Rèplica a “L’agricultura en temps de crisi.

En línies generals, l’enfocament és encertat. Tot i amb això, es requereix alguna precisió pel que fa als conceptes que s’utilitzen, que en aquesta (amistosa) rèplica anirà acompanyada d’alguna opinió personal, fonamentada en la raó individual i en la ciència col·lectiva. Som-hi.

Durada de la crisi: em sembla aventurat fer qualsevol tipus de predicció.

1.- No controlem totes les variables que intervenen en el procés. És a dir, que, tenint en compte que existeixen unes estretes relacions d’interdependència entre els distints sectors de l’economia i els diferents estats, un determinat esdeveniment que es produeixi en un punt concret del sistema és susceptible de generar una reacció en cadena que s’estengui arreu. Allò de l’efecte papallona.

2.- La crisi que travessem ha estat desfermada per la confluència d’un seguit de factors de naturalesa molt heterogènia que s’han conjuminat per a irrompre de manera conjunta en un breu espai de temps (uns pocs mesos). La complexitat del fenomen té una envergadura prou considerable com per a què sigui altament recomanable la humilitat a l’hora d’analitzar-la i, més encara, de preveure el futur. Ningú no té la bola de vidre..

3.-Les prediccions en matèria econòmica que han estat formulades a partir de la segona meitat del 2007 contenen un elevat grau de desencert, per dir-ho en termes benèvols. Caldria prendre nota de l’experiència.

Components de la crisi:

1.- Sembla que existeix un cert grau de consens entre els especialistes en el sentit que la principal causa de l’encariment del petroli fou l’arribada massiva d’inversors de renda variable. És a dir, que va ser, sobretot, el fet que una primera matèria de consum universal apareixia com una atractiva via per a obtenir guanys considerables en el mercat financer. Això no és nou. Existeixen precedents d’afluències de grans capitals a l’esfera especulativa amb commodities que un temps després acabaren amb els preus literalment enfonsats..

2.- Les oscil·lacions dels preus de les matèries primeres s’han de situar en el seu context i matisar-les degudament. Pel que fa als increments dels preus dels cereals, com a producte característic que és utilitzat com a mitjà de producció en molts sectors, val la pena tenir en compte els casos següents:

- L’abril del 2008, The Lancet afirmava, en un editorial, que la producció extensiva de cereals per a produir agrocombustibles, com el blat de moro, n'havia disparat el preu. Així, els preus del blat i de l'arròs s’havien apujat, el 2007, un 130% i un 120% respectivament. De fet, aquesta consideració no era nova, i ja feia força temps que es venia repetint en els mitjans de comunicació, des de la premsa groga fins la literatura especialitzada. Era significatiu, però, que una publicació científica del prestigi i la trajectòria del butlletí mèdic ho afirmés amb aital contundència.

-- El mes de maig següent, un estudi de la Universitat de Lincoln (Nebraska) va permetre una aproximació raonada i raonable a la qüestió. Deia el treball que els agrocombustibles només eren responsables d‘una part molt petita de l’augment dels preus dels productes alimentaris als EEUU, malgrat que aquest país és el primer productor mundial d‘agrocombustibles, i que el gruix de la seva producció estava constituït principalment per bioetanol de panís. D’acord amb aquest plantejament, tan sols es podia atribuir als agrocombustibles un 1,2% de l’increment del preu dels aliments en els darrers dos anys. Tanmateix, els autors estimaven que en d’altres indrets del món l’impacte havia estat més profund, i l’estimaven en més d’un 15%, ja que en els països més pobres el preu dels aliments està molt més vinculat amb el preu dels grans. El preu dels cereals només influeix entre un 0,5%-1% en els despeses del consumidor nord-americà, però, en països on no estigui garantida la seguretat alimentària, aquest percentatge podia arribar fins a un 20%. Un gran increment del preu dels cereals, que pot perjudicar els països en vies de desenvolupament, suscita un efecte devastador sobre l’economia de les famílies dels països més pobres. L’estudi remarca, però, que per a l’economia dels productors agraris dels països pobres l’augment de preus ha estat molt beneficiós, mentre que ha perjudicat seriosament la població consumidora, principalment urbana, d’aquests països.

