escrit per Ricard Estrada i Arimon
Desprès d’una centúria, avui encara tenim un sistema de dret administratiu que fa possible que les relacions entre l’administració pública i la ciutadania tinguin una dinàmica que llavors ja era causa de percepció de “mala gestió pública”, per la poca eficiència davant de les causes que alteraven la qualitat i els interessos públics. Avui encara alguns, o masses, episodis de la vida administrativa segueixen aquest model.
Reproduïm un cas explicat, amb dades, que afectava a la plaga de llagosta als camps de les terres de Lleida, que és va publicar a la Revista Agricultura del 5 de juliol de 1922. No per això deixa de ser exemplar. Diu així:
El cas de la plaga de llagosta
Ens conta la Història Sagrada que, havent desobeït el Faraó, Rei d'Egipte, l'ordre, que en nom de Déu li trameteren Moisès i Aarón, d'alliberar el poble d'Israel del captiveri a què el tenia sotmès, el Senyor, per a obligar-lo, anà enviant successivament sobre el poble opressor els deu horribles flagells, el record dels quals s'ha perpetuat pels segles dels segles.
 |
| Llagosta migratòria - Viquipèdia |
Un dels flagells fou la llagosta. Es desencadenà un vent abrusador, que durà tot un dia i tota una nit; i, arribat el matí, s'aixecaren vols d'innombrables llagostes famolenques que cobriren tota la superfície de la terra d'Egipte, menys el tros que ocupaven els israelites captius, i que de tal manera ho devoraren tot que no quedà absolutament res verd ni en els arbres ni en les herbes.
I, quan Déu volgué que s'acabés el flagell, totes les llagostes es precipitaren dins les aigües del Mar Roig, on moririen.
Encara que això no ho conta la història, jo crec que el Senyor va fer que no morissin totes les llagostes i que en va conservar escamots per a enviar-los com a flagell sobre els pobles que de llavors endavant cometessin el mateix pecat d'Egipte, d'esclavitzar altres pobles, i que un dels dits escamots ja fa segles que va posar-se sobre les terres d'Espanya, d'on no se'l pot treure, per anys que passin.
Es un dels espectacles més divertit que pugui haver-hi el de contemplar el que succeeix aquí amb la llagosta. Es una lluita curiosíssima, la que hi ha entaulada entre la llagosta i l'Administració pública espanyola, aquest altre flagell en el qual no devia haver atinat Déu encara en temps de Faraó, perquè si l'hagués enviat sobre l'Egipte hauria quedat vençut tot seguit, el Rei i no haurien estat necessaris tots els altres.
Sembla que la millor manera d'acabar amb la llagosta hauria d'ésser destruir-la, cremar-la, anihilar-la, impedir que progressi, evitar la seva reproducció ... i que per això les armes que s'haurien d'utilitzar haurien d'ésser els aparells destructors, els llançaflames, les arades escarificadores, les xarxes metàl·liques, les substàncies inflamables... Però l'Administració espanyola ha trobat un altre procediment -que si bé té l'inconvenient que no fa cap mal a la llagosta, en canvi és altament divertit- el qual consisteix a lluitar amb la llagosta a cops de Reial ordre i de paper sellat i de circulars i de Juntes i d'expedients.
Cada any passa el mateix. Allà pel mes de juliol es publica una Reial Ordre en la qual es mana «roturar antes del 31 de agosto, lo acotado como invadido por el desove». Com que no es diu qui ha de fer aquesta "roturació”, naturalment, no la fa ningú, i, més naturalment encara, no ha fet cap mal a la llagosta. En arribar al mes de setembre o octubre llança el ministre contra la llagosta... una altra Reial Ordre.«No habiendo dado resultada satisfactorio la campaña de verano -diu- es necesario realizar una activa campaña de otoño e invierno para detener los estragos cada día crecientes de la plaga». A últims de novembre surt invariablement una altra Reial Ordre. «La ley preceptúa terminantemente que los trabajos de escarificación, en los términos invadidos por el gérmen de la langosta, habrá necesariamente de comenzar antes de primero de diciembre y se terminaran, sin excusa alguna, el día último de enero siguiente». Però, com que encara que això ho digui "la ley” i ho recordi cada any "una Real Orden'' no s'encarrega a ningú en concret que faci aquests "trabajos de escarificación”, naturalment que els “trabajos” queden per fer i la llagosta va campant pels seus respectes.
