escrit per Ricard Estrada i Arimon, Carles Folch i Castell i Germani Rincón i Blázquez
(Aquest text és la continuació del que es va publicar el dia 23 de desembre de 2015).
 |
| Vergos Guerrejat - Àlbum fotos SomSegarra (CC BY-NC-ND 3.0) |
Per entendre bé el model més liberal de l’economia agrària és convenient conèixer el pensament fisiocràtic, que sorgeix a França a la segona mitat del segle XVIII. El terme fisiocràcia té arrel grega i vol dir “govern de la naturalesa”. Els fisiòcrates consideraven que les lleis humanes havien de conjugar-se amb les de la natura. A partir d’aquest principi es construeix un discurs que diu: “solament l’agricultura i la natura fan possible que el producte obtingut sigui major que els inputs utilitzats per a la seva producció, resultant així un saldo positiu enfront d’activitats com la manufactura o el comerç, on la producció sols seria suficient per restituir els inputs utilitzats”. Els fisiòcrates pensaven, com hem comentat, que tota la riquesa sorgia de la terra i això implicava una estratègia de polítiques que defensessin aquest ideari. En definitiva, consideraven que l’única activitat generadora de riquesa era l’agricultura i eren contraris al mercantilisme que defensaven altres economistes més urbans i es valien del proteccionisme per obtenir beneficis.
___________________________________________________ el text d’en Jordi Peix i Massip
Els fisiòcrates
De 1760 fins el 1790 va aparèixer un nou corrent econòmic, els fisiòcrates. François Quesnay, Mirabeau i Pierre Samuel du Pont de Nemours, tots ells personatges de la Cort i propietaris agrícoles, van ser els prohoms més representatius. Tothom parlava d’ells i els seus escrits eren llegits arreu del món. L’agricultura era l’activitat més important del país i s’arruïnava per les traves al comerç de grans. Era el moment en què es buscaven solucions a la misèria a què es trobava abocat l’agricultor. François Quesnay va ser un economista que va publicar per primera vegada un quadre macroeconòmic per demostrar els fluxos de riquesa. Va redactar la seva filosofia en forma de Màximes Generals d’un Regne agrícola i notes sobre aquestes màximes, i demana afavorir l’exportació de grans per aprofitar els bons preus internacionals. Aquest corrent va influir intensament en tots els il·lustrats espanyols (Aranda, Floridablanca, Campomanes i Jovellanos) i catalans. Necker, que fou ministre d’Hisenda en temps de Lluís XVI, els combaté amb força per allò que comportava de proteccionisme de l’agricultura i per protegir especialment la població urbana. Com a bon liberal creu que “és una bonica idea la de convocar totes les persones a la discussió de les veritats útils i és un senyal de grandesa el fet de permetre-ho.”
Màxima XII de Quesnay: Seguretat de la persona i de les riqueses dels cultivadors.
“Les riqueses, més que els homes, és allò que s’ha d’atreure vers els camps.”
Notes. El cultiu de la vinya és el cultiu més ric del Regne de França, perquè el producte net d’un jornal de vinya, valorat pel cap baix, equival aproximadament al triple del millor jornal de terra cultivada en grans. En el cultiu de la vinya, les despeses proporcionen amb profit molts més salaris per a les persones i les despeses per les bótes (les plantacions de castanyer es estendre per tota la Mediterrània) afavoreix la venda de fusta. I a més els homes ocupats en el conreu de la vinya no són ocupats en l’estació de collita de gra.
Les sequeres periòdiques
Catalunya es va veure afectada, per uns anys, dels 1748 al 1753, per una seca extraordinària. Molts catalans emigren vers Amèrica o a la resta de l’Estat; el 1767 es crea el Reglament de Voluntaris de Catalunya que, sota les ordres del governador lleidatà Gaspar de Portolà, colonitza Califòrnia. A Catalunya, les mules i els carros eren requisats per portar el gra a Madrid. Els blats del Bàltic i del mar Negre arribaven més fàcilment a més bon preu a Catalunya. L’Urgell no produí una sola collita aquests anys. Com diu un romanço citat per Enric Moreu-Rey (Història dels Països Catalans. A. Balcells),
Set anys ha senyor que dura,
Aquesta tribulació.
De sembrar i no collir,
Per no haver saó.
Mireu que la gent ja marxen,
Per lo Pla del Rosselló.
A Campar la trista vida,
Y a passar tot lo rigor
Passats de cinc mil falten,
Sense cap exageració.
Des de Tàrrega fins a Lleida,
Y d’Arbeca a Castelló.
Anònim.
Comentaris