-- A principis del 2007, Mèxic va estar al caire de la revolta social, degut a l’augment dels preus de les tortillas de panís, que constitueixen un element fonamental de la dieta de la majoria de la població. En pocs mesos, el preu del panís importat dels Estats Units havia passat de 1.400 (uns 100 euros) pesos a 3.500 (aproximadament, 250 euros). Aquest fet va posar al descobert diverses realitats; en primer lloc que, per a un estat fortament dependent de la importació d’un producte bàsic, com és el cas, els nous usos del cereal per a la producció de carburants constituïen una severa amenaça. També es féu evident que la producció mexicana no estava prou ben organitzada i que els dispositius de distribució no eren tan eficaços com caldria, però aquest darrer missatge va quedar diluït en un mar de protestes contra “l’amic americà”.

-- El mes de juny de l’any passat, el DAR va acceptar que l’increment dels preus dels cereals repercutia en els costos totals de la producció ramadera entre el 19% y el 31%. Si més no, així ho va recollir la premsa. Evidentment, han canviat moltes coses des d’aleshores. Probablement, si analitzéssim amb un cert deteniment la component energètica, trobaríem que ha tingut i segueix tenint un paper determinant en l’estructura de costos de les explotacions.

3.- Sobre els orígens de la crisi als Estats Units, sembla existir un cert acord en situar-los en la voracitat creditòfaga de molts ciutadans, incentivada i promoguda per l’afany de les entitats financeres d’engreixar el compte de resultats. Leopoldo Abadía ho ha resumit de manera prou entenedora en “La crisis ninja”.

4.- La consideració sobre les normes en matèria de seguretat bancària exigeix una reflexió més acurada, perquè és cert que aquestes darreres innovacions tenen uns determinats costos, que han de ser absorbits pel sistema en el seu conjunt i, per tant, també per les famílies i les empreses. Així, es calcula que l’enduriment de les garanties necessàries per accedir als préstecs del Banc Central Europeu tindrà un impacte aproximat de 15.000 milions sobre la capacitat de finançament de la banca espanyola, que equival a un 8,3% del total de col·laterals (garanties) de què disposen bancs i caixes.

Anem a pams. La xifra dels 15.000 milions és el resultat de la projecció de les noves normes del BCE a la composició del col·lateral. La principal innovació consisteix en l’aplicació d’un haircut (percentatge de la garantia aportada que no es transforma en liquiditat) del 12% a les operacions de transformació en títols de les càrregues hipotecàries o de crèdit. És a dir, que un banc o una caixa poden convertir en títols (documents que contenen una obligació de pagament per a l’entitat que els emet) les hipoteques i els crèdits que ha concedit i que té pendents de cobrament als seus beneficiaris. Aquesta pràctica serveix com a garantia dels préstecs que demani la pròpia entitat. El haircut (en sentit figurat –i quasi real- significa “xollada”) és del 12%, la qual cosa significa que, si el banc aporta títols hipotecaris per valor de 100 milions, el BCE només n’hi deixarà 88. Si es tracta d’actius que no tinguin un preu de mercat massa fiable (circumstància força comuna avui dia), se’ls aplica un 5% addicional. Conclusió: les noves disposicions serveixen per a millorar la solidesa de les entitats financeres, però no permeten incrementar l’oferta de crèdit a famílies i empreses.

5.- El comentari de Mr. Howard Davies pot tenir una certa component de “boutade”, però el pas del temps està començant a donar-li una part de raó. No pas en termes absoluts, però sí que hauríem de tenir en compte que hi ha dades que conviden a pensar. La darrera: les xifres del Cens Agrari 2007 dels Estats Units, que acaba de publicar l’USDA, revelen que el nombre d’explotacions va augmentar un 4% entre el 2002 i el 2007, un fenomen que es registra per primera vegada en els darrers 60 anys. Home, no es tracta d’abraçar la fisiocràcia, però val la pena ser conscients del que passa pel món.

