Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Avui, aquest article vol reproduir un text que va ser publicat a Agricultura (revista agrícola catalana) el 5 de juliol de 1922. En aquell temps pretèrit regnava a Espanya Alfons XIII i presidia el govern de l’estat en José Sánchez Guerra y Martínez. A Catalunya, hi havia la Mancomunitat que presidia en Josep Puig i Cadafalch.
Aquests referents històrics ens poden ajudar a entendre una manera de governar i que cadascú en tregui les conclusions que cregui més convenients.
El text és una mica llarg, no per això el vull escurçar, perquè esdevé una manera de fer literatura dedicada a un segment de públic vinculat a la gestió del camp que calia informar de com es podia conviure amb un model de govern antiquat en front de la modernitat que preconitzava el govern de la Mancomunitat, en aquest cas per a tractar la plaga de la llagosta, en aquell temps un veritable flagell per a l’economia agrària.
El text pot semblar carrincló, però s’ha d’emmarcar en el context social de l’època. El va escriure en J. Vallès i Pujals, col·laborador de la revista Agricultura, però crec que val la pena dedicar-hi una estona d’uns 3 minuts (s’ha transcrit del text original).
Ep! Tota semblança amb qualsevol esdeveniment actual és producte de la llibertat interpretativa de qui ho llegeixi.
L’article diu així:
Llagosta
Ens conta la Història Sagrada que, havent desobeït el Faraó, rei d’Egipte, l’ordre que en nom de Déu li trameteren Moisès i Aaró, d’alliberar el poble d’Israel del captiveri a què el tenia sotmès, el Senyor, per a obligar-lo, anà enviant successivament sobre el poble opressor els deu horribles flagells, el record dels quals s’ha perpetuat pel segles dels segles.
Un dels flagells fou la llagosta. Es desencadenà un vent abrusador, que durà tot un dia i tota una nit; i, arribat el matí, s’aixecaren vols d’innombrables llagostes famolenques que cobriren tota la superfície de la terra d’Egipte, menys el tros que ocuparen els israelites captius, i que de tal manera ho devoraren tot que no quedà absolutament res verd ni en els altres arbres ni en les herbes.
I, quan Déu volgué que s’acabés el flagell, totes les llagostes es precipitaren dins de les aigües del mar Roig, on moriren.
Encara que això no ho conta la història, jo crec que el Senyor va fer que no morissin totes les llagostes i que en va conservar escamots per a enviar-los com a flagell sobre els pobles que de llavors endavant cometessin el mateix pecat d’Egipte, d’esclavitzar altres pobles, i que un dels dits escamots ja fa segles que va posar-se sobre les terres d’Espanya, d’on no se’l pot treure, per anys que passin.
És un dels espectacles més divertits que pugui haver-hi contemplar el que succeeix aquí amb la llagosta. És una lluita curiosíssima, la que hi ha entaulada entre la llagosta i l’Administració pública espanyola, aquest altre flagell en el qual no devia haver caigut Déu encara en temps del Faraó, perquè si l’hagués enviat sobre l’Egipte hauria quedat vençut tot seguit el Rei i no haurien estat necessaris tots els altres.
Sembla que la millor manera d’acabar amb la llagosta hauria d’ésser destruir-la, cremar-la, anihilar-la, impedir que progressi, evitar la seva reproducció... i que per això les armes que s’haurien d’utilitzar haurien d’ésser els aparells destructors, els llançaflames, les arades escarificadores, les xarxes metàl·liques, les substàncies inflamables... Però l’Administració espanyola ha trobat un altre procediment -que sí bé té l’inconvenient que no fa cap mal a la llagosta, en canvi és altament divertit- el qual consisteix a lluita amb la llagosta a cops de Reial ordre i paper segellat i de circulars i de Juntes i d’expedients.
Cada any passa el mateix. Allà pel mes de juliol es publica una Reial Ordre en la qual es mana “roturar, antes del 31 de agosto, lo acotado como invadido por el desove”. Com que no diu qui ha de fer aquesta “roturació”, naturalment, no hi ha ningú, i, més naturalment encara, no s’ha fet cap mal a la llagosta. En arribar al mes de setembre o octubre llança el ministre contra la llagosta... una altra Reial Ordre. “No habiendo dado resultado satisfactorio la campaña de verano -diu- es necesario realitzar una activa campaña de otoño e invierno para detener los estragos cada dia crecientes de la plaga.” A últims de novembre, surt invariablement una altra Reial Ordre. “La ley preceptúa terminantemente que los trabajos de escarificación, en los términos invadidos per el gérmen de la langosta, habrán necesariamente de comenzar antes de primero de diciembre y se terminarán, sin excusa alguna, el dia último de enero siguiente”. Però, com que encara que això ho digui “la ley” i ho recordi cada any “una Real Orden” no s’encarrega a ningú en concret que faci aquests “trabajos de escarificación”, naturalment que els “trabajos” queden per fer i la llagosta va campant pels seus respectes.
