(Autors: R. Estrada, C. Folch, G. Rincón)
Aquest dissabte 5 de juliol de 2014 ens va deixar en Jordi Peix. Molts el vàrem conèixer al front de l’activisme i la modernització de l’agricultura catalana. També d’altres l’hem conegut en la seva feina davant de les campanyes del Banc dels Aliments. En Jordi va ser l’introductor, per primer cop a l’estat, d’aquesta empresa de la solidaritat real, que va importar de França l’any 1987 i la va impulsar fins als darrers dies.
 |
| Font: Banc del Aliments (http://ves.cat/lC0q) |
Queda lluny el Congrés de Cultura Catalana i la seva secció d’agricultura, la qual va presidir, el seu compromís al front del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya i també en la construcció del primer equip de govern del Departament d’Agricultura de la Generalitat restaurada, amb el president Josep Tarradellas.
Els anys 80 van ser anys de creació de moltes iniciatives. En Jordi Peix en va liderar moltes des dels seus càrrecs de director general al Departament d’Agricultura. Hi havia molta feina a fer i ell en va ser un dels qui, estant al davant, tirava del carro.
Ell va impulsar la creació de les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) i de les Agrupacions de Defensa Sanitària (ADS), per responsabilitzar el sector i col·laborar amb ell per lluitar contra les plagues vegetals i malalties animals. D’això ara se’n diu col·laboració publicoprivada.
Durant molts anys també va tenir responsabilitats sobre el Medi Natural, des d’on va impulsar les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), i des d’on va ajudar a introduir un canvi de mentalitat en la prevenció d’incendis forestals, així com per la conservació i la millora de la biodiversitat i la preservació dels espais protegits, defensant-los de les ocupacions industrials, energètiques o urbanístiques.
Molts dels qui vam treballar amb en Jordi li hem tingut un gran respecte i ha estat un referent de guia en la nostra vida professional i també social. Haver treballat amb ell al Departament d’Agricultura, podem dir-ho amb satisfacció, és un signe distintiu.
Ara que vénen les vacances, us recomanem un llibre que el Jordi solia recomanar: Fontamara d’Ignazio Silone (traducció de Joan Fuster, pròleg de Dorina Silone, disseny d’Enric Satué, il·lustració de Fernando Krahn). És un reconeixement a la lluita dels pagesos, un sector pel qual ell va treballar, si ens ho deixeu dir, amb vehemència. Recordem que tenia arrels a La Granadella, terra de secà i d’austeritats.
Fa un parell de mesos, quan segons ell l’havien passat a la “categoria de terminal”, ens va encarregar a unes persones que havíem treballat amb ell de reactivar el seu bloc “Agricultura de Catalunya”. Ho hem fet!! I ell en va poder publicar, un darrer article, el passat 11 de juny, recomanant el llibre: “Vins i licors de Reus: l’elixir del deus”.
Aquests darrers dies encara ens va fer comentaris i observacions dels darrers articles publicats. En un dels darrers que vam rebre ens deia:
La qüestió és no parar.
Ara s’hauria de divulgar.
Fer llistes i trametre-ho.
Jordi
La seva estimada Eulàlia Ventayols li va fer un poema, poc abans de morir-se, que entre altres coses li deia aquestes paraules:
...Segurament podràs continuar exercint d’Almogàver
Segurament molts pensaran que has pactat moltes coses
Segurament tu no hauràs pactat res
És un tracte amb tu mateix, treballaràs moltes hores per aquest país petit que estimes
i CATALUNYA (la paraula) no t’emplenarà inútilment la boca.
A Catalunya no la utilitzaràs.
A tu, sí. Aquells que la fan servir per guanyar-hi: diners, estatus, històries estranyes ...
En definitiva, no parar i divulgar, donar a conèixer el que es fa, transmetre-ho. Quins grans consells!!
