La campanya d'incendis forestals s'apropa
El 15 de Maig vaig anar a la primera sessió del cicle de conferències sobre “Un mon rural viu, un mon sense cendres”. La organització era perfecte, els ponents els millors i la sala plena. El tema de la jornada era “El perquè, com i que podem fer dels incendis forestals a Catalunya:
el mon rural en escena”. Desprès de tot un matí dens de presentacions i preguntes, tot va ser dit però em va quedar el dubte de que els temes fonamentals no varen quedar prou aclarits.
El canvi climàtic és una realitat molt greu, però no cal comprar TAMIFLUEl canvi climàtic és una dura realitat, ja ho va dir el Conseller Miró el 1986 desprès de cremar Montserrat, que s’ha d’inserir en els hàbits quotidians, igual com el consum d’aigua, d’energia o d’asfalt i potser per això fa crear el CREAF. El Sr Al Gore, si hagués arreglat els dics de protecció de Sant Louis, encontres de gastar-ho en armament hauria estalviat moltes vides humanes: no és honrat carregar totes les culpes als Huracans o al Canvi climàtic. En tot cas totes les previsions, tenen les seves limitacions i els models matemàtics són imperfectes. Tots encara recordem l’alarma catastrofista del virus de les aus: que va provocar la caiguda dels preus del pollastre i sobretot va obligar al Estat espanyol a comprar TAMIFLU, que ara diuen ja no serveix per a rés. Potser no és una anècdota que el Institut Intergubernamental del Canvi Climàtic (IPCC), darrer premi Nobel, estigui situat a 300 metres de la Organització Mundial de la Salut, també premi Nobel, que va aconsellar precisament comprar TAMIFLU. No dubto en cap moment de la seva honradesa. Això si, no m’agrada que el catastrofisme es transformi en un sistema de rebre més diners, despertar consciències adormides i sobretot ser famós. Ja veig venir que quan hi hagi inundacions en les zones baixes de prop de Barcelona, no es pensarà en que s’ha asfaltat la terra i que el territori està mal ordenat, es donarà la culpa una vegada més al canvi climàtic. Cada vegada més s’ha d’actuar a nivell local i no només pensar a nivell global.
D’incendis forestals sempre n’hi ha hagut, i sempre n’hi haurà, i ara algún de gran.
D’aquí uns dies, com cada any, es presentarà la campanya contra incendis amb tot de nou material magnífic, de terra, mar i aire. Ahir vaig veure la de França. Els medis de comunicació quedaran meravellats i en trauran grans reportatges, i s’adjun
taran estadístiques en la que es demostrarà la major eficàcia de la lluita. Evidentment la solució real és a llarg termini, tot invertint en el local, en les ADF, en la prevenció. És un problema de conscienciació social, de neteja de vorals de carreteres, de línies elèctriques, d’urbanitzacions i de vies de comunicació en general. Es cert que s’ha millorat molt, però no s’acaba de fer prou be per manca de pressupost. El tema de les urbanitzacions és molt greu. S’opta per un estil de vida car, però no es vol participar en els seus costos.
Segur que el foc és el nostre enemic?El foc incontrolat és un greu risc, especialment en les zones periurbanes. Si el foc és l’enemic més gran del bosc, potser lo millor és aliar-se amb ell. Tradicionalment el foc era utilitzat per fertilitzar els camps. D’això se’n diu artigar, “quemas y rozas”, “slash and burn” o “ecobuage” i ara modernament cremes controlades. Els equips especialitzats, primer les ADF i els Agents rurals i desprès els bombers, en tenen una llarga i profitosa experiència i la natura ho agraeix. En aquest sentit cal recordar que el foc pot ser un element de millora de la biodiversitat si, com sempre, està ben gestionat.
Però que hem de fer amb la brolla mediterrània?
