L’alimentació serà el nou paradigma de l’agricultura

escrit per Ricard Estrada i Arimon

Des de fa temps s’ha obert un debat sobre el concepte “territori rural” (poca població per quilòmetre quadrat) sobre el seu valor agroforestal-paisatgístic (seu de la biodiversitat), on els serveis ecosistèmics prenen tot el seu sentit i construeixen la veritable infraestructura de la nostra vida.

Montsen del Pallars. Foto: Olga Cuevas  (CC BY-NC-ND 2.0)

Reflexionar i debatre sobre aquest concepte és més oportú que mai en el context de canvis sociològics, demogràfics i geopolítics del món global i encara més en el context singular del “procés” en el qual està immers el nostre país.

L’aportació d’aquest article ve el cas després de rellegir el text que en el seu dia va escriure l’amic Alexandre Checchi i Lang, economista amb una llarga trajectòria professional vinculada al servei públic tant des de la Generalitat com més tard a la Comissió Europea, treballant en l’àmbit del Desenvolupament Rural i de la Política Regional.

El seu treball reflexiu i ben documentat (25 pàgines), publicat l’any 1999 es titula: Agricultura i territori a Catalunya. El desenvolupament rural en l’horitzó post 2000. Faig una transcripció de les conclusions del document que anomena “Els valors de la societat i dels consumidors”, diu així:

Preguntes que ja ens hauríem d’haver fet

1 - El territori, l’activitat agrària, la demanda alimentària i la indústria agroalimentària formen part d’un mateix sistema de reflexió avui a Catalunya? Penso que potser no tant. És cert que l’activitat agrària i la indústria es troben en un territori que poden definir en general com a territori rural. És cert que de manera habitual estem acostumats a pensar en termes de ruralisme en una part molt àmplia del país. Però les decisions econòmiques encara es prenen majoritàriament des de punts de vista sectorials, així doncs des d’una òptica sobretot econòmica. Això sembla lògic. Però, al mateix temps, el territori rural ha d’anar evolucionant en la seva forma de ser utilitzat. Abans, les zones subcomarcals tenien la seva pròpia “consistència”, és a dir, que a cada poble o zona hi havia un conjunt d’activitats i de serveis que podien definir una “petita” economia territorial. A mesura que el nivell de població ha disminuït o s’ha concentrat en la capital de la comarca, la “consistència” ha disminuït. L’activitat agrària ha perdut el seu rol tradicional i altres activitats han pres el seu paper. Però no suficientment i una part de la població ha canviat de residència per buscar un nivell de vida i unes condicions de treball millors.

2 - Hem tocat fons?; el nombre de pobles amb menys de 1.000 habitants anirà augmentant?, o, al contrari, la població s’estabilitzarà disminuint o, al contrari, es mantindrà?; però on?; els pagesos s’aniran concentrant, llevat d’algunes excepcions, a les zones de plana de reg?

Són preguntes legítimes i que s’han de plantejar amb el màxim d’informació possible i cal, en aquest sentit, continuar i completar els estudis existents.

Entre els estudis de prospectiva disponibles hi ha un que permet en tot cas plantejar el tema següent. Hi haurà decisions importants a prendre sobre els usos alternatius del sòl, sobre les noves demandes de lleure i naturalesa i sobre el consum d’aliments de qualitat. Alhora que cal esperar que els sectors econòmics s’adaptin a noves condicions de competència, caldria que la societat catalana assumís una sèrie de coses que el mercat, és a dir, les lleis econòmiques, no li resoldran.

3 - És important que el territori de les comarques rurals estigui habitat?

4 - S’ha de promoure la conservació de la natura per a l’ús dels ciutadans urbans?

5 - Qui ha d’assumir la preservació dels nostre paisatge tradicional? L’Administració? Els mateixos habitants del món rural?

6 - Quant s’ha de pagar per això i de quina manera?

L’estudi Catalunya a l’horitzó 2010 explica que continuarà la tendència a l’harmonització dels estils de vida catalans i europeus. Els valors principals que segons aquest estudi caracteritzaran els catalans en un futur pròxim són la qualitat de vida, la salut, la natura i el temps lliure. També indica que un dels canvis d’actitud en el futur serà la valoració que es farà de l’agreujament dels problemes vinculats a la deterioració del medi ambient (l’altre serà una més gran sensibilitat sobre el problema de l’atur).

Productes alimentaris més naturals i més sans, un territori obert a les activitats del lleure i de la natura, unes zones de residència més harmòniques on la pressió demogràfica urbana pugui a poc a poc resituar-se, vet aquí uns objectius que plantegen els reptes corresponents. Aquests reptes no pertanyen únicament a l’Administració. Aquests reptes només és poden assolir si tota la societat en el seu conjunt els assumeix. Però, en tot cas, una profunda reflexió sobre les actuacions econòmiques públiques i privades sobre les diferents parts del nostre territori es fa necessària atès que les tendències  a la concentració econòmica són tan fortes encara que hi ha risc de no assolir els nous objectius que el canvi de segles sembla presentar”-.

El Pla de distribució en zones del territori català: Regional Planning. N. Ma. Rubió i Tudurí. 1932

Consideració final

Fer esforços per aconseguir un bon ordenament dels usos del territori és cabdal per a atorgar seguretats jurídiques, econòmiques i de desenvolupament socials. Les metodologies per aconseguir un bon planejament són avui més assequibles que en el passat. No podem oblidar el treball que va encarregar el primer govern provisional de la Generalitat el 1931 als germans Rubió i Tudurí amb la voluntat de tenir un document de base per estructurar Catalunya, i llavors es va aplicar els principis de zoning; per això, si es fa un repàs a la caràtula del plànol de Regional Planning, s’observa la geografia de Catalunya pintada amb els colors de cada zona (agrícola, pastures, parcs i boscos reservats, rius pintorescos reservats, bona per a sanatoris, industrial, habitació i comerç, mines, gran tràfec, balneari, arqueologia i protecció arqueològica).

No seria menor repensar els usos del territori considerant les necessitats i el llenguatge d’avui, però cal que tinguem present l’entorn macroeconòmic en què estem immersos i potser és hora de tenir un mapa amb una caràtula clara amb una zonificació que consideri les diferents prioritats com: serveis ecosistèmics, infraestructures verdes, agroterritori metropolità, silvicultura sostenible...