La Guaita: Els cereals


Escrit per Joan-Ignasi Elias

En època de sega, ens proposem de fer una guaita diferent sobre aquestes gramínies, que ens donen prou joc quant a referències i tipus de cereals:


Però, com sempre, la nostra particular guaita ens durà per camins diferents, i començarem pels Esmorzars i berenars.

D’entrada, a banda dels preparats amb cereals actuals, de tradició anglosaxona, cal fer un petit homenatge als berenars i esmorzars de tota la vida, fets amb el pa com a base, alguns d’ells extingits o en vies d’extinció (en sabeu alguna cosa de la supervivència del llonguet?) i d’altres per sort ben vius encara: per exemple,





el pa amb xocolata,



el pa amb vi i sucre, el pa amb mantega i melmelada,




el pa amb mantega i sucre (i xocolata), les torrades amb mantega i melmelada,





el pa amb tomàquet amb el que vulgueu (pot arribar a resistir el cafè amb llet, impressionant!).

Elaboracions de begudes a partir de cereals

Tot aprofitant l’empenta i l’embranzida que es dona al nostre país en les cerveses artesanals, podeu consultar l’entrada següent sobre la cervesa en general i sobre l’artesana en particular, salut! 






També podeu aprofitar per saber-ne més sobre el whisky.







... I alguna curiositat sobre la beguda sake.




Ara, la guaita l’enfocarem cap a la creació artística, on els cereals tenen un lloc destacat.








Comencem amb Juliol. Fragment amb una dalla, la sega sota el sol, del tapís de la Creació (s. XI/XII), a la catedral de Girona:








L’Àngelus, de Jean-François Millet. Museu d’Orsay, París.








Le Champ de blé, d’Auguste Renoir, Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid.








La cistella del pa, Salvador Dalí, Teatre-Museu Dalí, Figueres. 






En el món literari, les referències hi són múltiples; com sempre, n’agafarem unes poques de mostra.

En primer lloc, pel seu títol, considerem la novel·la El vigilant en el camp de sègol, de l’autor nord-americà J.D. Salinger, en què els dos llargs dies que Holden Cauldfield, el jove protagonista, passa a Nova York són la seva fugida personal. 
Fuig del món dels adults, un món que rebutja, intentant protegir la seva infantesa, un territori pur que ja no li pertoca. S’està fent gran i ho sap, però no pot fer res per aturar-ho. Però el dret a la rebequeria, el tenim tots, i es rebel·la tot volent actuar contra l’inevitable pas del temps:
“Si debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans detenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes.”

El seu relat dels fets és erràtic i dubitatiu. Tant explica el que sent, com recorda el passat, com explica el seu següent pas, cosa que també és coherent amb el que ens està explicant, que és una aventura erràtica, perquè en Holden no té idea d’on anar, amb qui parlar, amb qui se sentirà còmode en aquests dos dies que mira d’evitar l’encontre amb els seus pares.

L’actitud de Holden és que el món està ple d’imbècils, estúpids i hipòcrites i, a més, la gent amb la que es troba o es retroba, no li fan canviar aquest pensament, més aviat li refermen i el deceben si en algun moment havia pensat que podria ser d’una altra manera. D’aquesta manera de veure el món només se salven els nens, la infància, representada sobretot per l’adoració que té de la Phoebe, la seva germana petita i amb l’adoració amb què parlar de l’Allie, el seu germà mort. Perquè el problema d’en Holden és que entra en el terreny dels adults, als qui menysprea i enyora aquesta puresa que té la infantesa.

El llibre porta associat una certa tendència a l’escàndol: per una banda, amb l’aparició de certs elements que van escandalitzar força en el moment de la seva publicació, el 1951, amb les continues referències a l’alcohol, al sexe, al fet que Holden contracti una prostituta o el llenguatge barroer que té associat. Però la veritable llegenda negra ve associada perquè el seu títol s’ha associat amb alguns personatges pertorbats de la societat, com l’assassí de John Lennon, Mark Chapman: l’assassí del Beatle tenia “El vigilant en el camp de sègol” com a llibre de capçalera i, a més, el duia a la mà en el moment de la seva detenció. L’havia estat llegint mentre esperava que arribessin a detenir-lo. També, perquè l’home que va intentar matar Ronald Reagan, John Hinckley Jr., també es va confessar obsessionat amb el llibre.

En el món poètic, hi trobem els poemes d’en Joan Vinyoli i d’en Salvador Espriu.