Ultra aquestes, va dictant-se tota una altra pila de Reials Ordres. Unes ”exitando el celo de los Ayuntamientos y de las Diputaciones y haciéndoles comprender la necesidad de emplear cuantos medios están a su alcance para la extinción de la langosta”; altres “encargando a los gobernadores que en el momento de la aparición de la langosta den cuenta al Ministerio”; altres ”conminando muy severamente a los propietarios y a las Juntas que demuestren lenidad o abandono en el cumplimiento de la ley”; altres “dictando reglas para garantir la inversión de los fondos que se destinan a los trabajos de extinción de la langosta”...
I amb tot això no es fa cap treball d’extinció i la llagosta va creixent i avançant. En aparèixer en un nou terme, s’instrueix tot seguit “el expediente que dispone la ley”. L’alcalde dóna compte de l’aparició al governador, aquest al director general i aquest al ministre. Llavors es procedeix a constituir dues Juntes, l’una municipal i l’altre provincial. “El gobernador, el Comisario Regio de Agricultura, un diputado provincial, dos vocales de la Junta de Agricultura, el representante de la Asociación general de ganaderos, los tres primeros contribuyentes de la Provincia, el ingeniero jefe de Montes, el jefe de la Sección de Fomento...” Quan amb tots aquest senyors s’ha pogut constituir la Junta, ha passat ja un mes llarg.
Després d’això, la Junta publica una circular ordenant a tots els propietaris de trametre relació de les hectàrees de terra que tinguin envaïdes pel flagell, després de la qual cosa es procedeix a fer les degudes investigacions per a veure si la llagosta es troba “en estado de canuto, en estado de mosquito o mosca o en estado de saltadora o saltón”.
“Reunidos todos estos antecedentes” es publica una relació de tots els terrenys envaïts, “a fin de que sus dueños manifiesten su asentamiento u oposición dentro del plazo que se les señale”. Si hi ha oposició, es fa una inspecció als terrenys i es dicta una nova resolució, de la qual pot apel·lar l’interessat davant de la Junta Provincial.
Acabat tot això, es pregunta als propietaris, sempre per escrit, si volen procedir pel seu compte a destruir l’insecte, “en cuyo caso usarán los procedimentos que tengan por conveniente”.
Si el propietari no ho fa, ha de fer-ho la Junta, proposant prèviament “a la Superioridad” els procediments de què desitja valer-se. La llei aconsella preferentment el sistema d’enviar contra la llagosta, perquè se la mengi, tot el “ganado de cerda”, que pugui trobar-se –un exèrcit de llagostes- “si este medio fuera aceptado por los propietarios del terreno y del ganado”.
Quan s’ha fet tots aquests estudis i oficis i edictes i recursos i propostes, s’està a punt de començar els treballs d’extinció. Però, aleshores es troben que “no hay fondos”, i se´n demanen al Ministeri, i aquest contesta que “no hay consignación”, i es comença a instruir un nou expedient per a “solicitar un crédito extraordinario”, en el qual s’ha de demanar informe “a la Dirección General y a la Asesoría y al Consejo de Estado”.
Mentrestant han passat set o vuit o nou mesos i la llagosta ja ho ha envaït tot i, com a l’Egipte, no ha deixat verd ni en els arbres ni en les herbes...
I cada any es repeteix el mateix.
Jo vull proposar “al Ministerio del ramo” un procediment segur perquè la llagosta no pugui envair ni un pam més de terreny: aixecar davant d’ella una muralla amb totes les Reials Ordres i les Circulars i els Edictes i els expedients que s’han dictat o instruït. Seria tan llarga i tan alta i tan gruixuda, aquesta muralla, que a la llagosta li seria completament impossible passar-la.”
Epíleg
Si voleu saber com es va començar a resoldre aquest problema, podeu obrir aquests enllaços:
A) https://ddd.uab.cat/record/108761?ln=es
B) https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000036/00000028.pdf
Avui, aquest article vol reproduir un text que va ser publicat a Agricultura (revista agrícola catalana) el 5 de juliol de 1922. En aquell temps pretèrit regnava a Espanya Alfons XIII i presidia el govern de l’estat en José Sánchez Guerra y Martínez. A Catalunya, hi havia la Mancomunitat que presidia en Josep Puig i Cadafalch.
 |
| Dociostaurus maroccanus |
El text és una mica llarg, no per això el vull escurçar, perquè esdevé una manera de fer literatura dedicada a un segment de públic vinculat a la gestió del camp que calia informar de com es podia conviure amb un model de govern antiquat en front de la modernitat que preconitzava el govern de la Mancomunitat, en aquest cas per a tractar la plaga de la llagosta, en aquell temps un veritable flagell per a l’economia agrària.
