L’alimentació a l’agenda de les ciutats

escrit per Xavier Recasens Gracia

El passat 15 d’octubre l’Ajuntament de Barcelona va signar, juntament amb altres 116 ajuntaments d’arreu del món (com ara Amsterdam, Ginebra, Londres, Madrid, New York, Sao Paolo, Windhoek i Osaka), el Pacte sobre Política Alimentaria de Milà. Aquest pacte s’emmarca dins l’EXPO Milà 2015, amb el un títol implacable en les seves intencions: “Alimentar el planeta. L’energia per la Vida”.

Mercat de pagesos al Parc de les Tres Xemeneies – Barcelona (foto Xavier Recasens)

L’alimentació un servei sistèmic?

L’objectiu d’aquest pacte és aconseguir que les ciutats desenvolupin els seus propis sistemes alimentaris, amb la condició de sostenibilitat. Per aconseguir aquesta fita, el pacte recomana 37 accions diferents que es divideixen en sis grans grups: governança, nutrició, igualtat social i econòmica, producció, distribució d’aliments i malbaratament. Segons Louis Malassis (1996), el Sistema Alimentari és la forma en que els homes s’organitzen per obtenir i per consumir el seu menjar.

Diverses ciutats d’arreu del món han començat a introduir l’alimentació en l’agenda política, amb la finalitat de promoure que tots els ciutadans puguin seguir una dieta equilibrada. Un element principal per assolir aquest objectiu rau en la disposició d’aliments frescos i variats disponibles a una distància raonable de l’habitatge. D’altres objectius són la disminució de les taxes d’obesitat, i altres patologies relacionades amb una mala alimentació (com ara la diabetis tipus 2 i les malalties cardiovasculars). Aquest any, sense anar més lluny, la Marató de TV3 ha estat dedicada a les malalties directament relacionades amb l’alimentació, la diabetis tipus 2 i l’obesitat.

Els ajuntaments ho poden resoldre?

Algunes ciutats ja inclouen l’alimentació dins la seva política local. Aquesta política reflexa l’alimentació dins el concepte de sistema alimentari o foodsystem. Aquest sistema inclou des de la llavor o la criança dels animals fins el processament dels aliments, la distribució, l’elaboració o cuinat, el seu consum i el seu reciclatge i, molt important en el cas català la connexió econòmica entre lo rural i lo urbà.

Aquesta visió multidisciplinar de l’alimentació es fonamenta en polítiques transversals que incideixen conjuntament diferents vectors relacionats amb l’alimentació, com ara l’agricultura, la sanitat, l’arquitectura, l’enginyeria, el planejament, l’educació i els mitjans de comunicació han de treballar conjuntament.

És en l’aspecte productiu que l’activitat agrària esdevé principal, i on l’agricultura urbana i periurbana assoleixen el seu protagonisme, donat que la majoria de polítiques alimentàries són impulsades des de les ciutats. És per aquest motiu que aquestes polítiques destaquen la rellevància de l’agricultura dins la ciutat i en els seus espais més propers.

L’agricultura urbana

Importar els models d’agricultura urbana de ciutats canadenques, nord-americanes o angleses resulta sovint complicat, donat que els nostres nuclis urbans són densos, compactes, amb poc espai i amb un marc legal poc propici.

Tots els models de sistemes alimentaris coincideixen en que la producció d’aliments és la funció principal dels espais agrícoles periurbans, i els seus atributs principals són la sostenibilitat, proximitat, resiliència i seguretat alimentaria. Aquests principis són d’acceptació general, però l’èxit real d’aquestes iniciatives només pot assolir-se si es coneix com s’alimenten les ciutats, i per tant, quina és la significació dels aspectes territorials.

És a dir, que les polítiques alimentàries es considerin més intensament a l’ordenació territorial i el planejament urbanístic, que existeixi una coordinació entre tots els nivells de l’administració (local, supramunicipal, comarcal, provincial i estatal), que hi hagi una voluntat o interès per part de tots els actors implicats (agricultors, elaboradors, restauradors, distribuïdors, comerciants, educadors, administració pública i consumidors), que hi hagi campanyes de promoció dels productes locals i dels seus productors, que s’incentivi el canvi de model cap a una agricultura destinada a mercats locals, que es promogui el consum de productes locals, ja sigui privadament, en bars i restaurants o en serveis d’alimentació col·lectiva com ara escoles, hospitals, universitats i residències de la tercera edat. Cal aprofitar aquest debat social i el compromís polític per començar a implementar polítiques que afavoreixin aquesta visió de l’alimentació des de les ciutats.