En Vinyoli, a D’una terra, ens diu:

II
On amb l’abella brunz la soledat
esbatanada, quan el sol
bat i calcina el sec estiu,
l’home vinclat llaura la terra.

Però més tard amb gest suau
d’adolescent espargeix la llavor,
gairebé somniós, llunyà, solitari,
com una lenta visió del vespre
sobre la terra flonja i olorosa.

I quan l’espiga crema rígida,
mudament contempla,
sembrats enllà, dintre la migdiada,
i el seu cos avança, es dilata
de camp a camp, com el dia, en
silenci.

III
—I la campana
centra, anuncia lentament
l’amplitud, com una fruita
madura escampa el seu perfum
càlid i dens, i el vent suau,
amb pols de blat a mitja tarda,
ajuda el so cap a la llunyania.


I l’Espriu, en el seu “Inici de càntic en el temple”, de El Caminant i el mur,




A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

En la Bíblia, hi trobem força referències simbòliques als cereals. Com a mostra només, el versicle de l’evangeli de Joan 12, 20-33: “Si el gra de blat mor, dona fruit” i també la Paràbola del blat i el jull (Mateu, 13, 24-30):
“...»--¿Vols que anem a arrencar el jull?
»Ell els respon:
»--No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: "Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner."


En la música, hi trobem dues referències ben simbòliques. En primer lloc, és clar, l’himne de Els Segadors.

En segon lloc, el tradicional “Ball de la civada”, que podeu escoltar en versió de J. M. Serrat.




En el món cinematogràfic, dues pel·lícules ben diferents, però amb el rerefons cerealístic ben present. D’una banda, Days of Heaven (‘Dies del cel’), film nord-americà del 1978, dirigit per en Terrence Malick, amb guió seu, interpretada per Richard Gere, Brooke Adams, Sam Shepard, Linda Manz, Robert J. Wilke. La música és de Saint-Saëns i d’Ennio Morricone, i la fotografia d’en Néstor Almendros. La bellesa visual d'aquesta pel·lícula, amb els cereals de coprotagonistes, és digna de menció. No en va, Almendros va aconseguir un Oscar per la fotografia.




Es tracta d'una pel·lícula subtil i molt ben ambientada, sobre un tempestuós triangle amorós amb el rerefons de la collita de cereals en el medi Oest dels EUA, entorn de l'any 1900. Richard Gere interpreta un atractiu fugitiu que prové dels baixos fons de Chicago, i ha de enfrontar-se amb un tímid però poderós texà, interpretat per Sam Shepard.

El 1916, Bill i Abby, una jove parella, decideixen abandonar la pobresa i la dura vida de Chicago. Acompanyats de Linda, la germana de Bill, viatgen cap als grans camps de blat de Texas, on troben feina com bracers en una granja. Recollida la collita, el jove i ben plantat patró, al qual fan creure que els tres són germans, els demana que es quedin perquè s'ha enamorat d'Abby.



De l’altra, la controvertida, per criticada i lloada alhora, Novecento (1976), film italià d’en Bernardo Bertolucci, amb música d’Ennio Morricone, amb un gran repartiment: Gérard Depardieu, Robert De Niro,  Dominique Sanda,  Stefania Sandrelli, Donald Sutherland i  Burt Lancaster.



El Quart estat, quadre de Giuseppe Pelizza de Volpedo, que serveix d’inspiració per a una escena de Novecento.





L'any 1901, en una finca del nord d'Itàlia, neixen el mateix dia el fill d'un terratinent i el fill d'un bracer, que seran amics inseparables, encara que la seva relació es veurà ennuvolada per les seves diferents actituds davant del feixisme. Drama que fa un complex recorregut polític i social per la Itàlia del segle XX.

La pel·lícula va ser una gran epopeia del seu temps, té un gran caràcter persuasiu i ideològic; però, l'excel·lent planter d'actors, l'argument, la fotografia de Vittorio Storaro i la banda sonora d'Ennio Morricone la converteixen en no només una crònica de l'esdevenir històric de les ideologies en l'Europa del segle XX, sinó també en una obra d'art cinematogràfica. Va tenir una freda recepció de la crítica en el seu temps, potser pel fet que els diversos muntatges que es van fer del film (l'original excedia les cinc hores) van ser projectats en diferents festivals internacionals provocant el rebuig d'alguns sectors especialitzats de la crítica que preferien alguna versió diferent. Així mateix, el públic no sempre era l'adequat per a una pel·lícula de tantes hores de durada. Actualment, té l'etiqueta de pel·lícula de culte.



Comentaris