L’agricultura urbana

escrit per Ricard Estrada i Arimon

Una part del pensament col·lectiu i el debat general actual sura sobre “la cosa comuna, la casa comuna o el bé comú”, així és com s’estan propiciant idees renovadores per implantar o millorar un nou model social estructurat i fonamentat vers els conceptes de la sostenibilitat o l’economia circular fent possible altres maneres de gestionar l’entorn.

Edifici amb pintada reivindicativa - Foto: R. Estrada

Figures de dret d’origen agrari en l’espai urbà

Per això es recorre, entre d’altres, a l’ús d’antigues figures del dret que han estat, fins a principis del segle XX, quasi exclusives de la propietat i de la cultura rural, i del dret agrari.

Hom les està descobrint ara i aplicant aquest dret alternatiu, en tant que no usual, per a ser aplicat a la gestió urbanística. No és una qüestió menor la que volem tractar, ja que una part de la nostra economia gira amb el desenvolupament urbanístic, la planificació i llur execució. Així han estat possibles alguns contractes de masoveria urbana (1), qui ho havia de dir. O s’ha generalitzat l’usdefruit, en l’àmbit urbà, certament més freqüent, per resoldre problemes de l’habitatge per a persones amb dificultats o en perill d’exclusió social.

L’accent agrícola en el sòl urbà

Però tot aquest enrenou legal i de nou (antic) pensament, no es queda solament en la qüestió de l’habitatge, també s’endinsa en la producció d’aliments en els entorns urbans-urbanitzats, en època de pau.

Perquè en temps de convulsions bèl·liques, sovint ha estat així: la creació de l’Oficina de l’Ou de la Generalitat de Catalunya, del 1937, n’és un exemple de l’accent agrícola en l’àmbit urbà, també en temps de crisi econòmica (postguerra civil-1939), i els horts marginals per l’autoconsum han estat i són una realitat a la perifèria dels suburbis. Darrerament, però, és assenyat veure com encaixa aquesta realitat, amb el nou pensament –alternatiu-.

Els horts urbans són una demanda sorgida dels ciutadans (persones que viuen a les ciutats). Figura urbanística (ús) que no té una aplicació clara en els epígrafs dels usos del sòl urbà consolidat i per tant no hi ha translació als plans generals d’ordenació urbanística municipal (POUM). Aquesta demanda de sòl urbà -consolidat- per a dedicar-se a l’ús de l’agricultura resulta que és cada vegada més freqüent, malgrat que el planejament no ho té previst, perquè  sovint genera disfuncions, tant pel que fa a les olors, com a l’aparició d’insectes (mosquit tigre, per exemple), molèsties per a la població veïna, i no cal dir que es pot entrar en conflicte crític quan es produeix l’aplicació de productes fitosanitaris (malgrat que es faci ús dels protocols de la producció ecològica) per la possible aparició d’al·lèrgies i altres pertorbacions ambientals i sobretot quan s’ha de fer compatible el conreu, la salut, el paisatge i l’objectiu d’aconseguir que les hortalisses arribin al final del cicle per a poder ser consumibles.

Un altre tema serien els horts solars, que no tractem avui.

Altrament, en algunes ciutats s’ha endegat des de fa temps l’apicultura urbana (abelles). És el  cas, per exemple de les ciutats de París, Berlín, Londres, però també Tòquio, Vancouver, San Francisco o Nova York. Recentment (2014), a Barcelona s’ha elaborat i aprovat una ordenança sobre l’apicultura, i tenim coneixement d’haver-se iniciat experiències al Camp de Tarragona, sobre la producció de mel a l’àmbit urbà.

Per tancar aquest capítol, no podem deixar-nos el conreu de bolets i la realitat de la  micocultura urbana, una producció que requereix unes condicions ambientals específiques, però que poden proporcionar unes produccions de proximitat acceptables amb el conreu del camperol o xampinyó de París, el shiitake, o la gírgola... No es pot desestimar per a aquests conreus l’ús d’infraestructures subterrànies públiques o privades que avui estan sense ús, (túnels, aparcaments, mines...).

Tot plegat, unes actuacions fins ara anormals, segons els models reglats, que estan motivant l’atenció de col·lectius que avui són sensibles i protagonistes de la gestió democràtica de les ciutats i la gestió de la convivència; però, mentre que no es modifiqui la Llei d’urbanisme de Catalunya, s’haurà de fer una interpretació d’una demanda productiva (aliments) dins de l’apartat dels “jardins” municipals o bé tractant tot aquest paradigma com una singularitat “medi ambiental”, amb un tracte que es pot considerar “friqui”.

Ull!!!,  que això ja és una realitat i no és extravagant.  

Cal incorporar-ho al nivell que correspon, amb rigor i consens.

(1) La masoveria urbana és una fórmula contractual segons la qual el masover (o llogater) gaudeix d'una llar cedida per un propietari a canvi de rehabilitar-lo, mantenir-los en ordre i pagar les factures de les taxes municipals i subministraments. L’intercanvi econòmic no té lloc, però hi ha una fórmula de cooperació entre el propietari i el masover. Així, mentre el primer manté viu el seu patrimoni, el masover gestiona i s'encarrega del bon ús de la casa: és una solució de la qual es beneficien els dos actors amb un cost mínim.