El millor o potser pitjor exemple és el del massís de Garraf, on hi havia més de 5.000 ovelles pasturant, remugant, dallant l’herba i fertilitzant la natura. Avui és un bell desert, i en el mig del Parc. En “La Pleta” (en català pleta és el lloc on es guarden les ovelles) ja no hi ha remugants, hi ha un centre d’interpretació i monitors que no fan la feina dels remugants i així l’herba creix ufanosa i s’asseca ja a la primavera seca. Si la ponentada és forta i hi ha un focus inicial, no hi ha qui ho pari. Sort que moltes plantes, gràcies el foc tornen a ser fèrtils i retroben el seu lloc dins el seu ecosistema. Evidentment la solució és difícil, ja ningú vol fer de pastor, no és rendible. Però si algú és capaç de retornar al passat i fer-ho rendible, llavors serà sostenible. Es clar que "lavorare estanca".
I que hem de fer dels boscos de pi blanc i alzinar?En la Catalunya nova, en la Catalunya sarraïna, els ramats d’ovelles i cabres emplenaven i conformaven el paisatge. Els boscos quedaven reduïts en les zones d’alta muntanya i fins i tot els porcs senglars havien desaparegut. Les perdius i les aus poblaven la natura i eren el terreny de caça predilecte de les protegides rapinyaires. Poc a poc, l’abandó de terrenys de conreu i desprès de la ramaderia va permetre al pi blanc, renéixer de les cendres ocupant l’espai abandonat i defensant eficaçment el sòl de l’erosió. Son boscos en el que la fusta és difícilment aprofitable i amb excepcions impossible de gestionar amb cura, fins i tot amb els nous medis posats al abast. No només no pot haver-hi pressupost per fer-ho, sinó tampoc un element tant elemental com mà d’obra per fer les feines teòricament necessàries. L’aprofitament energètic una gran alternativa, en realitat només pot ser viable en contades ocasions, pels costos d’extracció, en boscos situats prop de camins i carreteres i encara amb poca pendent. Doncs que ens queda: netejar vorals, reintroduir remugants (ara potser salvatges) i retornar al mosaic gràcies a l’agricultura. No podem oblidar que cada vegada que es millora l’eficàcia en els incendis s’augmenta la càrrega de combustible dels boscos, i tot el CO2 que s’ha anat acumulant al llarg dels anys desapareix en una tarda excepcional de sol i platja. Els grans incendis, seran periòdicament la norma. Ens haurem d’anar acostumant a aprendre a gestionar les catàstrofes tot prevenint els danys a bens i persones.
A nivell local, les causes antropològiques causen canvi climàtic i són més importants que el canvi climàtic global.
En resum, la jornada va ser profitosa al posar-se sobre la taula diversos punts de vista i per cloure es va demanar una millor informació pels informadors dels medis de comunicació. La societat ha madurat, hi ha plans de prevenció, és un primer pas però manca formació als actors i es troba a faltar un plantejament en que totes les propostes siguin interrelacionades i valorades d’acord amb un patró comú. Els canvis causats, especialment pel urbanisme i el canvi d’orientació de l’economia rural són de difícil redreçament.
El 15 de Maig vaig anar a la primera sessió del cicle de conferències sobre “Un mon rural viu, un mon sense cendres”. La organització era perfecte, els ponents els millors i la sala plena. El tema de la jornada era “El perquè, com i que podem fer dels incendis forestals a Catalunya:
el mon rural en escena”. Desprès de tot un matí dens de presentacions i preguntes, tot va ser dit però em va quedar el dubte de que els temes fonamentals no varen quedar prou aclarits.
