deceben si en algun moment havia pensat que podria ser
d’una altra manera. D’aquesta manera de veure el món només se salven els nens,
la infància, representada sobretot per l’adoració que té de la Phoebe, la seva
germana petita i amb l’adoració amb què parlar de l’Allie, el seu germà mort.
Perquè el problema d’en Holden és que entra en el terreny dels adults, als qui
menysprea i enyora aquesta puresa que té la infantesa.
El
llibre porta associat una certa tendència a l’escàndol: per una banda, amb
l’aparició de certs elements que van escandalitzar força en el moment de la
seva publicació, el 1951, amb les continues referències a l’alcohol, al sexe,
al fet que Holden contracti una prostituta o el llenguatge barroer que té
associat. Però la veritable llegenda negra ve associada perquè el seu títol
s’ha associat amb alguns personatges pertorbats de la societat, com l’assassí
de John Lennon, Mark Chapman: l’assassí del Beatle tenia “El vigilant en el
camp de sègol” com a llibre de capçalera i, a més, el duia a la mà en el moment
de la seva detenció. L’havia estat llegint mentre esperava que arribessin a
detenir-lo. També, perquè l’home que va intentar matar Ronald Reagan, John
Hinckley Jr., també es va confessar obsessionat amb el llibre.
En el món poètic,
hi trobem els poemes d’en Joan Vinyoli i d’en Salvador Espriu.
En
Vinyoli, a D’una terra, ens diu:
II
On amb l’abella
brunz la soledat
esbatanada, quan el
sol
bat i calcina el
sec estiu,
l’home vinclat
llaura la terra.
Però més tard amb
gest suau
d’adolescent
espargeix la llavor,
gairebé somniós,
llunyà, solitari,
com una lenta visió
del vespre
sobre la terra
flonja i olorosa.
I quan l’espiga
crema rígida,
mudament contempla,
sembrats enllà,
dintre la migdiada,
i el seu cos
avança, es dilata
de camp a camp, com
el dia, en
silenci.
III
—I la campana
centra, anuncia
lentament
l’amplitud, com una
fruita
madura escampa el
seu perfum
càlid i dens, i el
vent suau,
amb pols de blat a
mitja tarda,
ajuda el so cap a
la llunyania.
I
l’Espriu, en el seu “Inici de càntic en el temple”, de El Caminant i el mur,
Vegeu-ne també el vídeo de la versió musicada d’en Raimon:
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a
Salvat-Papasseit.
Ara digueu:
"La ginesta floreix,
arreu als camps hi
ha vermell de roselles.
Amb nova falç
comencem a segar
el blat madur i,
amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis
desclosos després
de la foscor, si
sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com
és llarg d'esperar
un alçament de llum
en la tenebra!
Però hem viscut per
salvar-vos els mots,
per retornar-vos el
nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el
recte camí
d'accés al ple
domini de la terra.
Vàrem mirar ben al
lluny del desert,
davallàvem al fons
del nostre somni.
Cisternes seques
esdevenen cims
pujats per esglaons
de lentes hores.
Ara digueu:
"Nosaltres escoltem
les veus del vent
per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu:
"Ens mantindrem fidels
per sempre més al
servei d'aquest poble."
En
la Bíblia, hi trobem força
referències simbòliques als cereals. Com a mostra només, el versicle de
l’evangeli de Joan 12, 20-33: “Si el
gra de blat mor, dona fruit” i també la Paràbola del blat i el jull (Mateu, 13,
24-30):
“...»--¿Vols
que anem a arrencar el jull?
»Ell
els respon:
»--No
ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu
que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors:
"Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi,
arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner."
En la música,
hi trobem dues referències ben simbòliques. En primer lloc, és clar, l’himne de
Els Segadors.
En
segon lloc, el tradicional “Ball de la civada”, que podeu escoltar en versió de
J. M. Serrat.
En el món cinematogràfic,
dues pel·lícules ben diferents, però amb el rerefons cerealístic ben present.
D’una banda, Days of Heaven (‘Dies
del cel’), film nord-americà del 1978, dirigit per en Terrence Malick, amb guió
seu, interpretada per Richard Gere, Brooke Adams, Sam Shepard, Linda Manz,
Robert J. Wilke. La música és de Saint-Saëns i d’Ennio Morricone, i la
fotografia d’en Néstor Almendros. La bellesa visual d'aquesta pel·lícula, amb
els cereals de coprotagonistes, és digna de menció. No en va, Almendros va
aconseguir un Oscar per la fotografia.
Es
tracta d'una pel·lícula subtil i molt ben ambientada, sobre un tempestuós
triangle amorós amb el rerefons de la collita de cereals en el medi Oest dels
EUA, entorn de l'any 1900. Richard Gere interpreta un atractiu fugitiu que
prové dels baixos fons de Chicago, i ha de enfrontar-se amb un tímid però
poderós texà, interpretat per Sam Shepard.
El
1916, Bill i Abby, una jove parella, decideixen abandonar la pobresa i la dura
vida de Chicago. Acompanyats de Linda, la germana de Bill, viatgen cap als
grans camps de blat de Texas, on troben feina com bracers en una granja.
Recollida la collita, el jove i ben plantat patró, al qual fan creure que els
tres són germans, els demana que es quedin perquè s'ha enamorat d'Abby.
De l’altra, la controvertida, per criticada i lloada alhora, Novecento (1976), film italià d’en Bernardo Bertolucci, amb música d’Ennio Morricone, amb un gran repartiment: Gérard Depardieu, Robert De Niro, Dominique Sanda, Stefania Sandrelli, Donald Sutherland i Burt Lancaster.
De l’altra, la controvertida, per criticada i lloada alhora, Novecento (1976), film italià d’en Bernardo Bertolucci, amb música d’Ennio Morricone, amb un gran repartiment: Gérard Depardieu, Robert De Niro, Dominique Sanda, Stefania Sandrelli, Donald Sutherland i Burt Lancaster.
El
Quart estat,
quadre de Giuseppe Pelizza de Volpedo, que serveix d’inspiració per a una
escena de Novecento.
L'any
1901, en una finca del nord d'Itàlia, neixen el mateix dia el fill d'un
terratinent i el fill d'un bracer, que seran amics inseparables, encara que la
seva relació es veurà ennuvolada per les seves diferents actituds davant del
feixisme. Drama que fa un complex recorregut polític i social per la Itàlia del
segle XX.
La
pel·lícula va ser una gran epopeia del seu temps, té un gran caràcter persuasiu
i ideològic; però, l'excel·lent planter d'actors, l'argument, la fotografia de
Vittorio Storaro i la banda sonora d'Ennio Morricone la converteixen en no
només una crònica de l'esdevenir històric de les ideologies en l'Europa del
segle XX, sinó també en una obra d'art cinematogràfica. Va tenir una freda
recepció de la crítica en el seu temps, potser pel fet que els diversos
muntatges que es van fer del film (l'original excedia les cinc hores) van ser
projectats en diferents festivals internacionals provocant el rebuig d'alguns
sectors especialitzats de la crítica que preferien alguna versió diferent. Així
mateix, el públic no sempre era l'adequat per a una pel·lícula de tantes hores
de durada. Actualment, té l'etiqueta de pel·lícula de culte.
Comentaris