Gent resilient en un planeta resilient: un futur que val la pena elegir

escrit per Ricard Estrada i Arimon

La paraula i les definicions

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la ‘resiliència’ com la resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc. Tot i això, veiem que aquest concepte s’utilitza en múltiples aplicacions tant de l’ecologia, com del dret, de l’enginyeria, la sociologia o la psicologia.

Per posar-ne solament dos exemples:

1. En ecologia se entén per resiliència la capacitat de les comunitats i ecosistemes d’absorbir pertorbacions sense alterar significativament les seves característiques d’estructura i funcionalitat, per a poder retornar al seu estat original un cop hagi cessat la pertorbació.
2. En dret, s’entén per resiliència la capacitat de les persones, dins del marc general dels drets humans, de recuperar el seu estat original de llibertat, igualtat, innocència, etc. després d’haver estat sotmesa a les accions de força de l’Estat (Persy Chocano Núñez, Los Derechos humanos, como límite a las medidas coercitivas)

Imatge Wikimedia: Rafael Ferran i Peralta  [CC-BY-SA-3.0]

Aquesta reflexió ve al cas després d’observar una certa allau de notícies recurrents vinculades als efectes que tenen sobre les persones i les infraestructures la meteorologia, els esdeveniments astronòmics i  l’escalfament global.  És per això que m’ha semblat adient veure que en diu sobre aquesta matèria (la resiliència respecte a les persones i el medi) el govern mundial, per a dir-ho d’alguna manera:  em refereixo a l’Organització de les Nacions Unides.

Informe del Sectrtaria General de les Nacions Unides, 2012

Per això hem estudiat el document, Gent resilient en un planeta resilient: un futur que val la pena elegir; aquest paper és el fruit del treball del Grup d’experts internacional d’alt nivell que va constituir el secretari  general de l’ONU per a formar criteri sobre el nou problema de la sostenibilitat planetària. Tot i la magnitud holística del tema i malgrat el seu interès, crec que està passant (des del mes de gener del 2012) desapercebut, no per manca de contingut, ni pel seu origen, ni per la solvència dels seus autors, sinó per una manca de lectura, i potser per la poca seducció que ofereix un full de ruta “moralitzador”.

Tot i aquesta apreciació, val la pena de fer un petit tastet d’aquest document, i per això m’atreveixo a extreure’n algunes frases que poden ajudar a comprendre el present i preveure l’esdevenidor amb la resiliència que ens espera o en el que ja estem. Diuen així:

1.- Ha arribat l’hora d’emprendre una acció global genuïna perquè les persones, els mercats i els governs elegeixin opcions sostenibles.

2.- ... és fonamental incloure els joves en la societat, en la política i en l’economia.

3.- Atès que la població mundial augmentarà de 7.000 milions a casi 9.000 milions cap al 2040, i que el nombre de consumidors de classe mitjana ho farà en 3.000 milions en els propers 20 anys, la demanda de recursos creixerà exponencialment. Per al 2030, el món necessitarà almenys un 50% més d’aliments, un 45% més d’energia i un 30% més d’aigua.

4.- És difícil argumentar en contra del principi del desenvolupament sostenible, però hi ha pocs incentius per a posar-ho a la pràctica quan les nostres normes, polítiques i institucionals, recompensen desproporcionadament els èxits obtinguts a curt termini.

5.- Els governs, els mercats i les persones necessiten veure més enllà dels programes de transaccions i de cicles polítics de curt termini.

Podríem seguir, però si hom vol saber-ne més, us podeu baixar el document referenciat.

EUROPA, novembre 2013

Seguint aquesta mateixa línia argumental, el govern d’Europa, la Comissió Europea, ha posat en marxa el VII Pla general d’acció de la Unió en matèria de Medi Ambient fins al 2020. Es fonamenta en una visió a llarg termini i persegueix el compliment dels objectius següents:

1. Protegir, conservar i millorar el capital natural de la Unió.  
2. Convertir la Unió en una economia hipocarbònica, eficient en l’ús dels recursos, ecològica i competitiva.
3. Protegir els ciutadans de la Unió a les pressions i els riscs ambientals per a la salut i el benestar.     
4. Maximitzar els beneficis de la legislació ambiental de la Unió millorant la seva aplicació.  
5. Millorar el coneixement del medi i ampliar la base de les evidències en la fonamentar les polítiques.   
6. Assegurar inversions per a la política en matèria de clima i medi ambient i tenir en compte el cost ambiental de totes les activitats de la societat.
7. Integrar millor la preocupació pel medi en les altres àrees polítiques i garantir la coherència de les noves polítiques.  
8. Augmentar la sostenibilitat de les ciutats de la Unió.  
9. Reforçar l’eficàcia de la Unió a l’hora d’afrontar els desafiaments ambientals i climàtics a escala internacional.

L’escenari 2014 i les pertorbacions

És segur que hi ha preocupació i que l’entorn ambiental intern i extern està plegat de pertorbacions constants que generen canvis de models i de reptes que s’han de revisar amb unes periodicitats curtes, per tal d’adaptar-se més a la sociologia que a la ciència tradicional. És precisament allò que persegueix la resiliència...

Ara, sembla que també el nou equip de polítics, democràticament elegits, que han de constituir el govern de la nostra Europa, i tindran alguna cosa a dir i fer. La proposta de persones  del nou Col·legi de comissàries i comissaris haurà d’emprendre la governança  dels programes resilients. Potser per això s’han estructurat canvis substancials en llurs carteres respecte a l’anterior composició de la Comissió del Col·legi que ha presidit el Sr. Barroso.

El Sr. Juncker ha ajuntat les feines de: Clima amb l’Energia (Miguel Arias Cañete -Espanya-), Medi Ambient amb Afers Marítims i  Pesca (Karmenu Vella -Malta-), Justícia amb Consumidors i Igualtat (Vera Jourová –R. Txeca-), però deixa igual les competències de les comissaries  de Seguretat Alimentària i Sanitat (Vytenis Andriukaitis -Lituània-), i Agricultura i Desenvolupament Rural (Phil Hogan -Irlanda-). Haurem de veure com queda definitivament el nou govern, perquè queda pendent la valoració (examen) del Parlament Europeu que ha de ratificar la proposta del president de la Comissió, i després ja podrem percebre com s’afronta la resiliència i la política a llarg i a curt termini.

Epíleg

Sembla que estem a l’albir d’un nou discurs i de noves maneres de fer. Es parla de la nova política i l’abandonament de l’antiga política. Aquest és el nou dibuix, que tot sembla apuntar que serà resilient, amb una economia fortament circular, que haurà de posar en valor i preu el capital natural i que haurà de gestionar l’impacte de l’escalfament global -el paradigma de la mitigació-, la gestió del creixement demogràfic i llurs demandes de recursos, i tot plegat en convivència amb unes xarxes socials molt actives.

En definitiva, la gestió de la complexitat és el present. El nou mètode per a la presa de decisions que s’ha d’aplicar ha de tenir com a protagonista principal l’opinió de la ciutadania. L’obertura de nous focus d’atenció ciutadana, que es sobreposen als que fins ara tenien l’hegemonia informativa (esports, economia liberal, religió, cultura...) per a valorar i considerar els temes més vitals, com ara l’alimentació, l’aire, l’energia, el recurs de l’aigua, el bosc, la biodiversitat, i tot això sense oblidar que els mercats financers potser hauran de moure el model de creixement permanent (política antiga) per la necessitat d’adequar-se a la demanada de la nova política apuntada en els documents que hem referenciat.