Allò que no cal fer. S`ha de ruixar a terra, a la brolla, no als arbres
A Catalunya sobren boscos i manquen remugants
Catalunya és un país de boscos, és una de les regions amb més superfície boscosa d’Europa. (més d’un 60%). Bona part dels boscos són resultat d’un fracàs. Han anat creixent a partir del segle XX, no com una millora de la gestió, sinó com un abandonament de l’activitat principal: l’agricultura i sobretot la ramaderia extensiva. La conclusió és que cal reduir superfície forestal, retornant a activitats tradicionals, especialment de pastures amb remugants. Els ajuts s’haurien d’orientar en aquest sentit. Cal ser prudent amb aquestes campanyes televisives que per complir aniversaris es dediquen a plantar arbres. A Catalunya aquest no és el problema. Jo proposo que com a penitència, facin com a mínim un programa explicant-ho be. Per cert el consum d’energia segueix creixent a Espanya, a Catalunya i a Barcelona.
Catalunya és un país de boscos, és una de les regions amb més superfície boscosa d’Europa. (més d’un 60%). Bona part dels boscos són resultat d’un fracàs. Han anat creixent a partir del segle XX, no com una millora de la gestió, sinó com un abandonament de l’activitat principal: l’agricultura i sobretot la ramaderia extensiva. La conclusió és que cal reduir superfície forestal, retornant a activitats tradicionals, especialment de pastures amb remugants. Els ajuts s’haurien d’orientar en aquest sentit. Cal ser prudent amb aquestes campanyes televisives que per complir aniversaris es dediquen a plantar arbres. A Catalunya aquest no és el problema. Jo proposo que com a penitència, facin com a mínim un programa explicant-ho be. Per cert el consum d’energia segueix creixent a Espanya, a Catalunya i a Barcelona.
El canvi climàtic és una realitat molt greu, però no cal comprar TAMIFLUEl canvi climàtic és una dura realitat, ja ho va dir el Conseller Miró el 1986 desprès de cremar Montserrat, que s’ha d’inserir en els hàbits quotidians, igual com el consum d’aigua, d’energia o d’asfalt i potser per això fa crear el CREAF. El Sr Al Gore, si hagués arreglat els dics de protecció de Sant Louis, encontres de gastar-ho en armament hauria estalviat moltes vides humanes: no és honrat carregar totes les culpes als Huracans o al Canvi climàtic. En tot cas totes les previsions, tenen les seves limitacions i els models matemàtics són imperfectes. Tots encara recordem l’alarma catastrofista del virus de les aus: que va provocar la caiguda dels preus del pollastre i sobretot va obligar al Estat espanyol a comprar TAMIFLU, que ara diuen ja no serveix per a rés. Potser no és una anècdota que el Institut Intergubernamental del Canvi Climàtic (IPCC), darrer premi Nobel, estigui situat a 300 metres de la Organització Mundial de la Salut, també premi Nobel, que va aconsellar precisament comprar TAMIFLU. No dubto en cap moment de la seva honradesa. Això si, no m’agrada que el catastrofisme es transformi en un sistema de rebre més diners, despertar consciències adormides i sobretot ser famós. Ja veig venir que quan hi hagi inundacions en les zones baixes de prop de Barcelona, no es pensarà en que s’ha asfaltat la terra i que el territori està mal ordenat, es donarà la culpa una vegada més al canvi climàtic. Cada vegada més s’ha d’actuar a nivell local i no només pensar a nivell global.
D’incendis forestals sempre n’hi ha hagut, i sempre n’hi haurà, i ara algún de gran.
D’aquí uns dies, com cada any, es presentarà la campanya contra incendis amb tot de nou material magnífic, de terra, mar i aire. Ahir vaig veure la de França. Els medis de comunicació quedaran meravellats i en trauran grans reportatges, i s’adjun
taran estadístiques en la que es demostrarà la major eficàcia de la lluita. Evidentment la solució real és a llarg termini, tot invertint en el local, en les ADF, en la prevenció. És un problema de conscienciació social, de neteja de vorals de carreteres, de línies elèctriques, d’urbanitzacions i de vies de comunicació en general. Es cert que s’ha millorat molt, però no s’acaba de fer prou be per manca de pressupost. El tema de les urbanitzacions és molt greu. S’opta per un estil de vida car, però no es vol participar en els seus costos. Segur que el foc és el nostre enemic?El foc incontrolat és un greu risc, especialment en les zones periurbanes. Si el foc és l’enemic més gran del bosc, potser lo millor és aliar-se amb ell. Tradicionalment el foc era utilitzat per fertilitzar els camps. D’això se’n diu artigar, “quemas y rozas”, “slash and burn” o “ecobuage” i ara modernament cremes controlades. Els equips especialitzats, primer les ADF i els Agents rurals i desprès els bombers, en tenen una llarga i profitosa experiència i la natura ho agraeix. En aquest sentit cal recordar que el foc pot ser un element de millora de la biodiversitat si, com sempre, està ben gestionat.
