La natura, periòdicament, causa efectes a les infraestructures que hom ha construït per al proveïment d’aliments i per al desenvolupament social. Aquest és un fet que es coneix des de l’inici dels temps, però que ara pren més interès com a conseqüència del creixent nombre d’habitants que suporta el planeta i la demanda de recursos que requereix la població. El món s’ha fet petit i comencem a saber on són els límits.
Aquestes alteracions cícliques de la natura (comportament natural de la natura) afecten directament les persones i també l’estabilitat econòmica, tant local com també dels estats, i si no es disposa d’una cobertura d’assegurances ben dissenyada que pugui suportar l’embranzida del medi, pot esdevenir una catàstrofe amb doble efecte: per a les persones i per a l’economia.
 |
Riuades del Vallès 1962 - https://flic.kr/p/doNCMb by Premsa Ajuntament de Sabadell (CC BY 2.0)
|
Els números i els valors
La Unió Europea, en el seu àmbit geogràfic, ha estudiat el fenomen i el resultat és espectacular: entre 1980 i 2011 s’han produït per causes naturals o antròpiques 109.213 morts directes, amb unes pèrdues globals de 454.874,94 M€, però les pèrdues assegurades han estat, solament, de 126.315,61 M€. Els danys d’aquests episodis naturals europeus han estat causats per inundacions, incendis forestals, terratrèmols, huracans o per les emissions volcàniques, però no podem obviar els danys antròpics que també tenen efectes semblants als causats per causes naturals, com és el cas dels desastres provocats per vessaments petrolífers, emissions radioactives o industrials de tota mena. També en aquesta descripció hi ha els que estan propiciats per la interrelació de la causes de la meteorologia, com els que s’han provocat en els episodis de fred, calor, sequera o per les tempestes d’aigua o de vent, amb efectes directes sobre recursos de les persones o a l’agricultura-aliments/energia.
Mentre que la confiança o l’estalvi són valors més o menys valorats pel sistema, la previsió és d’un d’aquells valors que no està en gaire bona posició ni en les prioritats de les persones i tampoc gaire per la gestió pública. El risc i la seva quantificació és un actiu que cada vegada més s’haurà de considerar obligatòriament en la planificació de la gestió, tant personal com familiar i també a una escala superior, com a l’empresa o al sector públic. La seguretat patrimonial pública i privada requereixen una atenció preferent i, en el món global, encara més.
L’estudi de la resiliència de la natura i la reducció del risc de les catàstrofes han estat motiu de debat en les recents reunions internacionals (Rio + 20, entre d’altres), per tal de gestionar de la millor manera les pertorbacions que es poden generar. És per això que es defineixen quatre eixos de treball: prevenció, resiliència, reducció de la vulnerabilitat i reforçar els serveis ecosistèmics.
El sistema financer hi veu una oportunitat
El discurs homologat, oficial, assegura que la gestió del risc de les catàstrofes pot ajudar a promoure el desenvolupament econòmic (problema/oportunitat). Seguint aquest fil, a curt termini s’afavoreix, entre d’altres, l’aparició de noves tecnologies i instruments financers innovadors; a mig termini una millor valoració de la desgràcia i la resiliència ajudarà a centrar la sostenibilitat de les finances públiques i privades; i a llarg termini, les inversions en gestió de riscs ofereixen un alt rendiment i contribueixen a un desenvolupament econòmic més estable. Tres elements clau per a fer comprendre que el comportament de la natura s’ha d’incorporar en la comptabilitat real.
Així creix el valor d’un segment del món financer, que pot incidir directament en la salvaguarda dels ecosistemes i també en els sentiments de seguretat de les persones. Tot, però, amb la concurrència i amb el protagonisme de la iniciativa privada i la participació pública (conceptes avui determinants).
Les assegurances, en tant que són productes contractuals de mercat de transferència de risc, utilitzen la moneda com a instrument de valor i fan que aquest sigui objecte clar d’una part del sistema economicofinancer. És per això que la UE, després de veure i valorar l’evolució de les catàstrofes naturals i ambientals, i com s’incrementen anualment, proposa millorar l’oferta asseguradora en aquest ram específic, introduint-hi modificacions conceptuals amb un cert grau d’interès com l’assegurança integrada o agrupada, l’assegurança de catàstrofes obligatòria i l’assegurança climàtica paramètrica basada en un índex.
Els nous models d’assegurances per als riscos ambientals
Pel que fa al model de contracte, es proposa passar de contractes anuals a contractes de llarga durada amb un preu fix, agilitant i abaratint així tant el cost com la paperassa, i també fortifica el client (captiu) i una estructura més sòlida de l’economia de l’empresa l’asseguradora.
El que preocupa és consolidar l’estabilitat econòmica global, condicionada per les pertorbacions, imprevisibles, ambientals i les catàstrofes de tota mena, que interfereix en els resultats econòmics (rendiments, comerç, mobilitat).
Avui es dóna el cas de comptabilitzar les aportacions de les indemnitzacions de les asseguradores com un ingrés en el balanç (ja hi ha exemples dels efectes d’una catàstrofe), afavorint el creixement del PIB. Això ha passat a Alemanya, amb les indemnitzacions de la catàstrofe de l’huracà Klaus. Alguna cosa del model actual de comptabilitat ha de canviar per a poder fer una lectura assenyada i no amb fantasies enginyoses.
El Llibre Verd sobre l’assegurament de catàstrofes naturals i antròpiques és un document bàsic emès per la Comissió Europea el passat dia 16 d’abril de 2013, que ens ha de donar noves llums al desenvolupament de nous marcs de treball per afrontar la situació de salvaguarda dels serveis ecosistèmics i també de les persones: les assegurances com a instrument de seguretat i estabilitat, enfront d’una evolució preocupant de les pertorbacions que afecten cada vegada més la nostra seguretat i la nostra economia. Fixar la responsabilització col·lectiva (obligatòria) de la catàstrofe com un agent natural més de la fiscalitat distributiva, n’és l’objectiu final, preferentment, del món financer. Algunes coses estan apunt de canviar.
El dilema
El dilema és: la societat és cada persona o és el patrimoni de cada persona?
De les assegurances sectorials sobre la producció agrícola, ramadera i dels boscos, en parlarem un altre dia. L’especificitat de l’assegurança agrària ¿potser també s’ha d’incloure en la col·lectivització del risc per a tota la societat, o deixar-la com un cost més de l’escandall particular de l’empresari?
Ricard Estrada i Arimon
Comentaris