El text pot semblar carrincló, però s’ha d’emmarcar en el context social de l’època. El va escriure en J. Vallès i Pujals, col·laborador de la revista Agricultura, però crec que val la pena dedicar-hi una estona d’uns 3 minuts (s’ha transcrit del text original).
Ep! Tota semblança amb qualsevol esdeveniment actual és producte de la llibertat interpretativa de qui ho llegeixi.
L’article diu així:
Ens conta la Història Sagrada que, havent desobeït el Faraó, rei d’Egipte, l’ordre que en nom de Déu li trameteren Moisès i Aaró, d’alliberar el poble d’Israel del captiveri a què el tenia sotmès, el Senyor, per a obligar-lo, anà enviant successivament sobre el poble opressor els deu horribles flagells, el record dels quals s’ha perpetuat pel segles dels segles.
Un dels flagells fou la llagosta. Es desencadenà un vent abrusador, que durà tot un dia i tota una nit; i, arribat el matí, s’aixecaren vols d’innombrables llagostes famolenques que cobriren tota la superfície de la terra d’Egipte, menys el tros que ocuparen els israelites captius, i que de tal manera ho devoraren tot que no quedà absolutament res verd ni en els altres arbres ni en les herbes.
I, quan Déu volgué que s’acabés el flagell, totes les llagostes es precipitaren dins de les aigües del mar Roig, on moriren.
Encara que això no ho conta la història, jo crec que el Senyor va fer que no morissin totes les llagostes i que en va conservar escamots per a enviar-los com a flagell sobre els pobles que de llavors endavant cometessin el mateix pecat d’Egipte, d’esclavitzar altres pobles, i que un dels dits escamots ja fa segles que va posar-se sobre les terres d’Espanya, d’on no se’l pot treure, per anys que passin.
És un dels espectacles més divertits que pugui haver-hi contemplar el que succeeix aquí amb la llagosta. És una lluita curiosíssima, la que hi ha entaulada entre la llagosta i l’Administració pública espanyola, aquest altre flagell en el qual no devia haver caigut Déu encara en temps del Faraó, perquè si l’hagués enviat sobre l’Egipte hauria quedat vençut tot seguit el Rei i no haurien estat necessaris tots els altres.
Sembla que la millor manera d’acabar amb la llagosta hauria d’ésser destruir-la, cremar-la, anihilar-la, impedir que progressi, evitar la seva reproducció... i que per això les armes que s’haurien d’utilitzar haurien d’ésser els aparells destructors, els llançaflames, les arades escarificadores, les xarxes metàl·liques, les substàncies inflamables... Però l’Administració espanyola ha trobat un altre procediment -que sí bé té l’inconvenient que no fa cap mal a la llagosta, en canvi és altament divertit- el qual consisteix a lluita amb la llagosta a cops de Reial ordre i paper segellat i de circulars i de Juntes i d’expedients.
Cada any passa el mateix. Allà pel mes de juliol es publica una Reial Ordre en la qual es mana “roturar, antes del 31 de agosto, lo acotado como invadido por el desove”. Com que no diu qui ha de fer aquesta “roturació”, naturalment, no hi ha ningú, i, més naturalment encara, no s’ha fet cap mal a la llagosta. En arribar al mes de setembre o octubre llança el ministre contra la llagosta... una altra Reial Ordre. “No habiendo dado resultado satisfactorio la campaña de verano -diu- es necesario realitzar una activa campaña de otoño e invierno para detener los estragos cada dia crecientes de la plaga.” A últims de novembre, surt invariablement una altra Reial Ordre. “La ley preceptúa terminantemente que los trabajos de escarificación, en los términos invadidos per el gérmen de la langosta, habrán necesariamente de comenzar antes de primero de diciembre y se terminarán, sin excusa alguna, el dia último de enero siguiente”. Però, com que encara que això ho digui “la ley” i ho recordi cada any “una Real Orden” no s’encarrega a ningú en concret que faci aquests “trabajos de escarificación”, naturalment que els “trabajos” queden per fer i la llagosta va campant pels seus respectes.
Ultra aquestes, va dictant-se tota una altra pila de Reials Ordres. Unes ”exitando el celo de los Ayuntamientos y de las Diputaciones y haciéndoles comprender la necesidad de emplear cuantos medios están a su alcance para la extinción de la langosta”; altres “encargando a los gobernadores que en el momento de la aparición de la langosta den cuenta al Ministerio”; altres ”conminando muy severamente a los propietarios y a las Juntas que demuestren lenidad o abandono en el cumplimiento de la ley”; altres “dictando reglas para garantir la inversión de los fondos que se destinan a los trabajos de extinción de la langosta”...
