Escrit per Ricard Estrada i Arimon
És freqüent parlar o escriure sobre la protecció del territori com un bé cultural, paisatge, ecosistema, infraestructura verda o qualsevol altre substantiu que tingui com a motiu la d’apropar la persona, subjecte, a la descoberta i a la internalització del bé de l’espai obert (espai no construït/urbanitzat) per després endinsar-se en la descoberta del seu valor vital, la qualitat i l’interès general. Però no cal que defugim de la reflexió perquè aquest valor, tan vital, té un determinat interès segons cadascú i llavors comença el debat real sobre què és el territori.
 |
| Foto : Lluís Vilardell Panicot. Sant Quirze de Besora. Bisaura |
El concepte en l’ordenament jurídic català i estatal
Sí, el concepte “custòdia del territori” des del mes febrer està al Codi civil català, Llibre sisè. (DOGC 7314 de 22 de febrer de 2017), que diu:
1. En el contracte de custòdia del territori, de caràcter temporal i que té per objecte béns immobles, el cedent en permet totalment o parcialment l'ús o la gestió a canvi que el cessionari, que ha d'ésser una entitat que tingui entre les seves finalitats la custòdia del territori, hi acompleixi activitats d'assessorament, de divulgació, de planificació o de gestió i millorament, amb la finalitat de conservar la biodiversitat, el patrimoni natural i cultural i el paisatge o de fer una gestió sostenible dels recursos naturals.
2. El dret constituït a favor del cessionari en el contracte de custòdia del territori pot ésser de naturalesa obligacional o real, si en compleix, en aquest cas, els requisits que estableix la llei.
3. El règim jurídic del contracte de custòdia del territori, pel que fa a la determinació de les obligacions de les parts i llur incompliment, la durada o les garanties, és el que determinen lliurement les parts contractuals.”
També la legislació de l’Estat la regula la Ley 42/2007, de 13 de diciembre, del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad (BOE núm. 299, de 14/12/2007), que diu:
1. Les comunitats autònomes regularan els mecanismes i les condicions per a incentivar les externalitats positives de terrenys que es troben ubicats en espais declarats protegits o en els quals hi hagin acords de custòdia del territori formalitzats degudament pels seus propietaris davant d’entitats de custòdia. Per a això es tindran en compte, entre altres, els serveis prestats pels ecosistemes següents:
a) La conservació, restauració i millora del patrimoni natural, de la biodiversitat, geodiversitat i del paisatge en funció de les mesures específicament adoptades per a aquesta finalitat, amb especial atenció a hàbitats i espècies amenaçats.
b) La fixació de diòxid de carboni com a mesura de contribució a la mitigació del canvi climàtic.
c) La conservació dels sòls i del règim hidrològic com a mesura de lluita contra la desertificació, en funció del grau en què la coberta vegetal i les pràctiques productives que contribuïsquen a reduir la pèrdua o degradació del sòl i dels recursos hídrics superficials i subterranis.
d) La recàrrega d’aqüífers i la prevenció de riscos geològics.
La lectura d’aquests texts legals ens diuen que es tracta d’un conjunt d’estratègies i instruments que pretenen implicar els propietaris i usuaris (consumidors) del territori per la conservació i els valors, els recursos naturals, els serveis dels ecosistemes, la cultura i el paisatge. Si hom té interès a saber més sobre aquesta novetat legal que pot afectar models de la gestió del medi natural pot accedir a la web http://custodiaterritori.org/.
L’apoderament social
Aquesta realitat té un especial interès en els territoris en què el sector agrari (agrícola, ramader o forestal) és motor de l’economia, i sobre això vull incidir.
Tot i que l’apoderament social sobre altres afers té acceptació, no és el cas quan es tracta del territori. Malgrat l’apoderament avança a la societat rural genera, sovint, reaccions contràries perquè el sector agrari defensa el dret a la “llibertat de la disposició de la gestió” del seu patrimoni. -El patrimoni agrari és el seu mitjà de producció-.
La “propietat” és un bé molt lligat a la terra i té arrelament amb preceptes jurídics ancestrals (dret romà), i la nova modernitat jurídica modifica el model i esdevé que el sector primari estigui debatent i aixecant un crit d’alerta sobre l’interès de l’apoderament social del territori, ja que de mica en mica i silenciosament s’està infiltrant en el pensament de la societat. La qüestió no és menor, perquè l’economia cooperativa, l’economia global i l’economia circular estan posant nous fonaments en l’ordenament legal. Per tot plegat potser podem dir que ja res no serà igual des d’ara.
Amb la mirada holística, hem d’acceptar que estem de ple en era l’Antropocè i en conseqüència l’escalfament global està canviant els models de gestió del medi i les llibertats modernes que, si les entenem amb criteris antics, també tenen dificultats estructurals en les societats democràtiques. Veurem, veurem...
Comentaris
És evident que tot model de gestió del territori, inclosos els ancestrals i els actuals com la custòdia, tenen defectes i son millorables. Disposar però de models diferents de gestió d’un territori pot permetre escollir en cada cas, en cada finca, quin es podria ajustar millor a la seva realitat. I és aquí on la custòdia del territori ha obert un nou marc de treball i relació entre el propietari i el seu entorn, que genera oportunitats beneficioses per a tothom. El fet de tractar-se d’un acord voluntari hauria de reduir al mínim la desconfiança, ja que les regles de joc es pacten entre propietat i entitat de custodia, i seran ells, i només ells, els que decideixin que fer i com fer-ho; sempre amb el màxim de garanties legals, que amb la incorporació d’aquesta figura de gestió al nostre ordenament jurídic català sembla que estaria més garantit.
Hi ha nombroses experiències positives que s’expliquen en xerrades, jornades i cursos. Segurament n’hi deu haver alguna de més decebedora, però en general és un model que està funcionant a Catalunya i que te ja llarga tradició en altres països del mon.
Caldrà veure si s’estén la custòdia del territori pel nostre país o segueix quedat com un model molt minoritari. L’alternativa, ara per ara, de continuar amb els models de gestió forestal, agrari o ramader tampoc semblen massa engrescadors, a la vista de la situació de la nostra pagesia familiar. Com tu be dius, veurem, veurem....
Jordi Garcia