El municipi i l’agricultura

escrit per en Ricard Estrada i Arimon

Estem en època d’eleccions i quan s’obre aquest tempus el debat entre els futurs electes és molt viu. Els electors hem de suposar que aquests ciutadans, candidats,  han estudiat quins són els marcs legals que hauran de treballar per a construir l’acció política. És per això que mirant el que diu la Llei municipal i de règim local de Catalunya sobre la protecció del medi, el món rural i l’agricultura, s’observa que semblaria bo posar negre sobre blanc i saber quins recursos jurídics poden ser utilitzats, si més no en el moment de l’inici del període de mandat. Aquest interès pel bon govern ha ser conegut tant pels uns (elegibles/elegits) com pels altres (electors).

Paisatge rural  © fnogues - https://flic.kr/p/FRw2S CC BY-ND 2.0

Malgrat l’interès que poden tenir els candidats per a formular propostes noves més o menys atractives, és recomanable fer recerca per a poder comprendre plenament la legislació general i sectorial, sense cap necessitat de fer esforços per construir  “enginyeries jurídiques”, que ofereixin programes i estratègies de planificació i gestió del territori municipal amb usos per a conservar i desenvolupar activitats agràries consolidades amb valors i amb riqueses multisectorials. Així, podem concloure que prendre coneixement de les competències municipals, reglades, té cada vegada més sentit, sobretot quan els electors són hegemònicament urbans i democràticament decidiran sobre el present i el futur de l’entorn no urbà, com també sobre el paisatge, la gestió de l’espai natural i els usos i les activitats que hi són compatibles i els territoris que poden ser intervinguts o afectats per infraestructures que perduraran en el temps o fracturant l’estat inicial del medi, és a dir, la connectivitat de les espècies o l’erosió del sòl, per exemple, amb les conseqüents repercussions socials, econòmiques i ambientals que poden esdevenir en el futur després d’haver pertorbat el medi.

El principi de cautela s’aplica amb massa poca freqüència.

L’àmbit de la Unió Europea

La Unió Europea, tot i que és un club d’Estats, ha obert un forat legal, que encara que no està previst en els Tractats té presència en l’Europa del segle XXI, m’explico. Resulta que ja és un fet reconegut que algunes accions/decisions es prenen en l’àmbit de les ciutats (per exemple, la mobilitat), i les administracions locals (Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions) hi tenen alguna cosa a dir. Així, alguns temes, nous, com és el cas de l’estalvi i l’eficiència energètica o la mitigació de l’escalfament global causat per l’emissió de GEH, ha fet necessari estimular el compromís de les autoritats locals, i d’aquesta manera ha estat promoguda la iniciativa de la Comissió Europea, per establir un contracte directe amb els municipis, un compromís polític i públic per reconduir aquest temes tan importants per a les persones. Això es fa, des del 2008, bé a través de  propostes del Covenant of Mayors, Committed to local sustainable energy (Pacte d’alcaldes per la sostenibilitat energètica), bé per la nova proposta de Mayors Adapt (Pacte d’alcaldes per la mitigació de GEH); ambdues propostes estan orientades perquè els ajuntaments actuïn directament en aquestes matèries fins fa poc escassament regulades.

El principi de subsidiarietat s’aplica amb massa poca freqüència.

A Catalunya

La llei municipal, la llei forestal, la llei d’urbanisme, la llei de prevenció i control ambiental -PCAA- i d’altres normes específiques donen algun marge de competències municipals respecte a les temàtiques (anomenades urbanament) ambientals. Altrament dites, en termes acadèmics, sobre els ecosistemes naturals i la biodiversitat.

Pel que fa a la Llei municipal de Catalunya, és bo saber que el text refós en l’article 71.1. diu: Per a la gestió dels seus interessos, el municipi també pot exercir activitats complementàries de les pròpies administracions públiques i, en particular, les relatives a:  (...) f) La protecció del medi. (...) i) El foment de les estructures agràries i la prestació de serveis d’interès públic agrari.

Aquesta facultat legal pot donar peu a exercir una proposta d’ordenació del municipi (POUM) que consideri com un actiu positiu tot el que fa referència al projecte de l’ordenament i la riquesa que es genera al territori; d’aquesta manera, l’economia de la producció d’aliments, l’agrícola, la ramadera, el bosc, la biodiversitat, el turisme i el paisatge, prenen entitat quan s’estructura una governança singularitzada, com també és convenient complementar aquesta iniciativa treballant en models inclusius sobre l’educació i la salut pública que considerin el bon ús de l’energia sense carboni, la qualitat de l’aire, l’ús eficient de l’aigua i la reducció d’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEH). En definitiva, una valorització pràctica de la sostenibilitat en general, però amb una atenció especial sobre la totalitat del sòl municipal (l’urbà, amb ciment i el que no és urbà, sense ciment), proposant un projecte definit i donant seguretat jurídica de llarga durada. Així, les directrius de la Unió Europea que hem exposat són presents.

No és una qüestió menor que els municipis s’impliquin directament sobre aquest temes. Avui ja és necessari que sigui així, l’impacte ambiental de la bombolla energètica i del carboni ho fa necessari,  tot i que rarament els electes municipals parlin d’aquests temes per una manca de coneixement o perquè encara no els tenen assumits com a propis i conseqüentment els obvien en la seva acció de la gestió política diària.

Amb bona fe, volem pensar que és així.

El coneixement sobre els instruments jurídics del bon govern existents també poden fer possible oferir un al servei públic equilibrat,  oi?