En defensa de l’agricultura ecològica.

En defensa de l’agricultura ecològica.

A Catalunya, l’agricultura ecològica a comença a agafar una certa força a partir dels anys vuitanta a partir d’un grup de joves tècnics agraris, era sobretot una resposta a l’agressivitat d’un model de producció basat en la utilització massiva d’elements químics en una agricultura que apostava per la modernitat. Els pesticides i adobs químics que foren aplicats de forma indiscriminada començaven a afectar el medi i les pròpies produccions. La primera proposta d’agricultura ecològica proposava un retorn al passat, els “usos i costums de bon pagès”, l’empresa familiar agrària i l’adequada utilització de fems a partir d’unes explotacions equilibrades amb agricultura i ramaderia. La jovenesa, la manca de preparació, el seu origen urbà i sobretot la manca de demanda van fer fracassar les propostes voluntaristes inicials. Als anys noranta seguint els moviments europeus va sorgir una altra onada de promotors incentivats per una tímida demanda, i especialment per unes conviccions personals. Es va construir un model alternatiu davant els abusos provocada per una especialització especialment en els secans. Quan jo estudiava agricultura a mitjans dels anys seixanta hi havia un enfrontament entre els vells professors, com el Doctor Bardia i els joves que preferien la recepta fàcil del producte meravellós que ho eliminava totes les plagues. El “Manual de Lluita contra les plagues del camp” publicat per la biblioteca del Pagès del Departament d’Agricultura de la Generalitat republicana, insistia en seguir el cicle de les plantes i els insectes per atacar al moment adequat i ja promovia la lluita biològica. A principis dels anys vuitanta també van aparèixer les Agrupacions de Defensa Vegetal, que van agafar el relleu promovent la lluita integrada contra les plagues, estenent posteriorment el concepte a tots els factors de producció;sòl, aigua, clima i planta, generant la Producció Integrada que va reduir en pocs anys a la meitat els ús de productes químics. Les ADV s’han ampliat vers la producció ecològica, que han recollit l’èxit d’aquest sistema de treball conjunt entre especialistes, esdevenint un punt de trobada de dos models de desenvolupament respectuosos amb el medi natural i pagesos i emplenant un buit tecnològic en la defensa dels vegetals. Per tota informació us dirigiu a Laia Mateu (laia.mateu@gencat.cat) coordinadora de les agrupacions de defensa vegetal de producció ecològica Servei de Sanitat Vegetal. A darrera hi ha una colla de tècnics que actuen en temes específics: l’Andreu Taberner en com suplir els herbicides en els conreus ecològics, en Gonçal Barrios en la lluita biològica, en Jaume Boixadera i el seu equip en l’estudi de sols i adobs, en Batllori en l’estudi de la lluita biològica en la poma, el IRTA i tants d’altres. Allò que cal reconèixer especialment és el paper de l’Escola Agrària de Manresa que va ser la primera del Estat en iniciar una formació i experimentació de la producció ecològica, sovint en contra de la mateixa administració. Així es va crear un primer nucli coherent que ha permès fer viable aquest nou model de producció. La constitució del consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE) s’ha constituït com organisme garant, tot modernitzant aquest nou model de producció agrària. Actualment hi ha prop de 70.000 ha i 150 explotacions ramaderes ecològiques. Ara el Pla d’Acció per l’Agricultura Ecològica hi ve a donar una empenta definitiva. Però com sempre és el consumidor el que ha de donar el seu vist i plau final, especialment en aquests moments de crisi de la demanda, tot reconeixent que els costos poden ser més elevats: la garantia de qualitat sempre te un major cost. Els pinsos ecològics han doblat el preu, els pesticides i els fertilitzants ecològics sempre són més cars, i les necessitats de mà d’obra, superen les de l’agricultura convencional. Això ha fet que la demanda baixés. No tenim dades de Catalunya, però al Regne Unit, el consum de pa ecològic ha baixat un 31%, la fruita un 16,5% i l’horta el 10%, a on normalment hi havia un augment del consum anual del 1,4%. A Catalunya ens hem de felicitar de que actualment ja hi ha una extensa xarxa d’establiments on es distribueixen productes ecològics i fins i tot hi ha una marca de distribució amb establiments propis: Veritas, que va augmentant el nombre d’establiments no només a Barcelona sinó també arreu de Catalunya. En tot cas cal defensar allò científic sobre allò ideològic. Les tècniques de producció estan evolucionant molt ràpidament i precisen d’una recerca constant, especialment en las possibilitats de nous models de producció, especialment en el camp de la lluita contra les plagues, ja que una gran part dels pesticides tan convencionals com ecològics quedaran prohibits. En el sector de la producció ramadera cal basar-se en la producció de pinsos en la pròpia explotació ja que la comercialització de pinsos ecològics és molt cara i pràcticament inexistent. En tot cas cal donar personalitat pròpia a la producció ecològica, per tal d’evitar de que siguin inclosos dins d’un grup nebulós d de productes alternatius que barregen diversos conceptes i porten a confusió com poden ser “el preu just”, medicines “dolces”, sobirania alimentària, productes naturals (?), “slow food”,... Tots ells són legítims però han de disposar d’un espai propi, d’un nínxol de mercat que ha de ser informat adequadament. La venda de proximitat pot ser l’element de cohesió que garanteix la venda directa a un consumidor fidel.

La producció ecològica no pot ser una moda, sinó un model de consum d’avenir.

Jordi Peix