En Jordi Peix serà sempre per a molts de nosaltres un model d’integritat i passió, de viure i lluitar per la vida. I no podem deixar de sentir-nos profundament orfes.
Comentaris
A les acaballes del franquisme, mindunguis com érem sortits de l'Escola d'Agricultura, d'ell vàrem aprendre conceptes nous per nosaltres, social i econòmicament progressistes: la defensa de l'espai agrari front a un urbanisme especulador("heu d'entendre els espais agraris com un patrimoni del nostre país"), concebre les explotacions familiars agràries com Empreses, factor fonamental en la defensa dels pagesos davant les expropiacions i els desnonaments. Treballà amb tenacitat en la primera llei de contractes de conreu organitzant grups de treball arreu del territori, col.laborà en la redacció de plans municipals d'urbanisme introduint conceptes innovadors, posant en valor els espais agrícoles dels municipis en contra del concepte d'espais residuals (el no urbanitzable). Junt amb l’Alexandre Checchi varen escriure L'Explotació Pagesa a Catalunya, un llibre fonamental per entendre l'estructura econòmica de les explotacions familiars agràries. Els que el seguíem no l'atrapàvem.
Va presidir el Col.legi d'Enginyers Tècnics Agrícoles i quan es va instaurar la Generalitat va ser nomenat Director General a la Conselleria d'Agricultura. Recordo aquells temps on, amb unes competències i recursos escassíssims, va impulsar projectes que el temps ha convertit en èxit. Els Vins de Catalunya en és un d'ells. Va "fitxar" a en Jaume Ciurana i es varen dedicar a donar a conèixer, divulgar i reivindicar, les D.O. I també les dels Olis i el formatges.
Des de la Conselleria/Departament d'Agricultura, on va estar vinculat professionalment fins la seva jubilació, va afrontar de cara les mancances estructurals del sector agroalimentari i es dedicà a construir i vincular les noves estructures amb els sectors implicats. El seu caràcter directe i polèmic (ho qüestionava tot, res era una veritat absoluta), no li impedí arribar a consensos amb representants dispars. I de les pedres feia pans. Campanyes per l'eradicació de la pesta porcina africana serviren per redreçar el sistema de control sanitari, es crearen les ADVs minimitzant costos i contaminació, les ADFs implicant pagesos i propietaris en la prevenció i extinció d'incendis. Va lluitar per a poder fer les proves d'hípica de les Olimpíades de Barcelona combatent la pesta equina....
Era un conversador fantàstic. Provocador, et sobtaven les seves dites, els seus maximalismes que donaven peu a discussions acalorades. Com a coneixedor de la història era un pou d'anècdotes, referències i cites, de plantes remeires, de pel.lícules..
Un altre aspecte voldria ressaltar d'en Jordi Peix: el de treballador vocacional de la cosa pública. Va treballar al lloc on volia treballar conscient de que ho feia al servei del seu país: Catalunya. Amb múltiples oportunitats de canviar de lloc de treball, ell continuà al Departament. Volia veure de primera ma com es construïa aquest país, sense intermediaris.
I va tenir temps de crear el Banc dels Aliments... Sempre a l'avanguarda.
Una anècdota final, que reflecteix, crec, la seva honradesa personal. Un dia li vaig preguntar com és que després de tants anys al Departament no s'havia fet funcionari de carrera, com altres Directors Generals companys seus. Ell em va respondre que degut a que exercia precisament de Director General no podia acceptar que es fes un concurs i que ell hagués de ser examinat per personal que estigués a les seves ordres i, així, condicionar-los a un aprovat segur.
Ens ha deixat un mestre i, personalment, un amic.
Aquests dies ens ha deixat en Jordi Peix i, malgrat que vaig assistir al seu sepeli, no és fins ara, que ho escric, que me n’adono que ell ja no hi és i que no el tornarem a veure entre nosaltres. Ens queda, és clar, la seva obra ingent, el seu testimoni vital i la impecable trajectòria cívica que va caracteritzar el seu pas per la vida. I de tot això n’hem d’extraure lliçons que ens serveixin per a donar continuïtat a tot allò que ell va començar.
