escrit per Ricard Estrada i Arimon
Queda lluny aquell document que va impulsar el president Macià, conegut amb el nom de Regional Planning (1931). La societat ha canviat en bé, però també amb dèficits. La construcció i el bon funcionament de les infraestructures es considera una aportació substancial de la societat moderna i de fet han contribuït a millorar la riquesa de la ciutadania i s’ha internalitzat la seva contribució al nostre sistema social, fins al punt que les considerem estructurals i imprescindibles, però no sempre havia estat així.
La construcció de carreteres, hospitals, biblioteques o xarxes de comunicació, entre d’altres, són el que anomenem les infraestructures grises de la societat moderna o la societat de les ciutats. Tanta és l’empenta que ha pres aquest fenomen que la nova societat sorgida d’aquest model ha perdut molts dels referents bàsics elementals de l’entorn natural. Això fa que s’hagin establerts corrents d’opinió que valoren, mostren i contrasten científicament l’interès pel manteniment i la potenciació de les infraestructures verdes.
Què són les infraestructures verdes?
Aquells espais, no urbanitzats, que tenen capacitat per a generar una vida pròpia, encara que puguin estar subjectes a l’acció humana. Aquesta és una definició, però per la seva complexitat sempre les hem de considerar en un context de xarxa. Altrament la funció de servei ecosistèmic de la infraestructura verda, no tindrà la rellevància desitjada.
 |
Potential components of a Green Infrastructure - Font: European Commission
|
Així, tractar sobre les Infraestructures Verdes és entrar en un canvi del model. Aquest considerarà els paràmetres de la resiliència, la biologia, la matemàtica de les probabilitats, els canvis mutants, o la gestió de la natura, com a part de la seva matriu interna. En definitiva, la complexitat.
Les infraestructures verdes són complexes, constitutives de la natura, són la matriu estructural dels ecosistemes i dels seus serveis (regulen els sistemes hídrics, la qualitat de l’aire i de l’aigua, la vida de les espècies...). A tot això, s’hi ha de contraposar el nostre ordenament territorial, executat a través del planejament urbanístic, que és el que decideix les infraestructures grises que intercepten les infraestructures verdes (les dels serveis ecosistèmics). La prevalença antròpica fa la resta.
Els efectes o el rendiment de qualsevol infraestructura no són immediats, cal un temps de rodatge i de seguiment per a poder avaluar els resultats del seu disseny i de llurs impactes. L’experiència i l’estudi ajuden a determinar les capacitats, tot i que sovint l’errem.
Pel que fa a la dimensió de les infraestructures verdes, cal considerar les que són d’abast local, regional o continental.
Les terres de conreu i els terrenys forestals són infraestructures verdes.
L’obtenció d’aliments requereix el suport d’infraestructures verdes, que anomenem espais agraris, així els camps de conreu tant si són de secà com de regadiu o els espais erms o els forestals formen part de la xarxa de territori o infraestructura verda necessària per a la nostra supervivència; si es trenquen els límits de la resiliència dels ecosistemes naturals, es generen pertorbacions sense saber que poden afectar la qualitat del servei que havien proporcionat tradicionalment.
 |
Camps de conreu de la Segarra - Foto: gencat
|
D’aquí l’interès dels ecòlegs per la defensa de l’espai territorial que suporta els serveis ecosistèmics, però la seva veu encara no és suficient perquè se n’obtinguin resultats. Tot això ha passat, passa i probablement continuarà passant durant molt temps, però amb la novetat que ara comencem a percebre els efectes del mal tracte que hom ha donat al medi natural, científicament provat, amb resultats contrastats sobre l’escalfament global del planeta.
La seguretat, en general, és un bé preuat socialment, i tot bon govern té cura de preservar aquest valor i ho té incorporat en llur discurs programàtic; per això s’hi dediquen molts recursos, per mantenir i preservar la seguretat de les persones. Assegurar l’estoc per a molts dies de reserves d’energia, tenir els dipòsits plens de l’aigua, o les neveres curulles dels bancs de sang, es valoren com un èxit de bones pràctiques de governança; però si entrem a valorar la seguretat alimentària (l’estoc d’aliments o les superfícies de producció) o els serveis ecosistèmics no es manté la mateixa paritat d’atenció que amb les infraestructures grises; i això, per què?
La seguretat alimentaria i la gestió dels estocs d’aliments requereixen unes infraestructures (grises) de producció, de conservació i d’accés limitades. I qualsevol pertorbació social fa descobrir la precarietat del sistema.
Aquests són temps d’abundància, temps de descuits, ¿o és la causa efecte del comerç mundial, la globalització mercantil, la que ens ha canviat en pocs anys uns costums i també un escalfament global? O és que tot això ha estat possible perquè el preu de l’energia ha obviat no introduir el seu cost ambiental? O ha estat l’hegemonia de la nostra espècie, amb els seus actius, que ha volgut descuidar el valor dels serveis ecosistèmics i per això no els hi ha previst un preu comptable?
Comentaris