escrit per Ricard Estrada i Arimon.
Aquest article s’ha elaborat a partir de fragments del llibre. El Bosc, patrimoni col·lectiu i privat. La política forestal de la Generalitat republicana (1931-1939), prologat per en Jordi Peix i Massip.
 |
| Portada del llibre |
Del pròleg
En aquests moments de noves propostes polítiques per a Catalunya, capbussar-se en l’estudi de les accions de política forestal de la Generalitat republicana (1931-1939), pot semblar ingenu, però ens permet veure la gran tasca realitzada per una administració que amb pocs mitjans va saber construir un model innovador i modern de política forestal. Eren moments de renaixença, dinàmics, també amb una economia en dificultats, però plens de patriotisme a flor de pell; tant els ciutadans com els forestals i els funcionaris consideraven que era el seu deure. Alguns ens hem retrobat, després dels anys de foscor democràtica.
Analitzant el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya republicana podem aprendre molt i pel que fa a la gestió de la riquesa forestal podem dir que aquells governants tenien un model ben estructurat, sabien on volien anar i començaven a actuar fins i tot en temps de guerra, adaptant-se a una economia de penúria, posant-la al servei de la societat tot aprofitant una font d’energia en temps de carència energètica per fer funcionar un país amb problemes.
Quan la Generalitat republicana va assumir les seves competències es va trobar amb una gran diversitat de situacions. Gran part de les zones forestals eren destinades a pastures, les del sud de Catalunya eren resultat de la repoblació de vinyes abandonades per la fil·loxera i poc aprofitables. Però prop de les zones urbanes encara quedaven, especialment en les obagues, alzines i roures destinats al carboneig; en els Pirineus encara hi havia boscos ben gestionats, i a Girona les sureres representaven una font inapreciable de divises necessàries per al desenvolupament. I va saber aplicar normes diferenciades per a totes elles.
Del text: la figura del precursor forestal de Catalunya, en Segimon Vandrell
Enginyer forestal, Secretari de la Comissió de repoblació forestal de la Mancomunitat de Catalunya, i gran divulgador de la silvicultura moderna, escrivia a la revista Agricultura, núm. 17, del 5 de setembre de 1919, l’article sobre «Els Pins Insignis i Flandes». Després de descriure’n la morfologia també valora les qualitats i virtuts de l’espècie i els costos de la seva implantació. Fa una reflexió-crida a la propietat dels boscos (muntanyes) de la qual no hem de rebutjar la rauxa que expressa, i deixa constància crítica vers molts propietaris que, havent emigrat a la ciutat, estaven descuidant la responsabilitat de gestionar llur finca.
... ... I ara, dues paraules per acabar: repoblar bé una muntanya és una operació senzilla i poc costosa; solament un egoisme molt censurable explica l’abandó en què es troben moltíssims monts de Catalunya. S’observa que són comptats els propietaris que tenen els boscos ben repoblats: la immensa majoria d’ells, amos d’extensions ermes més o menys considerables que no donen fruit, els consola el veure que els seus masovers hi fan passejar el bestiar, fent-se la il·lusió que allí s’hi atipen, i el que fan és molta gimnàstica sueca i aflaquir-s’hi.
Aquests mateixos propietaris els veurem constantment preocupats per deixar un bon dot als seus fills; frisosos d’assolir el seu objecte, no reparen en manejar desapiadadament la destral per destruir una ja migrada riquesa, deixant els monts despoblats i indefensos; tot el contrari del que haurien de fer. Potser ignoren que amb unes poques pessetes l’any, tal vegada la meitat del que gasten en diversions que no els complauen i els condueixen a respirar atmosferes malsanes, podrien deixar als seus successors unes fortunes quantioses, sostraient-los més fàcilment de l’atmosfera viciada que es respira en les ciutats. Quant més higiènic no fóra per al cos i per a l’ànima deixar-los una propietat ben plantada que cuidarien amb afició i amor, que no uns mil duros en dipòsit i els boscos pelats!
Propietaris: repobleu les muntanyes! Moralment i materialment, vosaltres en sereu els primers beneficiats, els vostres fill us beneiran i fareu una gran obra social proveint de primeres matèries a nombroses indústries, contribuint poderosament al desenrotllament i engrandiment de la Pàtria.
De l’epíleg
El paisatge de Catalunya no era precisament gaire forestal a principis del segle XX, els articles del geògraf Pau Vila avalen aquesta percepció i la documentació detallada que en fa, serveix per endegar actuacions que pretenen esmenar la situació i millorar les existències forestals.
La política de reforestacions, l’establiment de normes i sancions als mals usos de la gestió del bosc per part de la propietat, com a conseqüència de la demanda d’aquest recurs, fa que s’haguessin de prendre actuacions molt diferents a les que s’havien vist fins llavors. La creació del cos d’auxiliars de boscos potser és la resposta més contundent de l’acció política forestal del president Companys, però no es pot oblidar que el president Macià, el 1933, fa ús del seu lideratge recorrent, fins i tot, als caps de la Guàrdia Civil, a qui encarrega la vigilància de les tallades de boscos clandestines.
El resum de l’acció política de la Generalitat republicana sobre els boscos es pot concretar en els aspectes següents:
- L’aflorament del concepte jurídic sobre el bé públic amb convivència paral·lela amb el bé privat del bosc.
- La creació de normativa forestal pròpia, fins llavors inexistent a Catalunya.
- La creació d’un Servei Forestal sòlid, com a eix executor de la política forestal.
- La creació del Consell d’Agricultura, Ramaderia i Boscos, i de la Comissió Surera.
- El proteccionisme i la defensa de la riquesa forestal, principi de la consideració del bosc com un servei sistèmic ambiental d’interès general.
- La preservació de la seguretat jurídica dels procediments administratius.
Comentaris