El Parc Agrari, una infraestructura
L’organització social comporta satisfer les necessitats de les persones d’una manera equilibrada. Fins aquí, més o menys, tots hi podem estar d’acord. Una altra cosa serà el com i qui hi posa la pauta. Els humans som uns animals racionals, socials i gregaris, la qual cosa és fonamental per entendre la complexitat social i la nostra capacitat d’organització. Les societats democràtiques han establert uns codis de comportament que aporten beneficis, corregeixen les desviacions i potencien les qualitats del propi model.
Un element clau en les organitzacions socials són els diversos sistemes i planificacions que fan possible i visualitzen l’organització. Així, freqüentment, es comenta i es valora la capacitat d’un govern per llançar plans i programes que estructuren els sistemes de comunicació, de salut, d’educació, de recerca, de defensa i de seguretat, entre molts altres. És hora d’afermar el concepte i el valor del territori com un element necessari per a l’estructuració social i dir, clar i net, que és una infraestructura que s’ha de considerar com a tal, ja que de fet és sobre aquest element físic que s’assenten els sistemes de l’organització social.
La societat urbana –la gran majoria de les persones del planeta viuen en ciutats– pensa en el desenvolupament i la vida únicament des de la seva òptica interior, oblidant massa sovint que l’entorn dóna sentit a la seva existència. Sense l’entorn no hi hauria ciutat. Aquesta obvietat elemental queda amagada pel creixement constant del model de desenvolupament del primer món i per la demanda infinita del sistema irracional que ens hem autoimposat democràticament de manera innecessària.
Cal fer una parada i reflexionar.
Hem de ser sensibles i llegir les diferents propostes dels governants i científics i veure que no tot és controlable des de la ciutat i des del primer món. Un exemple clar el tenim aquests dies. El sistema ecològic de les aus migratòries ens recorda que vivim en un ecosistema obert, regulat per lleis naturals, les quals els homes no controlem. En aquest context, i amb aquestes reflexions, volem situar el projecte i el desplegament de la gestió del territori del Parc Agrari de Sabadell. Una iniciativa que ve de lluny i que s’inscriu en un debat iniciat al final del anys vuitanta del segle passat per fer front a la irracionalitat del creixement de la ciutat urbana i també per defensar, en primera instància, els interessos de l’economia dels sector primari en un entorn periurbà.
Avui, però, aquelles demandes des de l’economia agrària han de ser obligatòriament complementades per la necessitat de vetllar per l’equilibri en l’ocupació del territori, pel valor del paisatge com un bé d’interès social i sobretot per donar valor a la consciència de redescobrir que els nostres orígens estan íntimament lligats amb la terra, l’element físic que ens connecta, encara que sigui de manera temporal, amb la natura o, millor dit, amb l’ecosistema. ’agricultura és l’instrument oportú que ens permet fer la gestió de l’espai agrari, el sòl no urbà, i l’element que fa possible vertebrar els diferents interessos que giren en aquest entorn, tot fent-los compatibles amb el model econòmic que ens regeix i el règim democràtic en el qual estem integrats. L’un i l’altre disposen d’uns pilars clau: la propietat privada i la lliure decisió empresarial, en un context social regit per normes que marquen les velocitats i les garanties i la seguretat jurídica pròpia d’un estat de dret.
El Parc Agrari de Sabadell és, doncs, una iniciativa que vetlla per integrar aquests compromisos en un corrent d’anada i de tornada i per crear la relació estable entre les persones del món rural amb les persones que habiten en el territori urbanitzat. Podem cloure afirmant que el sòl agrari és una infraestructura bàsica per la nostra seguretat vital. Amb la mateixa categoria que ho és la xarxa de salut o d’educació, les vies de comunicació i les telecomunicacions.
Ricard Estrada i Arimon
L’organització social comporta satisfer les necessitats de les persones d’una manera equilibrada. Fins aquí, més o menys, tots hi podem estar d’acord. Una altra cosa serà el com i qui hi posa la pauta. Els humans som uns animals racionals, socials i gregaris, la qual cosa és fonamental per entendre la complexitat social i la nostra capacitat d’organització. Les societats democràtiques han establert uns codis de comportament que aporten beneficis, corregeixen les desviacions i potencien les qualitats del propi model.
Un element clau en les organitzacions socials són els diversos sistemes i planificacions que fan possible i visualitzen l’organització. Així, freqüentment, es comenta i es valora la capacitat d’un govern per llançar plans i programes que estructuren els sistemes de comunicació, de salut, d’educació, de recerca, de defensa i de seguretat, entre molts altres. És hora d’afermar el concepte i el valor del territori com un element necessari per a l’estructuració social i dir, clar i net, que és una infraestructura que s’ha de considerar com a tal, ja que de fet és sobre aquest element físic que s’assenten els sistemes de l’organització social.
La societat urbana –la gran majoria de les persones del planeta viuen en ciutats– pensa en el desenvolupament i la vida únicament des de la seva òptica interior, oblidant massa sovint que l’entorn dóna sentit a la seva existència. Sense l’entorn no hi hauria ciutat. Aquesta obvietat elemental queda amagada pel creixement constant del model de desenvolupament del primer món i per la demanda infinita del sistema irracional que ens hem autoimposat democràticament de manera innecessària.
Cal fer una parada i reflexionar.
Hem de ser sensibles i llegir les diferents propostes dels governants i científics i veure que no tot és controlable des de la ciutat i des del primer món. Un exemple clar el tenim aquests dies. El sistema ecològic de les aus migratòries ens recorda que vivim en un ecosistema obert, regulat per lleis naturals, les quals els homes no controlem. En aquest context, i amb aquestes reflexions, volem situar el projecte i el desplegament de la gestió del territori del Parc Agrari de Sabadell. Una iniciativa que ve de lluny i que s’inscriu en un debat iniciat al final del anys vuitanta del segle passat per fer front a la irracionalitat del creixement de la ciutat urbana i també per defensar, en primera instància, els interessos de l’economia dels sector primari en un entorn periurbà.
Avui, però, aquelles demandes des de l’economia agrària han de ser obligatòriament complementades per la necessitat de vetllar per l’equilibri en l’ocupació del territori, pel valor del paisatge com un bé d’interès social i sobretot per donar valor a la consciència de redescobrir que els nostres orígens estan íntimament lligats amb la terra, l’element físic que ens connecta, encara que sigui de manera temporal, amb la natura o, millor dit, amb l’ecosistema. ’agricultura és l’instrument oportú que ens permet fer la gestió de l’espai agrari, el sòl no urbà, i l’element que fa possible vertebrar els diferents interessos que giren en aquest entorn, tot fent-los compatibles amb el model econòmic que ens regeix i el règim democràtic en el qual estem integrats. L’un i l’altre disposen d’uns pilars clau: la propietat privada i la lliure decisió empresarial, en un context social regit per normes que marquen les velocitats i les garanties i la seguretat jurídica pròpia d’un estat de dret.
El Parc Agrari de Sabadell és, doncs, una iniciativa que vetlla per integrar aquests compromisos en un corrent d’anada i de tornada i per crear la relació estable entre les persones del món rural amb les persones que habiten en el territori urbanitzat. Podem cloure afirmant que el sòl agrari és una infraestructura bàsica per la nostra seguretat vital. Amb la mateixa categoria que ho és la xarxa de salut o d’educació, les vies de comunicació i les telecomunicacions.
Ricard Estrada i Arimon
Comentaris