6.- El sector agroalimentari no és anticíclic perquè els sectors no són anticíclics. Les que sí que són anticícliques (o contra-cícliques, que també es diuen així) són les mesures que es prenen per a reinvertir una tendència determinada; és a dir, que es tracta de disposicions que van en contra del cicle. Si l’atur tendeix a créixer, i l’administració rebaixa les quotes de la Seguretat Social a les empreses que contractin nous treballadors, estarà adoptant una mesura anticíclica, perquè aspira a trencar una dinàmica que és contraproduent per al conjunt de l’economia. De la mateixa manera, la Farm Bill del 2008 regula els pagaments contra-cíclics, “which provide support counter to the cycle of market prices as part of a "safety net" in the event of low crop prices”. Inclou un sistema de càlcul, pensat per a posar en marxa el mecanisme d’aquests pagaments davant de certes eventualitats de mercat. Queda clar, doncs: el sector no és anticíclic, les mesures sí que ho són.

7.- Que s’ha acabat la “fiesta”? I tant, i fa estona, malgrat que alguns s’entesten en no adonar-se’n i segueixen posant la música a tot drap. L’exemple de Mercadona és un clar exponent d’una estratègia empresarial pensada per a orientar-se progressivament vers el model de “hard discount”. Però vet aquí que alguns dels seus competidors potencials en segments de mercat similars s’estan mobilitzant en sentit contrari. Lidl, per exemple, està en procés d’ampliar les seves referències amb la incorporació de determinades marques que han estat “Sedote e abbandonate" per Mercadona. Però, per ara, si podem extraure una lliçó important d’aquesta crisi, és que cada vegada hi ha menys productes que es beneficiïn d’una demanda rígida. I això inclou els alimentaris.

8.- Què es pot fer? Primer de tot, posar-li imaginació al tema. Ja n’estem tips de receptes de manual, l’eficàcia limitada de les quals ha quedat sobrerament acreditada. Segonament, tenir gosadia per escometre reformes estructurals del sistema. No és senzill, i ningú no té receptes màgiques, per molt que hi hagi qui ens ho vol fer creure. Intentem una certa aproximació,centrant-nos en el sector agroalimentari. Aquí van unes quantes idees.

S’han de revisar els mecanismes de suport públic a l’activitat agroalimentària. No es tracta de suprimir els ajuts, sinó de redefinir-los sobre unes bases sensiblement diferents de les actuals. La producció hauria de deixar d’ocupar el nucli del sistema, essent substituïda per altres paràmetres. Per què no podem començar a pensar en una agricultura que proveeixi serveis ambientals, a part de l’estricta producció agrària? Uns serveis que es puguin quantificar i avaluar, per descomptat. I per què no ens plantegem seriosament el paper de l’activitat agrària com a proveïdora d’energia, per exemple?

Hem d’apostar clarament, decididament, per l’exportació. Més ben dit; per la comercialització en el si del mercat europeu. I hem de fer-ho a partir de produccions que incorporin més qualitat i més valor afegit. D’altra banda, no podem descuidar el mercat interior. S’equivoca qui cregui que segueixen existint els mercats captius; algun que s’ho pensava ha acabat havent de plegar el negoci. Per tant, s’ha de treballar i competir també dins de casa. A què treu cap el fet que a Catalunya, país productor de vi, costi trobar restaurants que ofereixin vins catalans.

Cadascuna de les diferents baules de la cadena agroalimentària ha d’examinar a fons el seu paper, per separat i en el conjunt del sistema. Aquest és un exercici dur, complex i segurament aspre i ingrat, perquè suposa obrir en canal tot un seguit de pràctiques arrelades des de fa molt de temps i que estan perjudicant tant el sector com els consumidors. Un exemple: el sistema de fixació de preus. Cal, doncs, l’obertura d’un veritable diàleg interprofessional.

Sempre que es parla de solucions apareix el tema de la reducció de costos. I és cert que cal rebaixar les despeses de les explotacions en mitjans de producció si és que veritablement hom aspira a millorar la competitivitat i a equilibrar els balanços. Però sovint es deixa de banda el fet que l’associació o l’agrupació d’explotacions pot comportar un estalvi més efectiu i tangible que el que pugui obtenir cadascuna d’aquestes per separat. I això vol dir, també, que moltes decisions s’han de prendre en comú.

Em temo que m’he estès massa. Les meves excuses. La raó per la qual molta gent no reconeix les oportunitats és perquè vénen disfressades de treball dur (Thomas EDISON)

Josep Santamaria