Home de molts talents, en Jordi tenia una personalitat polièdrica. Era el polític assenyat, amb un notable bagatge de coneixements tècnics, sempre amatent als problemes del camp i sempre disposat a buscar solucions. Generós amb el seu temps i amb la seva dedicació, va recórrer incansablement el país preguntant, escoltant, debatent. I després, posant en marxa tot d’iniciatives dirigides a millorar la situació del sector, del medi i, sobretot, de les persones. Perquè en Jordi era, també, un humanista, bolcat al servei dels altres, com ho acredita la seva dedicació al Banc dels Aliments, del qual en va ser fundador i ideòleg.
I no tan sols això, sinó que també exhibia una curiositat excepcional, estretament relacionada amb aquell esperit belluguet que l’animava i que contagiava als que tenia al seu voltant. Sempre tenia els ulls oberts i la ment desperta, i una immensa lucidesa que li permetia conjurar les situacions difícils amb intuïció i diplomàcia. En Jordi era important perquè li importava el seu proïsme.
Per això, tots els que el vàrem tractar guardem d’ell un record diferent, particular. Si, temps a venir, algú es proposa anar arreplegant tots aquests fragments, ajuntant-los com les peces d’un trencaclosques, la imatge que en sortirà serà la d’un home que va viure apassionadament el seu temps i que va dedicar la seva existència a millorar la dels altres.
Jo el vaig conèixer fa més de vint-i-cinc anys. Feia ben poc que m’havia incorporat al Departament d’Agricultura, on ell era director general des de feia força temps. Un dia me’l varen presentar i em va dir que l’anés a veure per a parlar ja no recordo de quin tema. Així que una tarda em vaig decidir i em vaig acostar al seu despatx, per a demanar hora. Tenia la porta oberta. Em va veure i em va cridar. Estava reunit amb una altra persona i jo, en veure-ho, vaig dir alguna cosa així com “ja tornaré després”. “No, no”, va respondre. “Passa, passa”. I vaig passar. Mentre em feia seure, va sonar el telèfon. S’hi va posar. L’altra persona, que també era un treballador del departament, i jo ens vàrem saludar educadament, disposats a esperar que acabés la conversa telefònica. En aquell moment, va entrar un altre tècnic, amb uns papers a la mà i, en veure el panorama, inicià el moviment de retirada, immediatament estroncat per un gest d’en Jordi que va quedar molt clar que volia dir “queda’t”.
No sóc capaç de precisar quant de temps va durar aquella situació, però sí que puc dir que, al final de la trucada, al despatx ja n’érem sis o set, i que vàrem acabar tenint, tots plegats, una conversa acceptablement ordenada, al final de la qual tothom va acabar amb la sensació que el director general li havia donat resposta, i que sortia d’allí amb instruccions precises. En Jordi havia sabut convertir un caos en potència, que recordava aquella escena de la cabina atapeïda d’una pel•lícula dels germans Marx, en una discussió ordenada, en la qual tots havíem après coses de tots.
Amb el pas dels anys, el vaig anar tractant i apreciant més. Perquè ell, amb aquest capteniment gens forçat que exhibia sempre, es feia mereixedor del reconeixement per part de tothom. Quan li varen donar la Creu de Sant Jordi, vaig escriure una carta a un diari en què expressava la meva alegria per la distinció. Malgrat que el corrector del rotatiu es va entestar a desfigurar el meu text, no se’n va sortir del tot, i en aparèixer publicat encara s’entenia. A en Jordi li va fer il•lusió. Estic segur que també l’hauria fet feliç veure la immensa quantitat d’amics que el dimarts, 8 de juliol, ens vàrem aplegar a l’església de Piera per a transmetre-li el nostre afecte.
Bon viatge, Jordi.
