escrit per Joan-Ignasi Elias
En aquesta ocasió, parlarem d’aquests dos components bàsics del paisatge, associats a la vida, al treball, al gaudi, a la història, a les comunicacions, al progrés i molts cops a la supervivència, però sempre indestriables de les trajectòries personals i també la dels pobles, ciutats i països.
En aquesta ocasió, parlarem d’aquests dos components bàsics del paisatge, associats a la vida, al treball, al gaudi, a la història, a les comunicacions, al progrés i molts cops a la supervivència, però sempre indestriables de les trajectòries personals i també la dels pobles, ciutats i països.
En farem una breu aproximació, ja que només podrem endinsar-nos-hi en uns pocs exemples, perquè és clar que el tema té un abast molt ampli i força ramificat. Segur que tots tenim rius i ponts que ens acompanyen o que ens evoquen moments i etapes vitals importants, i que podríem afegir a aquest recorregut...
En aquesta primera part, començarem amb els rius. En primer lloc, amb el Pamano, anomenat el barranc de Pamano o de Bernui, que és un corrent fluvial del municipi de Sort (Pallars Sobirà), al Pirineu català.
 |
| By Jordi Lon Quintana - Propi, CC BY-SA 3.0. |
 |
| El riu Pamano |
El riu, juntament amb els paisatges que l'envolten i els pobles que travessa, va servir de font d'inspiració a Jaume Cabré per escriure la coneguda novel·la Les veus del Pamano (Proa, 2004).
 |
| Jaume Cabré - foto Kippelboy - CC BY 3.0 |
Narra la història de la Tina, una mestra i fotògrafa que treballa en una escola de Sort, i fa unes fotografies d'un vell edifici escolar del poble de Torena, que és a punt de ser enderrocat. El lector anirà descobrint, pàgina a pàgina, les conseqüències d'aquest fet aparentment banal: els anys quaranta, el maquis, la misèria moral del franquisme, les covardies personals i col·lectives, les heroïcitats més impensables que es van esdevenir al Pirineus pallaresos d'ençà que les tropes franquistes van arrasar amb inusitada ferocitat aquella zona durant la Guerra civil i els esforços per oblidar, tergiversar o recordar obstinadament els fets, desemboquen a començaments del segle vint-i-u i interpel·len els personatges que, al cap de tant de temps, es decideixen a tibar la manta de la Història.
 |
| Coberta de la novel·la. |
Llegim-ne un petit fragment:
"(...) – Li diuen lo riu dels mil noms –va fer el Ventura per estripar el tel que s’havia estès entre tots dos.
– Per què, de mil noms?
– Primer agafa el nom de la muntanya que l’alimenta i es diu Pamano. Més avall, alguns li diuen Bernui i, passat Bernui, es diu riu d’Altron i li canvia la veu i el gust. Les truites i tot, tenen la carn diferent, no tan melosa, no tan gustosa com la de les que es pesquen al Pamano.
El Ventura va fer una pipada profunda. Era lluny. Mirava endavant, cap a la Torreta de l’Orri, però estava pescant a la riba del Pamano.
– I més avall, cap al pont del Molí, passen a dir-li riu de Sant Antoni i deixa de cantar.
Així mateix, se’n va fer una minisèrie televisiva a TV3, amb el mateix títol, en dos capítols de 90 min cadascun.
 |
| Caràtula del dvd. |
Podeu recuperar-ne els vídeos:
 |
| Jesús Moncada - foto Pep Parer CC BY 3.0 |
D’altra banda, trobem una altra novel·la paradigmàtica, en què el riu, en aquest cas l’Ebre, n’és un personatge fonamental: Camí de sirga, d’en Jesús Moncada,
Obra publicada a Edicions 62, l’any 1988, on l’autor va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l’antiga vila de la vora de l’Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-roja, que en el seu temps va ser el centre d’una conca minera i d’un trànsit fluvial intens.
Amb precisió històrica, i amb un llenguatge viu, que conserva les peculiaritats d`expressió de la zona, l’autor descriu i rememora, a través de la vida i dels records de diferents personatges -navegants, cafeters, minaires, cupletistes o burgesos-, la història dels últims cent anys d’un poble condemnat a la desaparició. És considerada una de les novel·les més importants de la literatura catalana contemporània, abastament guardonada i traduïda.
 |
| Pas de l’Ebre amb barca a Mequinensa. Aj. Mequinensa |
I si teniu curiositat per saber més sobre la tècnica de navegació de la sirga: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cam%C3%AD_de_sirga
 |
| Gerard Vergés - Blog Josep Bargalló |
Vegem ara què en diu el poeta tortosí Gerard Vergés en el seu poema “Parlo d’un riu mític remorós” (del llibre "Long play per a una ànima trista", Proa, 1986):
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l'aigua en el record.
 |
| El riu al seu pas per Deltebre |
I acabarem aquesta petita panoràmica de la mà del cinema per fer un salt transatlàntic fins al riu Grande, conegut també com a río Bravo. Un riu que neix al sud-est de les muntanyes Rocalloses, desemboca al golf de Mèxic. Durant més de la meitat del seu trajecte fa de frontera entre els Estats Units i Mèxic.
La pel·lícula que duu aquest títol, un clàssic del western dirigit per Howard Hawks, es basa en un conte de B. H. McCampbell (vegeu-ne la fitxa tècnica).
.
L’argument tracta d’un bandit, Joe Burdette, que ha estat arrestat per assassinat a Rio Bravo per John T. Chance, el xèrif de la ciutat, amb l'ajuda dels seus ajudants. Nathan Burdette, el ric terratinent i germà seu, vol salvar-lo de la forca i posa per això setge a la ciutat i a la presó amb l'ajuda dels seus sequaços. També assassina a qualsevol que vulgui ajudar al xèrif en el seu afany de voler enjudiciar Joe.
El xèrif i els seus ajudants noten amb el temps com la pressió dels seus enemics es fa cada vegada més gran com més s'acosta el dia en què les autoritats estatals han d'arribar a la ciutat per endur-se l’acusat, adonant-se que han de romandre units i superar les seves limitacions personals si volen sortir airosos de la situació.
Vegeu i escolteu-ne l’escena ‒ben recomanable, per cert‒, en què en Dean Martin i en Ricky Nelson canten un parell de cançons populars, “My Rifle, My Pony and Me” i “Cindy, Cindy”:
I en la segona part d'aquest article, guaitarem i admirarem ponts emblemàtics per on ens agradaria passar...
Fins ben aviat!
Comentaris