La semàntica i l’urbanisme del sòl no urbanitzable

escrit per Ricard Estrada i Arimon

La semàntica, com sabem i en un sentit ampli, és la part de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat. El seu nom ve del grec "sema", que vol dir signe, però com a disciplina va néixer al segle XIX. De fet, des de l'anomenat "gir lingüístic" del coneixement al segle XX. Així, la semàntica s'ha convertit en una ciència auxiliar útil per a qualsevol apropament a la realitat.

El nom de les coses

Sovint el nom no fa la cosa o sí, i aquí hauríem d’endinsar-nos en debats de pensaments filosòfics de la mà, entre d’altres de John L. Austin i Michel Foucault, però això no és objecte d’un blog d’agricultura i per tant no ens hi endinsarem. El fet de posar nom a una cosa fa que qui l’expressi prengui consciència de poder transmetre un pensament i influir a qui l’escolti. Així, no és el mateix dir ‘reduir’ que ‘mitigar’ o en un altre context dir ‘pàtria’ o ‘país’. Oi?

Els treball per una nova llei de Territori

Arran dels debats sobre la possible futura norma legal sobre el Territori de Catalunya, que s’està parlant a través d’un procés participatiu i també a la Societat Catalana d’Ordenació del Territori -SCOT- entre professionals de l’arquitectura, la biologia, la geologia, la geografia, l’agricultura, l’enginyeria i de les ciències ambientals sobre el concepte del sòl no urbanitzable, s’esdevenen definicions diferents, perquè hom parteixen de supòsits diferents. En aquest cas el subjecte i la substantivació de què és el sòl o de què és l’urbanisme, o de què és la biodiversitat i sobretot de què és un ecosistema, fa que les posicions siguin diferents.

Paisatge ( font: http://www.scot.cat/)

Així, resulta que l’urbanisme fa possible que un sòl sigui urbà a partir de donar una classificació en el planejament territorial per fer una transformació i un desenvolupament urbà (carrers, places, habitatge, indústria, centres educatius, hospitals, llocs de culte, infraestructures lineals i també radioelèctriques, etc.) on abans hi havia activitat possiblement agrària (agricultura, ramaderia o silvicultura).

Ull!, no ens confonguem a l’hora de considerar la importància del valor i la riquesa que representa l’activitat primària per a la pervivència de l’espècie i els serveis ecosistèmics de la natura.

Tot i les mesures de prevenció, cal esmentar que en massa casos hi ha hagut uns resultats poc afortunats, en alguns casos solament puntuals, però en altres accentuats respecte a la convivència social. Per a posar un exemple, límit, que faci comprensiu el que s’expressa cal recordar que hi ha  la “no-convivència” entre les dues realitats (l’antròpica i la del medi natural)  a les quals s’obliga un veïnatge forçat que provoca conflicte permanent com  és el cas de la presència freqüent de senglars procedents de Collserola que passegen per la Via Augusta a Barcelona, o per les ciutats i pobles del Vallès o pels sembrats periurbans o a altres comarques de Catalunya produint danys a les persones urbanes i també a l’activitat agrària de les persones rurals.

Ara hem (la societat) de “gestionar” el conflicte que hem generat amb un model d’urbanisme irracional i amb una component de creixement expansiu territorialment sobre el sòl rústic. Perquè el sòl no urbanitzable, per se, no és valorat com un factor de producció i d’hàbitat de biodiversitat, sinó com un instrument de planificació per ubicar-hi les activitats no volgudes a les àrees urbanes -la centrifugació- (cementiris, abocadors altrament dits eco-parcs, espais per a activitats esportives, semànticament camps de futbol, de golf, de...) i tot plegat perquè guarden unes condicions orogràfiques favorables que fan viable un desenvolupament econòmic urbanístic fàcil.

