escrit per Ricard Estrada i Arimon
 |
| Portada document del document elaborat per la Fundació del Món Rural i la Fundació Agroterritori |
Perseverar és la “virtut” que algunes persones tossudes exerceixen amb eficàcia, i molt sovint, ja sigui per esgotament o perquè hom reconeix la importància de la proposta de les tesis que prediquen, aconsegueixen cobrir llur objectiu. Aquest és el cas dels qui defensem l’interès de fixar en un mapa els Espais Agraris que ha de tenir Catalunya.
Certament no és un tema menor: es tracta de determinar, en la planificació territorial i amb la corresponent seguretat jurídica, les superfícies on s’ha de poder desenvolupar la producció agrària (agricultura, ramaderia i boscos) tot i que també són espais de paisatge, biodiversitat, embornal de diòxid de carboni, aire de qualitat i l’economia de serveis que tenen el suport en aquestes superfícies, en definitiva la conservació i potenciació del capital natural.
Els territoris agraris són la primera baula de la infraestructura alimentària. Aquesta singularitat que molts dels que ens movem en l’àmbit del sector primari tenim incorporat en el discurs diari, resulta que no és correspost, amb l’atenció que seria desitjable, per la població general que considera com a molt “natural” que els aliments sempre han estat, avui i sempre, a les lleixes de les botigues de queviures.
Per què ha passat això?
Aquesta és la qüestió fonamental que ens hem d’interrogar, i tot que podria generar aquest tema molta literatura, ens endinsarem solament en un aspecte que, al meu parer, és cabdal per objectivar aquest fet. Es tracta del conflicte permanent sobre com afrontar la qüestió de “la propietat”: un bé, un dret, una oportunitat, un ús, un límit, una plusvàlua... Així, el conflicte de la definició de l’espai agrari es genera en el moment en què el territori és un bé escàs, limitat, quant a la demanda de consum per part de l’urbanisme, la indústria, les infraestructures, la biodiversitat, els espais d’oci i és clar també per la producció d’aliments. Llavors sorgeix l’aplicació del que en diem: la “priorització” de l’interès comú en front de l’interès particular, amb tot el que representa una cosa i l’altra. Recordem que tot això no és nou. Aquest esdeveniment d’interessos ha generat des de temps immemorials guerres i revolucions, nous models econòmics (socialitzadors, liberals o la dels fisiòcrates –segle XVIII-)... que ara no vénen al cas, però és bo recordar la història i quin impacte va tenir cada un d’aquests corrents.
Sabent això i coneixent el nostre actual capital jurídic, comercial i global, especialment pel que fa al lliure comerç (ull sobre el futur tractat TTIP), és fàcil concloure que la situació de la indefinició sobre els espais agraris a Catalunya que hom tenim avui, potser no ha estat així per casualitat sinó per una determinada causalitat...(?)
Ara va de debò?
Fins a dia d’avui la planificació territorial de Catalunya ha estat definida per un ús preferent amb més o menys encert pel que fa als sectors de la mobilitat (pla de carreteres), forestal (estratègia forestal), espais naturals (pla d’espais d’interès natural), energia eòlica, Infraestructures aeroportuàries (pla d’aeroports, aeròdroms i heliports, pla de ports), pla de la qualitat de l’aire atmosfèric, pla d’infraestructures del transport, pla de l’energia i el canvi climàtic, i no s’ha fet així (des del 1983) pel que fa al sector agrari.
Ara, la Fundació del Món Rural i la Fundació Agroterritori, conjuntament, han elaborat un estudi mitjançant un grup de treball ad hoc d’experts qualificats que necessàriament es pot considerar de referència i que determina uns Indicadors que poden servir per a caracteritzar els espais agraris de Catalunya. El document porta per títol: Espais Agraris, definició i indicadors per a la seva caracterització, és un text concret (56 pàgines), amb definicions, concepte jurídics, esquemes i bibliografia que abraça coneixements sobre el què i el com.
Ara el Departament d’Agricultura sembla que s’ho ha pres amb interès i vol passar de les paraules i els documents a la transposició legal. Quasi res! Si és així, queda molta feina al Parlament de Catalunya, que serà qui haurà de trobar el punt mig i el consens pertinent per a fixar una llei equitativa que doni resposta amb seguretat jurídica a la primera baula de la producció d’aliments, tot guardant l’equilibri entre el que és el bé comú i l’interès de la propietat afectada pel Pla d’Espais d’Interès Agrari.
Comentari final
Baixar a definir, per a cada comarca i vegueria, l’espai agrari i determinar el pes adequat a cada indicador és quelcom més complicat que construir un coet interplanetari. Les arrels jurídiques, els sentiments de les persones titulars del sòl, la disposició d’aigua, la qualitat del sòl (estructura, pendent, profunditats, geologia), la conurbació planificada, les infraestructures i darrerament el paisatge com a valor necessari, poden ser determinants. Però això no és tot, perquè el teixit jurídic d’avui dóna molt pes als ajuntaments a l’hora de fixar el planejament del territori de la seva demarcació, i per això caldrà, també, saber com es veu des dels municipis el Document que amb molta solemnitat va ser presentat el passat dia 18 d’abril de 2016.
Sens dubte que els indicadors ajudaran, però per sobre de tot caldrà molta pedagogia, molta democràcia, molta misericòrdia i molta generositat.
Comentaris