Seria un error propi de nou-rics posar en perill un sector estratègic clau, com és l'agrícola
Sens dubte, una situació d'emergència com l'actual requereix l'aportació i el sentit de col.lectivitat de tothom. Per una altra part, l'aigua i les seves solucions no haurien d'haver entrat mai en el món de les paraules sagrades i els dogmes irrefutables. Però, probablement, després de les tensions territorials d'aquests dies, entre els agricultors n
o preocupa tant la possibilitat de compartir l'aigua com la desconfiança en una cultura de desconeixement i de baixa valoració de l'activitat agrària. Hem sentit que el 73% de l'aigua disponible la gasta l'agricultura, que només aporta un 2% al PIB de Catalunya. Aquesta sentència simple, rotunda i impactant conté alguns errors. L'estadística no s'ajusta a la realitat que s'ha d'analitzar --que no s'ha de mesurar amb aquest paràmetre--, es difumina la funció de l'aigua en l'activitat agrí- cola i es perd de vista el valor estratègic clau del sector agroalimentari català. PARLEM d'estadístiques. Segons l'Agència Catalana de l'Aigua, l'ús agrícola a la regió on es planteja el problema (les conques internes de Catalunya) és del 23%; l'ús industrial, del 24%, i l'urbà, del 53%. Si parlem en termes d'interconnexió de conques, els termes són diferents, però les variables a tenir en compte, també. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (2005) el PIB del sector agroalimentari català representa el 4% del total en un país de serveis. En relació amb la indústria (integrant l'agricultura en el sector agroalimentari), aquest és el primer sector (17,4 %), seguit de la indústria química (14,4%) i metal.lúrgica (12,14%).No obstant, aquesta és una mesura inapropiada per establir la importància de l'agroalimentació en relació amb el consum d'aigua.
Sens dubte, una situació d'emergència com l'actual requereix l'aportació i el sentit de col.lectivitat de tothom. Per una altra part, l'aigua i les seves solucions no haurien d'haver entrat mai en el món de les paraules sagrades i els dogmes irrefutables. Però, probablement, després de les tensions territorials d'aquests dies, entre els agricultors n
o preocupa tant la possibilitat de compartir l'aigua com la desconfiança en una cultura de desconeixement i de baixa valoració de l'activitat agrària. Hem sentit que el 73% de l'aigua disponible la gasta l'agricultura, que només aporta un 2% al PIB de Catalunya. Aquesta sentència simple, rotunda i impactant conté alguns errors. L'estadística no s'ajusta a la realitat que s'ha d'analitzar --que no s'ha de mesurar amb aquest paràmetre--, es difumina la funció de l'aigua en l'activitat agrí- cola i es perd de vista el valor estratègic clau del sector agroalimentari català. PARLEM d'estadístiques. Segons l'Agència Catalana de l'Aigua, l'ús agrícola a la regió on es planteja el problema (les conques internes de Catalunya) és del 23%; l'ús industrial, del 24%, i l'urbà, del 53%. Si parlem en termes d'interconnexió de conques, els termes són diferents, però les variables a tenir en compte, també. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (2005) el PIB del sector agroalimentari català representa el 4% del total en un país de serveis. En relació amb la indústria (integrant l'agricultura en el sector agroalimentari), aquest és el primer sector (17,4 %), seguit de la indústria química (14,4%) i metal.lúrgica (12,14%).No obstant, aquesta és una mesura inapropiada per establir la importància de l'agroalimentació en relació amb el consum d'aigua.
No té sentit dir que la indústria metal.lúrgica "gasta" la majoria de ferro, ni crec que ningú se sorprengui pel fet que la indústria del moble "gasti" molta fusta. Aquesta fusta apareix més tard com un gaudi a les nostres cases en forma de taules, cadires i armaris. Aquest és el tema. Per a l'agricultura, l'aigua és una matèria primera. Es necessiten 500 litres d'ai- gua per produir un quilo de blat de moro o 60 litres per produir un préssec. Productes que culminen el cicle com a aliments a la nostra taula.RECENTMENT , l'Escola Econòmica d'Estocolm assenyalava el clúster agroalimentari català com el més important d'Europa. Es tracta d'un sector competitiu, que aporta l'11,6 % de les nostres exportacions.
El sector agroalimentari, a més a més, és una de les nostres millors cartes d'estabilitat com a sector anticíclic. En aquest sentit, és un sector estratègic i bàsic per a la salut econòmica de Catalunya. Sobretot si considerem les reals sinergies d'aquest sector amb la restauració i el turisme sobre la base d'una gastronomia pròpia i de qualitat. Desconsiderar el valor d'aquest sector suposa comprometre el futur d'aquest país.Ara bé, els aliments poden venir, per exemple, del Brasil, l'Argentina o Nigèria. Però estem entrant en un nou escenari mundial, amb una població creixent, un espectacular increment de demanda des dels nous països emergents, amb dificultats cada vegada més grans en el subministrament d'energia i un nou paper de l'agricultura (i agricultura significa aigua) com a productora d'agrocarburants i captadora imprescindible de CO. L'Agència Internacional de l'Energia ens advertia el novembre passat que, si sostenim les actuals polítiques, el 2030 haurem incrementat un 55% les nostres necessitats d'energia. Això prefigura un escenari de canvis i reajustos importants, cosa que sempre va acompanyada de tensions, com, per exemple, les que s'estan produint als mercats alimentaris. En qualsevol dels supòsits, l'agricultura apareix al costat de les solucions, i l'aigua, al seu torn, com un bé escàs que haurem de saber gestionar.Actualment, molts països estan prenent mesures per garantir el subministrament alimentari en uns mercats embogits. A Catalunya seria un error propi de nou- rics posar en perill un sector estratègic clau. Al contrari, haurem d'optimitzar els nostres potencials agrícoles per guanyar en seguretat i estabilitat econòmica. NO OBSTANT, falta aigua a Barcelona i s'hauran d'arbitrar mesures d'emergència i solucions de fons. Falta aigua per dues raons: perquè en gastem més (som més) i perquè plou menys. Desitgem que la falta de pluja sigui un element conjuntural, una broma pesada de la meteorologia, encara que tots els símptomes ens porten a considerar el nou factor del canvi climàtic. En qualsevol cas, aquest consum superior requerirà una cultura diferent basada en la gestió de l'escassetat. S'hauran de modificar els costums. Per exemple, per als jardins la xerojardineria o jardineria amb poca aigua ens oferirà moltes oportunitats igualment estètiques i molt més apropiades al nostre clima.En general haurem de moderar el consum i reforçar la nostra capacitat de reciclatge. I, per descomptat, la nostra agricultura haurà de continuar modernitzant els sistemes de reg cap a tecnologies més eficients. En fi, molta feina a fer com a país i amb la mirada posada en el futur.
Francesc Reguant. Economista especialitzat en agricultura
Comentaris