Però que hem de fer amb la brolla mediterrània?
El millor o potser pitjor exemple és el del massís de Garraf, on hi havia més de 5.000 ovelles pasturant, remugant, dallant l’herba i fertilitzant la natura. Avui és un bell desert, i en el mig del Parc. En “La Pleta” (en català pleta és el lloc on es guarden les ovelles) ja no hi ha remugants, hi ha un centre d’interpretació i monitors que no fan la feina dels remugants i així l’herba creix ufanosa i s’asseca ja a la primavera seca. Si la ponentada és forta i hi ha un focus inicial, no hi ha qui ho pari. Sort que moltes plantes, gràcies el foc tornen a ser fèrtils i retroben el seu lloc dins el seu ecosistema. Evidentment la solució és difícil, ja ningú vol fer de pastor, no és rendible. Però si algú és capaç de retornar al passat i fer-ho rendible, llavors serà sostenible. Es clar que "lavorare estanca".
I que hem de fer dels boscos de pi blanc i alzinar?En la Catalunya nova, en la Catalunya sarraïna, els ramats d’ovelles i cabres emplenaven i conformaven el paisatge. Els boscos quedaven reduïts en les zones d’alta muntanya i fins i tot els porcs senglars havien desaparegut. Les perdius i les aus poblaven la natura i eren el terreny de caça predilecte de les protegides rapinyaires. Poc a poc, l’abandó de terrenys de conreu i desprès de la ramaderia va permetre al pi blanc, renéixer de les cendres ocupant l’espai abandonat i defensant eficaçment el sòl de l’erosió. Son boscos en el que la fusta és difícilment aprofitable i amb excepcions impossible de gestionar amb cura, fins i tot amb els nous medis posats al abast. No només no pot haver-hi pressupost per fer-ho, sinó tampoc un element tant elemental com mà d’obra per fer les feines teòricament necessàries. L’aprofitament energètic una gran alternativa, en realitat només pot ser viable en contades ocasions, pels costos d’extracció, en boscos situats prop de camins i carreteres i encara amb poca pendent. Doncs que ens queda: netejar vorals, reintroduir remugants (ara potser salvatges) i retornar al mosaic gràcies a l’agricultura. No podem oblidar que cada vegada que es millora l’eficàcia en els incendis s’augmenta la càrrega de combustible dels boscos, i tot el CO2 que s’ha anat acumulant al llarg dels anys desapareix en una tarda excepcional de sol i platja. Els grans incendis, seran periòdicament la norma. Ens haurem d’anar acostumant a aprendre a gestionar les catàstrofes tot prevenint els danys a bens i persones.
A nivell local, les causes antropològiques causen canvi climàtic i són més importants que el canvi climàtic global.
En resum, la jornada va ser profitosa al posar-se sobre la taula diversos punts de vista i per cloure es va demanar una millor informació pels informadors dels medis de comunicació. La societat ha madurat, hi ha plans de prevenció, és un primer pas però manca formació als actors i es troba a faltar un plantejament en que totes les propostes siguin interrelacionades i valorades d’acord amb un patró comú. Els canvis causats, especialment pel urbanisme i el canvi d’orientació de l’economia rural són de difícil redreçament.
Ara ens toca conviure amb aquest problemes tot assumint responsabilitats i realitzant les mesures de prevenció adients.Jordi Peix
Comentaris