La mecanització de l’agricultura i les terres urbanístiques

escrit per Ricard Estrada i Arimon

La mecanització ha estat un instrument cabdal per l’agricultura i ha contribuït a assegurar-nos l’abastiment d’aliments. Recordem que les primeres màquines agrícoles utilitzaven la força dels animals (de sang) i no és fins a finals del segle XIX, que pren importància la mecanització. L’entrada en escena del tractor i de tots els seus complements ha revolucionat les feines agrícoles bàsiques. Avui és inconcebible el desenvolupament agrari sense les màquines autopropulsades, altrament no hi ha agricultura moderna. Solament s’utilitzen les eines manuals en alguns horts d’esbarjo i en treballs agrícoles molt artesanals.

Màquina recol·lectora - Galeria de foto de Manel Zaera (CC BY-NC-ND 2.0)

En contrapartida, la mecanització de la terra campa ha comportat, en molts territoris la “desconstrucció” de marges i l’anivellament  dels camps. Aquesta operació en alguns casos ha provocat l’alteració de les corbes de nivell i molt sovint l’erosió de la terra més fèrtil i la desconnexió de la connectivitat ecològica per algunes espècies interessants per la potenciació d’una biodiversitat útil (espècies hostes). Aquesta alteració física i ambiental es complica en el moment que s’observa que ha generat pertorbacions substantives al sòl que forcen la necessitat d’estudiar un programa de restauració del medi, perquè la pràctica agrícola esdevé complicada i llavors s’observa que no és suficient l’aplicació de criteris agronòmics de bones pràctiques d’arada, per mitigar els efectes de la “desconstrucció”, que va ser valorada positivament al seu moment per no haver comptabilitzat els costs ocults que representava aquesta alteració de l’ecosistema agrari; però quin cost representa tot això?

Sabem que l’acció mecànica de les accions meteorològiques provoquen l’erosió del sòl i fragmenten o pertorben la connectivitat d’algunes espècies, i això esdevé la generació de problemes pel conreu mecanitzat, i en definitiva la seva rendibilitat per causa d’haver perdut nutrients, terra fèrtil, l’aparició de xaragalls i finalment l’aflorament d’estructures rocoses. És llavors que es planteja cercar una operació de millora de la finca, ja sigui reconstruint alguns dels marges que es varen eliminar, ja sigui fent l’aportació de terres alienes a la finca per engrandir el camp o per a reconstruir el nivell d’estabilitat de la superfície per tal d’evitar el dany erosiu.

Restauració de pedreres - Foto CREAF

Aquesta pràctica ha estat freqüent en les zones agrícoles periurbanes i també en camps propers a zones més rurals quan s’ha esdevingut l’oferta de terres amb característiques granulomètriques adequades i de composició química adient, procedents d’obres urbanístiques o bé d’infraestructures públiques o privades que per a produir-se generen un excedent de terres.

Què fer doncs amb aquest material (sòl) sobrer? Quan es pot fer servir per a refer la topografia del camp desnivellat, erosionat o per engrandir l’existent, tot facilitant el conreu mecanitzat i estabilitzant o eliminant l’efecte de l’erosió?

L’esmena agrícola del sòl o el condicionament del camp de conreu

La ciència agronòmica ensenya, entre altres matèries, com gestionar el condicionament de la terra campa i com valorar la terra fèrtil, mesurar la profunditat de sòl arable, retornar a la topografia inicial, usar el làser com a tecnologia o la maquinària més adient per a fer treballs i també com recompondre el sòl fèrtil, despedregar la zona o el camp, restaurar la capa de sòl fèrtil o establir un programa de fertilització orgànica ja sigui d’aportació o bé amb conreus per enterrar.

La “modernització” dels camps de conreu (a través de la producció i alhora paisatge) requereixen instruments nous i moderns per a fer-los eficients i viables, guardant les prescripcions dinàmiques dels catàlegs del paisatge i les capacitats productives. Quasi res!

Llei 20/2009 (PCAA) annex II - 10.7

Durant els anys 2000-2010 el desenvolupament urbanístic i d’infraestructures públiques i privades van provocar, exageradament, la generació de moviments de terres en zones urbanes i urbanitzables i també en terrenys no urbanitzables que calia reubicar en altres indrets, ja sigui a l’abocador controlat o bé eren aprofitades per a distribuir en camps de conreu per tal de fer viable la riquesa agrícola que havia estat malmesa com a conseqüència de la continuada pràctica de la mecanització mal gestionada per haver destruït l’anivellament històric en alguns casos i en altres per haver volgut arrabassar al bosc per a fer-hi camps de conreu.

Poder aprofitar aquesta disponibilitat de sòl (terres) i fer viable el conreu en camps amb problemes, ja que era (és) una bona oportunitat per aprofitar aquest instrument i recompondre el bon ús d’un territori que mai no hauria hagut d’haver-se deixat malmetre en virtut d’una mecanització mal entesa i feta amb una mirada a curt termini, que esdevindria la generació d’una estructura agrària de baixa qualitat i potencialment ineficient que condueix a un ús secundari de la terra campa cap al guaret o al sumatori de la comptabilitat d’hectàrees agrícoles per a la PAC.

La regulació de la disponibilitat d’aquest recurs (primer pel Decret 396/2006 i després per la PCAA), tot i estar subjecte a llicència urbanística municipal, no té continuïtat en la capacitat d’intervenció directa del Departament d’Agricultura, i es genera la utilitat solament a través dels mecanismes reguladors de l’urbanisme i del medi ambient. Però és bo reconèixer que s’ha  protocol·litzat la manera de fer-ho i també com s’ha de considerar la intervenció ambiental en aquestes esmenes del sòl. Potser convindria i seria bo millorar el compromís sectorial agrari en aquest conjunt i comprendre que l’agricultura és un servei públic estratègic i d’interès general, oi? Així es podríem valoritzar, plenament, unes terres que retornen a la funció de sòl i no es queda com una aplicació d’un subproducte urbanístic o residu  que es retorna al seu medi.

És aconsellable estudiar aquesta legislació i aplicar-la adequadament com un instrument agronòmic per a fer una “esmena agrícola” per a sòl de la terra campa en indrets que presentin una forta erosió o bé per estabilitzar l’estructura de camps per a fer viable el conreu. Tot i això, sempre s’haurà de considerar i no descuidar l’aplicació dels criteris de la PAC, com el greening o un programa de rotació de conreus o la restauració de la connectivitats d’algunes espècies.

No tot és el mercat i tampoc tot no és el que ens diu la PAC; potser l’estudi de la proximitat al consum i les decisions del bon empresari agrari “pagès” també fan possible la viabilitat de les explotacions agràries i permeten fer compatibles la producció de qualitat amb un ordenat seny ambiental. Que també és útil.