Escrit per Ricard Estrada i Arimon
És sorprenent la capacitat que té la Unió Europea per a crear nous conceptes i nous inputs per a l’agricultura.
Ara, el comissari d’agricultura de la UE està emetent un discurs en què proclama les virtuts de l’agricultura de precisió, com la descoberta més avançada sobre la manera d’aconseguir productes alimentaris amb una millora ambiental i com a element per a contribuir a la reducció de l’escalfament global, tot mantenint la qualitat dels fruits, la producció càrnia, les llavors o les hortalisses. Apunta, en Phil Hogan, que aquest és el nou paradigma que s’ha d’introduir en la nova Política Agrària de la UE, altrament nomenada PAC, que és previst de revisar de cara al proper 2020.
El company Carles Folch, en un article en aquest blog, ja comentava amb detall -el passat mes de febrer 2018- de què va això de l’agricultura de precisió. La qüestió és si aquest nou discurs sorgeix per esperonar noves iniciatives o bé per cercar complicitats amb altres sectors del Col·legi de Comissaris de cara a establir una millora o una no-retallada dels recursos del pressupost europeu per a l’agricultura per al proper període pressupostari (el CETA i el proper acord amb el MERCOSUR estan pressionant). Alerta que tot allò que passa a la UE és del màxim interès i té repercussions en el nostre dia a dia. Brussel·les és la nostra capital alimentària, allà es decideix el que mengem cada dia. La UE (abans Mercat Comú) es va crear per tenir assegurat el rebost a Europa. La PAC és la gran política de la UE, si més no pressupostàriament.
Produir “més amb menys”
Produir més amb menys és la frase que serveix per a fer una bona proclama sobre l’agricultura de precisió. El nom vol fer la cosa però, compte, que els missatges comunicatius són fonamentals en molts aspectes de la nostra vida moderna, però quan es tracta de la seva aplicació al sector agrícola, alimentari, sovint es topa amb la realitat de la conjuntura i la singularitat del sector. Per cert, no sempre és acceptat per la població no rural, que la veu solament com una demanda constant de millores i de seguretats. La translació de conceptes de la producció industrial al sector primari mai no ha estat necessàriament mimètica i d’aquí s’esdevé, bàsicament, el malentès permanent de comprensió del sector.
La ciutat urbana i la ciutat rural, la conurbació rural i la conurbació urbana, no sempre coincideixen en els mateixos interessos i en maneres de fer i encaminar els itineraris del seu desenvolupament econòmic i social.
Les escoles d’agricultura
Els ensenyaments de la fitotècnia, la zootècnia i l’economia agrària, des de mitjan del s. XIX, han ensenyat que s’ha de produir més amb menys, però també han explicat que no tot si val per aconseguir aquest objectiu. I aquí comença el problema que planteja el discurs del comissari, que potser té una bona intenció, però al meu entendre apunta el relat amb “núvols” que cal considerar, sobretot quan del que tractem és sobre la seguretat alimentària.
Per exemple, els inputs per a la producció agrícola i també la ramadera estan molt lligats per les oligarquies empresarials o dels lobbys, que condicionen els preus dels productes que són necessaris per a la producció agrària (llavors, adobs, fitosanitaris, salaris, combustibles, transports, maquinària, normatives i planejaments urbanístics, medicaments veterinaris, recerques genètiques, entre d’altres).
Tampoc no podem deixar de considerar que la comercialització global implica uns preus condicionats per un marc de mercat fixat per la gran distribució, que estableix condicions i maneres de fer concretes i que sovint no són les més encertades des de la mirada de la producció alimentària, perquè l’agricultura es desenvolupa en un entorn físic determinat, amb un clima determinat, amb un sòl determinat i amb unes condicions d’aigua determinades, que condicionen el resultat de les collites o de la producció de la cabanya.
El pagès, el ramader, l’apicultor, el viticultor i el jardiner treballen en un medi natural i amb material biològic, condicionat per l’entorn inestable i les seguretats que gaudeix per assegurar llur producció està subjecta a la pertorbació permanent en molts fronts i la política i el capital que no poden subjectar. És a dir, molts riscos assumits per a no poder fixar el preu del producte, que és determinat, a la pràctica, pel mercat especulatiu de futurs o les empreses de l’oligarquia de la distribució. Per cert, amb una eficiència no gaire bona, ja que, segons que ens indiquen les estadístiques i els estudis contrastats, un terç dels aliments que produïm es destrueixen.