I amb tot això no es fa cap treball d’extinció i la llagosta va creixent i avançant. En aparèixer en un nou terme, s’instrueix tot seguit “el expediente que dispone la ley”. L’alcalde dóna compte de l’aparició al governador, aquest al director general i aquest al ministre. Llavors es procedeix a constituir dues Juntes, l’una municipal i l’altre provincial. “El gobernador, el Comisario Regio de Agricultura, un diputado provincial, dos vocales de la Junta de Agricultura, el representante de la Asociación general de ganaderos, los tres primeros contribuyentes de la Provincia, el ingeniero jefe de Montes, el jefe de la Sección de Fomento...” Quan amb tots aquest senyors s’ha pogut constituir la Junta, ha passat ja un mes llarg.
Després d’això, la Junta publica una circular ordenant a tots els propietaris de trametre relació de les hectàrees de terra que tinguin envaïdes pel flagell, després de la qual cosa es procedeix a fer les degudes investigacions per a veure si la llagosta es troba “en estado de canuto, en estado de mosquito o mosca o en estado de saltadora o saltón”.
“Reunidos todos estos antecedentes” es publica una relació de tots els terrenys envaïts, “a fin de que sus dueños manifiesten su asentamiento u oposición dentro del plazo que se les señale”. Si hi ha oposició, es fa una inspecció als terrenys i es dicta una nova resolució, de la qual pot apel·lar l’interessat davant de la Junta Provincial.
Acabat tot això, es pregunta als propietaris, sempre per escrit, si volen procedir pel seu compte a destruir l’insecte, “en cuyo caso usarán los procedimentos que tengan por conveniente”.
Si el propietari no ho fa, ha de fer-ho la Junta, proposant prèviament “a la Superioridad” els procediments de què desitja valer-se. La llei aconsella preferentment el sistema d’enviar contra la llagosta, perquè se la mengi, tot el “ganado de cerda”, que pugui trobar-se –un exèrcit de llagostes- “si este medio fuera aceptado por los propietarios del terreno y del ganado”.
Quan s’ha fet tots aquests estudis i oficis i edictes i recursos i propostes, s’està a punt de començar els treballs d’extinció. Però, aleshores es troben que “no hay fondos”, i se´n demanen al Ministeri, i aquest contesta que “no hay consignación”, i es comença a instruir un nou expedient per a “solicitar un crédito extraordinario”, en el qual s’ha de demanar informe “a la Dirección General y a la Asesoría y al Consejo de Estado”.
Mentrestant han passat set o vuit o nou mesos i la llagosta ja ho ha envaït tot i, com a l’Egipte, no ha deixat verd ni en els arbres ni en les herbes...
I cada any es repeteix el mateix.
Jo vull proposar “al Ministerio del ramo” un procediment segur perquè la llagosta no pugui envair ni un pam més de terreny: aixecar davant d’ella una muralla amb totes les Reials Ordres i les Circulars i els Edictes i els expedients que s’han dictat o instruït. Seria tan llarga i tan alta i tan gruixuda, aquesta muralla, que a la llagosta li seria completament impossible passar-la.”
Epíleg
Si voleu saber com es va començar a resoldre aquest problema, podeu obrir aquests enllaços:
A) https://ddd.uab.cat/record/108761?ln=es
- revista del 5 de novembre de 1922, article “La campanya d’extinció de la llagosta” de Samuel NAVARRA, pàg. 577-579.
- revista de 5 de desembre de 1922, article “La lluita contra la llagosta” de Joan AGUILÓ GRASOT, pàg. 624-627.
- revista de 5 de juny de 1923, article “La campanya contra la llagosta en terres d’Aragó” de Jaume RAVENTÓS, director dels Serveis Tècnics d’Agricultura, pàg. 287-290.
- revista del 20 de juny de 1923, article “La campanya contra la llagosta en terres d’Aragó” de R., pàg. 332-333. Raventós, Jaume. CONTRA LA LLAGOSTA, Arxius dels Serveis tècnics d’agricultura, fascicle II. Ed. Mancomunitat de Catalunya, Barcelona: MCMXXIV, pàg. 39.
B) https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000036/00000028.pdf
- Buj Buj, Antonio, LES PLAGUES DE LA LLAGOSTA. REFLEXIONS SOBRE UNA CALAMITAT NO TAN NATURAL, Quaderns Agraris, núm. 28.
Comentaris