Ultra aquestes, va díctant-se tota una altra pila de Reials Ordres. Unes «exitando el celo de los Ayuntamientos y de las Diputaciones y haciéndoles comprender la necesidad de emplear cuantos medios estan a su alcance para la extinción de la langosta»; altres «encargando a los governadores que en el momento de la aparición de la langosta den cuenta al Ministerio»; altres «conminando muy severamente a los propietarios y a las Juntas que demuestren lenidad o abandono en el cumplimiento de la ley»; altres ⁌dictando reglas para garantir la inversión de los fondos que se destinan a los trabajos de extinción de la langosta ... »
I amb tot això no es fa cap treball d'extinció i la llagosta va creixent i avançant. En aparèixer en un nou terme, s'instrueix tot seguit «el expediente que dispone la ley». L'alcalde dóna compte de l'aparició al governador, aquest al director general i aquest al ministre. Llavors es procedeix a constituir dues Juntes, l'una municipal i l'altra provincial. «El gobernador, el Comisario Regio de Agricultura, un diputado provincial, dos vocales de la Junta de Agricultura, el representante de la Asociación general de ganaderos, los tres primeros contribuyentes de la Provincia, el ingeniero jefe de Montes, el jefe de la Sección de Fomento ... »
Quan amb; tots aquests senyors s'ha pogut constituir la Junta ha passat ja un mes llarg.
Després d'això, la Junta publica una circular ordenant a tots els propietaris de trametre relació de les hectàrees de terra que tinguin envaïdes pel flagell, després de la qual cosa es procedeix a fer les degudes investigacions per a veure si la llagosta es troba «en estado de canuto, en estado de mosquito o mosca o en estado de saltadora o saltón».
«Reunidos todos estos antecedentes» es publica una relació de tots els terrenys envaïts, «a fin de que sus dueños manifiesten su asentimiento u oposición dentro del plazo que se les señale». Si hi ha oposició es fa una inspecció als terrenys i es dicta nova resolució, de la qual pot apel·lar l'interessat davant de la Junta Provincial.
Acabat tot això, es pregunta als propietaris, sempre per escrit, si volen procedir pel seu compte a destruir l'insecte, «en cuyo caso usaran los procedimientos que tengan por convenienten».
Si el propietari no ho fa, ha de fer-ho la Junta, proposant prèviament "a la Superioridad” els procediments de què desitja valer-se. La llei aconsella preferentment el sistema d'enviar contra la llagosta, perquè se la mengi, tot el «ganado de cerdà», que pugui trobar-se -un exèrcit de llagostes- «si este medio fuera aceptado por los dos propietarios del terreno y del ganado».
Quan s'han fet tots aquests estudis í oficis i edictes i recursos i propostes, s'està al punt de començar els treballs d'extinció. Però, aleshores es troben que «no hay fondos», i se'n demanen al Ministeri, i aquest contesta que «no hay consignación», i es comença a instruir un nou expedient per a «solicitar un crédito extraordinario», en el qual s'ha de demanar informe «a la Dirección General y a la Asesoría y al Consejo de Estado».
Mentrestant han passat set o vuit o nou mesos i la llagosta ja ho ha envaït tot i, com la d'Egipte, no ha deixat verd ni en els arbres ni en les herbes ...
I cada any es repeteix el mateix.
Jo vull proposar «al Ministro del ramo» un procediment segur perquè la llagosta no pugui envair ni un pam més de terreny: aixecar davant d'ella una muralla amb totes les Reials Ordres i les Circulars i els Edictes i els expedients que s'han dictat o instruït. Seria tan llarga i tan alta i tan gruixuda, aquesta muralla, que a la llagosta li seria completament impossible passar-la.
J. VALLES I PUJALS
Reflexió final
En Joan Vallès i Pujals (Terrassa 1881-1966), utilitza el sarcasme per explicar el cas; va ser advocat, polític i escriptor.
Desprès de tants anys i amb la disponibilitat actual de noves tecnologies de comunicació (TIC), fa falta un nou procediment, de dret, que permeti resoldre els conflictes entre els ciutadans i l’Administració pública de manera molt més eficient i resolutiva, tant en l’àmbit de l’Agricultura, com en molts altres afers. La burocràcia no és una eina, tampoc és garantia de la qualitat de servei.
El “servidor públic”, al meu parer, ha de ser responsable dels seus actes, dels quals, necessàriament, ha de poder donar compte o si fos el cas, ha de poder corregir els errors; i el ciutadà ha de poder tenir garantida la seva sobirania per l’Estat, a la vegada que ha de quedar subjecte a les normes de l’interès general que és puguin determinar per l’autoritat democràtica.
Comentaris