El COPA-COGECA (UE) diu:
El secretari general del Copa-Cogeca, el senyor Pekka Pesonen, diu: “No podem pretendre tenir una captació d’agricultura de precisió si un agricultor ni tan sols té accés a la banda ampla”.
Una dada final. Només un 40% de les llars de les zones rurals europees tenen accés a la banda ampla ràpida.
Alguna cosa s’hi haurà de fer; l’objectiu és bo, però s’ha de fer bé i començant des de la base i no per la teulada.
És sorprenent la capacitat que té la Unió Europea per a crear nous conceptes i nous inputs per a l’agricultura.
Ara, el comissari d’agricultura de la UE està emetent un discurs en què proclama les virtuts de l’agricultura de precisió, com la descoberta més avançada sobre la manera d’aconseguir productes alimentaris amb una millora ambiental i com a element per a contribuir a la reducció de l’escalfament global, tot mantenint la qualitat dels fruits, la producció càrnia, les llavors o les hortalisses. Apunta, en Phil Hogan, que aquest és el nou paradigma que s’ha d’introduir en la nova Política Agrària de la UE, altrament nomenada PAC, que és previst de revisar de cara al proper 2020.
 |
| Foto: USDA |
Produir “més amb menys”
Produir més amb menys és la frase que serveix per a fer una bona proclama sobre l’agricultura de precisió. El nom vol fer la cosa però, compte, que els missatges comunicatius són fonamentals en molts aspectes de la nostra vida moderna, però quan es tracta de la seva aplicació al sector agrícola, alimentari, sovint es topa amb la realitat de la conjuntura i la singularitat del sector. Per cert, no sempre és acceptat per la població no rural, que la veu solament com una demanda constant de millores i de seguretats. La translació de conceptes de la producció industrial al sector primari mai no ha estat necessàriament mimètica i d’aquí s’esdevé, bàsicament, el malentès permanent de comprensió del sector.
La ciutat urbana i la ciutat rural, la conurbació rural i la conurbació urbana, no sempre coincideixen en els mateixos interessos i en maneres de fer i encaminar els itineraris del seu desenvolupament econòmic i social.
Les escoles d’agricultura
Els ensenyaments de la fitotècnia, la zootècnia i l’economia agrària, des de mitjan del s. XIX, han ensenyat que s’ha de produir més amb menys, però també han explicat que no tot si val per aconseguir aquest objectiu. I aquí comença el problema que planteja el discurs del comissari, que potser té una bona intenció, però al meu entendre apunta el relat amb “núvols” que cal considerar, sobretot quan del que tractem és sobre la seguretat alimentària.
Per exemple, els inputs per a la producció agrícola i també la ramadera estan molt lligats per les oligarquies empresarials o dels lobbys, que condicionen els preus dels productes que són necessaris per a la producció agrària (llavors, adobs, fitosanitaris, salaris, combustibles, transports, maquinària, normatives i planejaments urbanístics, medicaments veterinaris, recerques genètiques, entre d’altres).
Tampoc no podem deixar de considerar que la comercialització global implica uns preus condicionats per un marc de mercat fixat per la gran distribució, que estableix condicions i maneres de fer concretes i que sovint no són les més encertades des de la mirada de la producció alimentària, perquè l’agricultura es desenvolupa en un entorn físic determinat, amb un clima determinat, amb un sòl determinat i amb unes condicions d’aigua determinades, que condicionen el resultat de les collites o de la producció de la cabanya.
El pagès, el ramader, l’apicultor, el viticultor i el jardiner treballen en un medi natural i amb material biològic, condicionat per l’entorn inestable i les seguretats que gaudeix per assegurar llur producció està subjecta a la pertorbació permanent en molts fronts i la política i el capital que no poden subjectar. És a dir, molts riscos assumits per a no poder fixar el preu del producte, que és determinat, a la pràctica, pel mercat especulatiu de futurs o les empreses de l’oligarquia de la distribució. Per cert, amb una eficiència no gaire bona, ja que, segons que ens indiquen les estadístiques i els estudis contrastats, un terç dels aliments que produïm es destrueixen.
El COPA-COGECA (UE) diu:
El secretari general del Copa-Cogeca, el senyor Pekka Pesonen, diu: “No podem pretendre tenir una captació d’agricultura de precisió si un agricultor ni tan sols té accés a la banda ampla”.
Una dada final. Només un 40% de les llars de les zones rurals europees tenen accés a la banda ampla ràpida.
Alguna cosa s’hi haurà de fer; l’objectiu és bo, però s’ha de fer bé i començant des de la base i no per la teulada.
Comentaris
D'acord igualment amb la preocupació per l'esdevenidor proper!
C. B.