Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Recentment m’ha vingut a les mans el llibre Peixos continentals de Catalunya, del qual és autor Enric Aparicio i ha estat editat per Lynx, el passat mes de novembre de 2016. Aquesta novetat editorial evidencia la poca literatura feta des de Catalunya sobre aquest capital natural que és la ictiofauna d’aigües dolces o salobres de la nostra geografia.
 |
Portada del llibre - Editorial Lynx |
El llibre explica que, quan gaudim del paisatge (ecosistema) fluvial, ens podem trobar aproximadament el 45% dels peixos continentals autòctons de la península Ibèrica. Valora el fet de l’adaptació que tenen els peixos d’aigües dolces per a sobreviure al clima mediterrani, que és caracteritzat per períodes de sequeres regulars que redueixen els seus hàbitats, quedant en ocasions els seus espais vitals limitats a bases sense renovació d’aigua i afectats per les avingudes tardorals que fan necessari que cerquin refugis perquè la riuada no en malmeti la població. Tot plegat ens porta a reflexionar que els peixos continentals tenen una gran capacitat d’adaptació al medi i per això són apreciats per testimoniar la qualitat de les aigües dels rius i estanys. El que s’anomenen espècies bioindicadores de la qualitat ambiental de l’aigua i del seu ecosistema immediat.
Les espècies dels nostres rius
El llibre identifica i estudia el peixos que tenen poblacions reproductores a les aigües continentals. Aquestes són: les espècies diàdromes, que són les que fan migracions del medi marí al continental; les espècies estuarianes, que podem dir que són les que resideixen en els estuaris, i les que essent d’origen marí estacionalment hi entren.
L’autor indica que no inclou en el llibre “les especies introduïdes que han estat citades alguna vegada, però que es té constància fefaent de les seva reproducció en aigües naturals, ni espècies marines que tenen poca capacitat de penetració a les aigües continentals”.
Com es pot veure es tracta de valorar i identificar i també situar la distribució de cada una de les 59 espècies que habiten en els rius de Catalunya. El text facilita un gruix d’informació detallada en una fitxa, per a cada individu, que ens assabenta dels noms comuns en català, castellà, francès i anglès; les característiques morfològiques; la descripció; l’ocupació geogràfica va acompanyada d’un petit mapa de Catalunya; la biologia i l’ecologia del peix; els impactes sobre altres espècies i els entorns; i la bibliografia de referència. Tota aquesta informació està acompanyada de la corresponent fotografia i en molts casos tant del mascle com de la femella.
És sens dubte una joia d’una literatura tècnica especialitzada que ens feia falta.
El recurs i la gestió
El recurs ictiològic de les aigües dolces tal com s’ha explicat, breument, té un pes important en el conjunt de la biodiversitat del medi natural de Catalunya, i és per això que des dels poders públics s’hi dediquen recursos tant legals com humans per a la seva conservació i manteniment de tota aquesta diversitat d’espècies. Altrament aquesta gestió es veu afectada per les tradicions de la pesca esportiva -avui no existeix pesca professional en aigües continentals- i també per l’ús humà del recurs hídric dels rius de Catalunya, que condiciona el seu l’habitat.
La infraestructura blava
L’afectació de l’acció humana en els ambients fluvials ha esdevingut, sovint, la creació imaginària d’estigmes sobre la no-necessitat de fixar limitacions, per salvaguardar la salut dels hàbitats de les espècies naturals que habiten o habitarien en el medi.
Avui dia el criteri general ha canviat i l’acció de preservació ha entrat els objectius del bon govern, la realitat que d’un temps ençà la qualitat de les aigües dels rius ha millorat substancialment, gràcies a les infraestructures de “neteja” de les aigües tot i que, encara, hi ha episodis que s’haurien de poder evitar.
És per això que cal potenciar més actuacions d’enginyeria que permetin corregir o minimitzar els impactes humans sobre l’ecologia fluvial i especialment pel que fa a la salut de les espècies de la ictiofauna i les que hi estan vinculades tant les vegetals com l’ornitofauna, els insectes i els mamífers que componen l’ecosistema fluvial. És per aquest motiu que és necessari potenciar un programa de connectivitat fluvial (escales de peixos, entre altres mesures estructurals) per a corregir o minimitzar al màxim cada un dels impactes que hom ha desenvolupat al llarg dels temps en les lleres per a poder fer ús de l’aigua amb finalitats de boca, els usos industrials o els de regadiu agrícola, els de producció d’energia o els l’activitat esportiva o turística.
La circulació dels peixos amb plena llibertat pel seu medi vital és avui una necessitat. Cal recordar que el concepte “infraestructures verdes” el tenim incorporat en el nostre model ambiental (els boscos, la fauna salvatge, els ocells, les abelles, etc.) però el de la “infraestructura blava”, és a dir, la dels peixos en saben poca cosa i per tant és difícil atendre correctament el que no es coneix. D’aquí l’alerta, al meu parer, per estimar i valorar i invertir (implementar com és diu modernament) per a posar plenament en valor els 9.000 km de cursos d’aigua de Catalunya, que són la nostra gran “infraestructura blava interna”. Una infraestructura que genera al seu entorn una economia relacionada de gran impacte en el medi rural i periurbà.
Han col·laborat en la redacció d’aquest text: Concha Marchante i Maria José Vargas.
Comentaris