L’arbre de Mambré i el Pi de les Tres Branques

escrit per Ricard Estrada i Arimon

La relació dels arbres amb la nostra cultura i la nostra civilització ve de lluny, ja que moltes tradicions tenen com a testimoni els arbres. Potser perquè són elements de més llarga vida que la nostra i, com que ens sobreviuen, els tenim com elements de referència permanent en l’ideari i en alguns casos també ens serveixen de referent espiritual i terrenal. El Costumari català de bon pagès sobre boscos i arbredes, 1920, és un document de la literatura jurídica de Catalunya  que acredita la relació arbre-home, i ens ajuda a entendre el patrimoni agrari, el relacional, l’energètic i el servei patrimonial dels arbres. Recomano que hi fem una lectura, que us asseguro que pot ser molt profitosa.

Molts autors han escrit sobre aquest tema apassionant de relació de les persones amb els arbres, però la singularitat del Pi de les Tres Branques ha propiciat a comentar i redescobrir l’arbre de Mambré.

L’arbre de Mambré, la Bíblia i la seva espècie

L’alzina de Mambré està situada a uns pocs quilòmetres al sud-oest de Mambré, prop d’Hebron, a la Cisjordània. Aquest és un arbre que té interès per la seva referència bíblica (Gènesis 12,6), però resulta que tenia una estructura de tronc curt que s’obra en tres branques o besses, generant un referent físic sobre el misteri de la Santíssima Trinitat de la teologia cristiana.

Arbre de Mambre 1867-1871 - Foto Viquipèdia

Segons la tradició i la Bíblia, es diu que en el seu viatge a Canaan Abraham i la seva família s’hi varen aturar i el Senyor els li va dir: “Donaré aquest país a la teva descendència”.  Aquest relat encara avui  és transcendent, i és motiu de “culte” a l’arbre.

Després de tants segles l’arbre o millor dit les restes monumentals de l’arbre, es recolzen amb una estructura de formigó i ferro per a conservar el record d’aquell fet històric que comenta el llibre sagrat.

Aquest arbre té diversos noms propis, com l’alzina de Mambré, com ja hem dit, però també es coneix com el roure de Mambré, el roure de Moré o l’alzina d’Abraham.... Els botànics l'han classificat com Quercus coccifera var. calliprinos (Q. calliprinos, Q. coccifera var. palaestina, Q. palaestina, Q. pseudococcifera). El seu nom comú seria garric o alzina de Palestina o garric oriental.

L'arbre de Mambré 2008 - Foto Copper Kettle [CC BY-SA 2.0]

El garric de Palestina, està estretament relacionat amb el garric comú de l'oest de la Conca del Mediterrani i alguns botànics la tracten de varietat biològica. Es caracteritza per a tenir les glans, que fan entre 3–4 cm de llargada i 2–3 cm de diàmetre, i estan enguantades per unes llargues i denses escates. Mentre el garric comú (Quercus coccifera), normalment té forma arbustiva (menor de 10 m d'alçària), els brots són glabres i les seves glans són més petites (de menys de 2 cm de diàmetre).

El Pi de les Tres Branques, Mn. Cinto i  l’espècie  botànica

L’arbre de Mambré va servir per la construcció d’una metàfora per a estructurar l’ideari patriòtic de Catalunya: va ser Mn. Cinto Verdaguer qui  va fer aquesta “picardia” escrivint la poesia: Lo Pi de les Tres Branques (1888); en Verdaguer en fa menció i el compara amb el Pi de les Tres Branques, situat a Campllong, municipi de Castellar del Riu al Berguedà.

El Pi de les Tres Branques (1905) - Foto Cèsar August Torras i Ferreri

La qüestió és saber quina és la seva espècie botànica, que no passi com l’arbre bíblic, el qual rep una pila de noms i resulta que botànicament es tracta d’una espècie singular de Palestina.

Així els versos de la polèmica són:

• ... Corona immensa de tots
  es una hermosa Pinassa ...
• ... Fent senyal de la creu
  se recolza á la Pinassa ...

La referència en el poema, dues vegades, sobre una espècie determinada del Pi de les Tres Branques, com la “Pinassa”, va obrir en un cert moment un debat  entre poetes, lletraferits i botànics, que ha portat a estudiar les diferències entre la pinassa (Pinus nigra) i el pi roig (Pinus sylvestris), espècie dominant a la zona del Berguedà. El misteri és va esvair totalment en el moment que s’ha valorat l’hàbitat de les dues especies de pi. Tot assegurant que la  Pinassa, que descriu en Verdaguer és un  pi roig  (Pinus sylvestris).

El Pi de les Tres Branques (2005) - Foto Ziol [CC BY-SA 2.0]

La literatura romàntica no sempre ens comunica certeses, en aquest cas no va utilitzar cap  mètode empíric o coneixement contrastat per a poder assegurar la tesi històrica, altrament entrem en l’apartat de les semblances.

Però tornant al Pi de les Tres Branques, el descrivim amb un tronc curt i tres besses (branques) que Mn. Cinto aprofita per recordar els tres regnes que el nen rei Jaume (futur rei Jaume I, 1208-1275) va somiar quan va viatjar de Narbona a Catalunya, amb la companyia de fra Guillem de Mont-rodon, desprès d’haver estat captiu a la batalla de Muret per Simon de Montfort i alliberat sota la protecció del papa Inocenci III, quan va aturar-se amb el seu seguici en aquell paratge, (fet històric que no està documentat suficientment per a poder acreditar la presència reial en aquell indret, cap a l’any 1210 i tampoc l’existència de l’arbre, ja que se li  estima una edat màxima de no més de tres centúries més uns 100 anys de presència física sense vida). També en Verdaguer aprofita el poema, per a fer pedagogia sobre la comprensió del misteri de la Santíssima Trinitat, ajuntant en un sol text teologia, glòria patriòtica -la Renaixença-, cultura històrica i literatura lírica.

Així, com podem comprovar, amb un cas proper, com els arbres serveixen per construir metàfores, paisatges, energia i un pou de reflexions que poden apuntar, o no, a millorar el bé comú espiritual o al benestar de qui les realitza.

Nota: Cada any, el tercer diumenge de juliol té lloc l'Aplec del Pi de les Tres Branques. Aquest any 2015 es celebra el dia 19 de juliol.