La semàntica com a eina urbanística

La semàntica ha estat i s’està utilitzant per racionalitzar els interessos de la compatibilitat urbanística -eix i motor d’un potent sector econòmic que darrerament ha fet una bombolla financera que ha esclatat causant estralls socials de molt abast- entre espai agroforestal-rural i l’espai urbà. El planejament territorial va lligat, en el nostre disseny legal, a la creació de drets urbanístics positius i negatius (econòmicament) segons quin sigui l’epígraf que es posi a la parcel·la o polígon.

A Catalunya la semàntica urbanística té aplicacions des de fa més de 30 anys. Solament uns exemples:

1.- Les llicències agràries. Una eina creada el 1983 (Decret 475/1982 - DOGC 292/1983). Aquesta figura de gestió feta des de l’enginy administratiu ha permès fer fins al dia d’avui l’activitat agrícola de manera  precària i amb tota inseguretat jurídica, però ha fet possible que algunes finques afectades per l’expropiació forçosa hagin pogut ser susceptibles d’utilització agrícola; per cert, amb una tramitació senzilla i mantenint els drets que es deriven de la PAC. Suggerir d’aplicar aquest model, degudament posat al dia, potser permetria disposar l’activitat agrària en sòl urbanitzable, amb plena capacitat, i alguna activitat urbana en sòl no urbanitzable; en aquesta cas també sense drets en el moment d’ésser necessàries aquesta sols per a l’activitat agrària.  Com diríem ara, “les portes giratòries” podrien tenir una aplicació respecte a l’ocupació del sòl, sense més miraments.  Aplicació a la inversa.

2.- Els Parcs Agraris. Alguns planejaments supramunicipals i municipals per a poder preservar sòl agrari: els planificadors territorials han recorregut a anomenar aquests espais, territoris, de sòl no urbanitzable en les àrees més sensibles per a l’activitat antròpica, generalment sòls periurbans, amb el nom de Parcs Agraris, Parcs Naturals i totes les seves derivades. Una altra vegada la semàntica ha fet possible la comprensió i una funció molt estimable amb un objectiu útil per a la pervivència de l’ecosistema que també serveix molt directament al paisatge i a la producció alimentària de quilòmetre zero. (Exemples a: P.A. del Baix Llobregat, P.A. de Sabadell, Les cinc Sènies -a Mataró-).

Vista de Les Cinc Sènies des del turó d'Onofre Arnau.jpg Carregat per Vàngelis Villar - CC BY-SA 3.0

3.- Les unitats mínimes de conreu/forestal i l’urbanisme en sòl no urbanitzable. La determinació de la parcel·la mínima productiva amb una lectura d’activitat agrícola o forestal ha fet possible un urbanisme difús en alguns indrets, sense estar vinculat a l’activitat agrària i també al creixement d’un urbanisme de construccions ramaderes sense terra que solament s’han regulat des de la legislació epizoòtica. Aquesta situació ha esdevingut que Catalunya sigui un referent en la producció càrnia, però també amb la gestió de dejeccions ramaderes i en la declaració de zones vulnerables. Res no és senzill i res no és neutre.

La trampa

Així, la semàntica i l’urbanisme del sòl no urbanitzable no és el que sembla, com s’ha comentat, perquè les lleis del sòl i les dels subsòl a aquest país estan massa lligades amb la prevalença del subjecte urbà, malgrat l’existència de lleis sectorials d’agricultura, o de la forest o de la biodiversitat. Aquestes normes legals i moltes altres estan condicionades pel planejament territorial dels municipis i per les infraestructures urbanes, i sempre les lleis sectorials agràries esdevenen de segon rengla i, en conseqüència, la inseguretat jurídica dels inversors sobre el medi “natural antròpic o no” creix i creix i la distància entre el desenvolupament econòmic urbà i el desenvolupament rural no s’equipara, malgrat que aquest sector ha esdevingut invulnerable mentre ha durat la situació econòmica actual.

Potser cal substantivar aquest sòl amb un nom i no amb adjectius precedits de negacions? Donar valor al sòl és també anomenar-lo pròpiament, no subsidiàriament, perquè això implica posar-li una funció i donar possibilitat de construir-hi un projecte i una seguretat jurídica de nul·la precarietat.

No juguem amb la semàntica!