Els ocells de la cançó patriòtica de 1706

Recopilat per l’equip de redacció del Blog:

Ricard Estrada i Arimon, Joan-Ignasi Elies, Carles Folch i Germani Rincon

Bon Nadal 2016 i entrada d’any 2017

Tot recordant la nadala que en Jordi Peix i Massip va preparar el desembre de 1999, i publicada al noticiari “Notícies de Natura”, volem recuperar el seu contingut, perquè desprès de 17 anys ens ha semblat que te sentit avui valoritzar una cançó patriòtica de l’any 1706. L’entorn festiu del Nadal hi acompanya i les pertorbacions de sentiments socials de canvi també.

Rossinyol - By Biopauker (talk) /J. Dietrich - Berlin, GFDL, Link

Els fets que varen provocar l’onze de setembre han estat molt investigats, però mai s’havia fet seguint una versió patriòtica de la innocent cançó que ara cantem per Nadal i que Pau Casals va transformar en un himne nacional de Catalunya.

En Jordi Peix, ens deia que la feina de recerca la va elaborar l’Enric Aragonés, per a ell també el nostre reconeixement.

El text d’aquest article és una transcripció.

La història sobre “els ocells del CANT DELS OCELLS”

Abans dels primers estudis ornitològics. Que a Catalunya són relativament tardans –darrer quart del s. XIX- es poden rastrejar notícies relatives als ocells en alguns documents antics, com els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig (1557); les Històries Naturals manuscrites de Pere Gil (1600), Clarasó (1737) i Mateu Aimeric (1766); el Mes de Maria de Martí i Cantó (1856), entre d’altres. (Maluquer i Sostres, dins de la Història Natural dels Països Catalans, 12: 44-60).

El Cant dels Ocells, nadala tradicional del segle XVIII?, és un d’aquest documents. En aquesta composició 36 classes d’ocells canten l’arribada del Messies (Notícies de la Natura, desembre de 1997). Una composició bessona d’aquella, però de temàtica política, fou impresa pels voltants de 1706; en aquest romanç històric-polític els ocells canten l’arribada de l’Arxiduc Carles d’Habsburg a Barcelona el 7 de novembre de 1705 i el fracàs del setge borbònic a Barcelona el maig de l’any següent. El ocells que s’hi esmenten, en nombre de 22, són la majoria moixons passeriformes: el tort, el rossinyol, la cadernera, el pardal, la calàndria, el cruixidell, el passerell, el canari, el verdum, la merla, el bitxac, l’oriol i el cotoliu; hi ha, a més, dos fasiànids (el faisà i el perdigot) i dues rapinyaires: l’esparver i l’àguila imperial. La presència d’aquesta darrera, l’observació de la qual és raríssima a Catalunya, està plenament justificada  en tant que símbol de l’imperi –els imperials se’ls nomenava popularment, per aquesta raó, aligots-; la de les altres tres pot ser indici de popularitat o d’abundància relativa, ja sigui al medi natural o en captivitat. El colom hi és esmentat, no com a ocell cantaire, sinó a tal de comparació: blanc com un colom.

Taula sinoptica del nom dels ocells

En la cançó de Nadal la llista d’ocells és més extensa (37): inclou d’altres moixons (la cotxa, la griva, el reietó, el gaig, la garsa, el pinsà borroner, l’estiverola) aus d’altres grups: estrígids (el xut, el duc, el mussol, el gamarús); colúmbids (el colom, la tórtora, el tudó) i altres (la guatlla, el francolí, el cucut, la puput, el picot) i fins i tot, les aus que se solen portar a la taula en les grans ocasions (ànecs, becades, galls, gallines, capons, galldindis). Aquesta llista, no obstant, no conté tots els ocells esmentats en el romanç històric: hi manquen l’esperver , el faisó, la calàndria, l’oriol, l’estornell, el gafarró i el cruixidell. Si tenim en compte la complementarietat i l’estreta relació entre ambdues composicions (transposició fora de dubte; probable proximitat en el temps) es pot, a efectes de la documentació proto-ornitològica, considerar com una llista única de 44 classes d’ocells del primer quart del s. XVIII, a situar cronològicament entre les de Pere Gil (1600) i de Clarasó (1737).

El text del romanç del 1706  

CANT DELS AVCELLS QUANT ARRIBAREN LOS VAIXELLS devant de Barcelona, Y del desembarch de Carlos III. (que Deu guarde)

Lo any mil set cens ÿ sis ab gran fúria se es vist un citi en Barcelona, per lo qual Jo vull dictar si em volem ajudar Santa Eularia, y Madrona Cantavan los aucells quant veren los Vaixells devant de Barcelona, Y lo alegre Tort, cantant deÿa a nal bort, tu eres la ponsoña La Aliga imperial, và per lo aÿre bolant cantant ab melodia, La alegria que causà quant lo Reÿ va ariiba, en esta Monarquia. Cantava el Rusinyol, avuÿ deixo lo dol respon la Cadarnera, puig veig Carlos Tercer que ja toca en terra. Cantava lo Pardàl jo veig un General, Jesus, ÿ que Noblesa, Maÿ crech que se fos vist jo crech, que Jesu=Christ los dona lleugeresa. Cantava al Pardigor tots venen por lo Bort, ÿ lo Marques de Aytona, Lo Calandri cantant diu, cuÿtau, y tots veniu, ÿ vereu la Corona. Cantan los Cruixidells ÿ tots los Pasarells, viva lo Reÿ de España, Carlos Tercer es lo nom es blanch com un Colom vingut de Alemaña. Sols no daria un sou, del pobre Duch de Anjou, canta lo gran Canari, Basta sols, que sia crach, li varen fer gran ñach, puix lo tenim en diari. Cantava lo Verdúm, Duch de Anjou has fet túm, respon la noble Merla, Mirau lo que assi duch, lo noble Archiduch, bonich com una Perla. Cantava el Gafarró, per cert es bell miñó, criat ab gran criança, Es bo com un Abel jo crech que el Reÿ del cel lo farà Reÿ de França. Respon lo Esparvé, jo també mi bull fer, à cantar alabanças, Y alegries també, del Reÿ Carlos Tercer, vingut de la Reÿna Anna. Lo Flaÿsá ab son olor, Cantava de tot cor, à Carlos las grandeses, Despues canta lo Estornell mirau que Lindo, ÿ bell, sos ulls son dues Perlas. Cantava lo Lluèr, visca Carlos Tercer ÿ lo duch de Saboÿa, Y també lo General, de Inglaterra, ÿ Portugàl, puix nos han dat gran Joÿa. Cantava lo Pinçà, mirau lo català, que goig, ÿ alegria, té avuÿ de son Reÿ, puix veix que ab justa Lleÿ ve per la Monarquia. Los aucells Bitrachs, cantavan à nals crachs, seus acaban las glorias, Puig veig que sens remeÿ, vosaltres ÿ lo Reÿ Tingau ja mes victorias. Quan va eixir lo Sol, Cantà lo Uriol, los catalans que viscan, Puig que son bons Christians, sempre pregant als Sans, quels chrachas de España hiscan. Canta lo Cotoliu jal tenim dins del niu, lo pobre Reÿ de França, Diu Bandosme per son torn, tots estám mort de son, men vaig ab ordenança.

(Versió recopilada per Josep Bracons cap a 1772)