Des de fa uns anys ençà, dia sí dia també, apareixen nous casos de corrupció o de pràctiques irregulars en les quals estan involucrats càrrecs públics, fins al punt que s’ha generalitzat la idea que tot càrrec públic ho és per aprofitar-se de la seva situació.
Això no és així, evidentment, car hi ha molts càrrecs públics íntegres que treballen pel bé del seu país sense haver ficat mà a la caixa o que hagin dit «sí senyor» a tot per guardar la cadira.
Jordi Peix, que va morir el dissabte dia 5 de juliol, fou una persona íntegra durant tota la seva llarga trajectòria pública com a alt càrrec de la Generalitat de Catalunya. Íntegra fins al punt que, almenys en una ocasió, li va costar el càrrec que ocupava al
Govern català. Ens referim al de director general de Medi Natural, càrrec que va perdre quan defensà amb fermesa la teoria dels agents rurals que atribuïen a la companyia elèctrica la culpabilitat dels desgraciats incendis que van tenir lloc a la Catalunya Central just va fer 20 anys el passat dia 4 de juliol, el dia anterior a la mort d’en Jordi.
La plataforma d’afectats pels incendis del Berguedà de 1994 vol retre homenatge a aquest professional honrat que des del seu càrrec va treballar amb encert en benefici dels boscos de Catalunya i que amb la seva fermesa va contribuir de forma important
al fet que els tribunals poguessin determinar-ne el culpable.
(escrit publicat a Regió 7, 8 juliol 2014)
Amb en Jordi hem fet una vida paral•lela, sovint amb punts de vista oposats. Donava gust discutir amb ell, gairebé sempre de temes agraris. Em servia d’interlocutor amb qui posar a prova les pròpies idees.
Estava amb ell quan va néixer, i també en el moment en què va morir plàcidament, junt amb la seva esposa, la Marie José.
He estat amb ell quan va ser elegit president del Sindicat d’Estudiants a l’Escola d’Agricultura. Junts en fer la mili, on l’un estava fitxat com a activista i l’altre com a revolucionario. Després en l’Àmbit d’Agricultura del Congrés de Cultura Catalana, de la qual ell era el responsable i on ens preparàvem per a la Catalunya que volíem en democràcia. Als inicis de la Unió de Pagesos, també. Va venir la democràcia i amb en Tarradellas va ser director general d’Agricultura. Canviaven els consellers, però ell continuava. Va arribar ser el director general més antic, fins que va dimitir com a director general de Medi Natural en voler mantenir, en contra dels seus dirigents, que els incendis dels boscos del Bages havien estat provocats pel mal estat de les línies de FECSA, defensant els Agents Rurals que havien fet l’informe. I que deu anys més tard ha estat corroborat pel jutge.
Quan era director general va poder impulsar la creació del Banc dels Aliments, gestionant els aliments que podien ser utilitzats pel Quart Món, els pobres d’aquí, els de casa. I amb més intensitat encara des de la seva jubilació.
O sigui que ha estat sempre un servidor públic, vocacional i compromès amb la seva feina, com tants n’hi ha al nostre país, els qui treballen de valent, amb rigor i coherència, i fan tirar la nostra societat endavant. Com ha estat el cas del personal de la sanitat pública que l’han tractat al llarg dels set anys de tractaments de qui, insistia, que n’estava molt agraït. N’hi ha molts també a l’ensenyament públic, els Agents Rurals que ha defensat, i tants d’altres. I el voluntariat del Banc dels Aliments. I així han de ser les coses. N’hi ha molts i són els qui fan anar la nostra societat endavant. I en fan falta encara més.
Els seus fills, el Joan, l’Anna i el Dani, varen perdre la seva mare, l’Eulàlia, massa joves. Les responsabilitats del seu pare i la dedicació als altres no el va permetre estar més a prop d’ells, però sempre es varen sentir molt estimats pel seu pare.
Gràcies mare per haver-nos portat al món.