1.-Que vol dir sobirania alimentaria? (Sembla que hi ha mals entesos)
Sobirania vol dir que cada país pot decidir allò que creu més convenient sobre els aliments. De quin país es tracta? D'una Regió, d'una Nació, d'un Estat, de la Unió Europea, de la OCDE. Suposo que els que ho manifesten a França deuen pensar en l'Estat, ja que la constitució europea no ha tret la sobirania als estats (una mica si, jo crec).
L'acudit italià descriu les contradiccions de determinades polítiques.
2.- Germani opina que els preus no cauran com algú es creu.
L’obertura dels mercats mundials no vol dir necessàriament en el cas dels cereals i dels pinsos que aquests tindran un efecte positiu en l’agricultura catalana baixant-los. Ja vem assistir la dècada dels 90’s amb una baixada dels preus d’intervenció i en paral.lel un efecte no previst amb la puja dels preus mundials dels cereals per un efecte d’augment de demanda amb l’entrada de nous demanadors (Xina).
Per tant és cert que la desprotecció aranzelària és una realitat amb la qual s’ha de comptar i probablement més lenta del que alguns lliberals intenten accelerar.
No sembla progressista oposar-se a l’increment de les relacions comercials que es poden derivar dels acords OMC, però si que s’ha de pensar en els mecanismes per estabilitzar els mercats agraris i les rendes que segur es desencadenaran i en especial per tal de protegir aquells “empresaris” que pateixin les decisions cada cop mes externes i llunyanes que ells no hauran contribuït i no els pots demanar que amb mercats tant oberts tinguin tota la informació (global) que disminueixi el risc de les seves decisions. Vull dir que el volum d’informació necessari per no cometre errors en les seves decisions, no sembla que pugui estar a l’abast d’un “empresari agrari” tal i com és en l’actualitat...o haurem de cercar noves formes d”empresari agrari”?
Carles opina que no exiteix el lliure mercat, sempre hi ha algú que te una posició, o que vol tenir-la
On hi ha forts i dèbils, la llibertat oprimeix i la regulació allibera
Els intercanvis de productes agrícoles solament impliquen el 10% de la producció mundial. I sovint els preus de referència internacionals són preus a la baixa d’uns excedents que s’aboquen en els mercats internacionals.
Ep! No compten uns certs productes agroalimentaris, que ho són i que s’avaluen en el 8% del producte industrial brut mundial. O sigui molt més que el comerç de tota la producció agrícola a seques i que distorsiona els mercats, els governs i els mercats de capitals. Em refereixo és clar als productes d’Alt Valor Afegit. Vull dir els productes fruit dels cultius il•lícits.
A més hi ha països i països, agricultures i agricultures i no es poden posar totes en el mateix sac: Els grans productors mundials: Estats Units, Europa, Canadà, Brasil, India, Austràlia, Argentina… poc s’assemblen a tants països africans o centreamericans. O fins i tot dins els mateixos països hi ha grans diferències. En què s’assemblen els pagesos del MST brasilers amb els grans fazendeiros productors de carn, soja, blat de moro, o taronja per suc, que domina grans mercados mundials. A sobre per protegir als petits productors amb aranzels a la frontera, el que farem al Brasil és protegir als grans productors i hi patiran els habitants de les faveles que hauran de pagar els productes més cars.
L’escrit parla d’una Europa que necessita la seguretat alimentària en el sentit de la “safety”. menjar segur i d’uns agricultors de tants països que la necessiten en el sentit de la “security”: de menjar cada dia.
També de la diferència entre les explotacions que disposen de dimensió, terra i d’aigua o les que sustenten just la supervivència de tants milions d’agricultors. O dels qui necessiten fer la reforma agrària davant la desigualtat en la disponibilitat dels bens de producció.
Finalment s’ha de destacar del concepte de sobirania alimentària el voler anar més enllà de l‘aliment, per que es consideri no com a bé d’intercanvi comercial sinó com a element de supervivència d’àmplies capes socials. Un element tant necessari com pot ser la salut o l’ensenyament. Clar que després de la ronda de Doha estan previstos els acords dels serveis, per transformar la salut o la formació com a mercaderies objecte d’intercanvi comercial.
Si els països no han de perdre la sobirania sobre la salut i la formació, tampoc s’hauria de produir en els aliments essencials per a sobreviure.
D’aquí que el dret a menjar cada dia no es pot deixar a les mans de grans empreses controladores dels intercanvis mundials. S’han d’assegurar uns preus i una continuïtat de subministre. No es pot deixar en mans de les variacions dels preus del mercat o que una empresa que decideix treure’s de sobre uns excedents porta a la misèria els pagesos d’una zona.
Finalment estem parlant de les estratègies europees tant properes a nosaltres de Denominacions d’Origen o de qualitat que pretenen humanitzar els productes, d’explicar com el darrera de cada aliment hi ha un pagès que el produeix, Que en comprar el producte es compra també un paisatge, un paisatge, unes olors, uns orígens...
Per això he volgut encapçalar el meu comentari amb unes paraules recents d’en Joaquin Estefanía a El País: “Per a que un mercat estigui liberalitzat, s’ha de regular. Ja que els mercats son imperfectes, si a la vegada que es liberalitzen es desregulen, és com posar una guineu en un galliner. On hi ha forts i dèbils –o sigui a tot arreu- la llibertat oprimeix i la llei allibera”
Carles
Comentaris