L’agricultura periurbana, un valor viable
El desenvolupament social ha comportat, entre moltes coses bones, l’ocupació del sòl amb uns objectius que no han estat els habituals al llarg dels temps. Les dades objectives ens mostren com el creixement urbà i el sòl qualificat
d’urbanitzable han crescut de manera exagerada en els darrers vint anys, posant en perill, i en algunes ocasions de manera molt evident, el mateix model expansiu que l’urbanisme ha marcat.
Les causes d’aquest creixement són moltes, però per fer-ho ras i curt, hem de veure’n part dels orígens en el finançament dels ajuntaments i les demandes socials a l’administració més propera, la qual ha de donar la resposta adequada a la població. Altrament la política agrícola de la Unió Europea ha estimulat un model d’agricultura de grans produccions i de distribució, -model que té garantida la seva existència amb un preu de l’energia contingut- que ha castigat contínuament l’agricultura de proximitat. El control dels preus dels aliments i el no foment del desenvolupament rural han tingut com a resultat una migració permanent de la població agrària, fins a uns límits que ara ja comencen a ser preocupants, especialment en les zones de muntanya i en les àrees periurbanes.Com a resultat d’aquesta política continuada de reestructuració, ha sorgit la corresponent reacció per corregir el desgavell evident i conduir la gestió del territori amb l’únic instrument que el fa possible: l’agricultura. La frase que diu:
El desenvolupament social ha comportat, entre moltes coses bones, l’ocupació del sòl amb uns objectius que no han estat els habituals al llarg dels temps. Les dades objectives ens mostren com el creixement urbà i el sòl qualificat
d’urbanitzable han crescut de manera exagerada en els darrers vint anys, posant en perill, i en algunes ocasions de manera molt evident, el mateix model expansiu que l’urbanisme ha marcat.Les causes d’aquest creixement són moltes, però per fer-ho ras i curt, hem de veure’n part dels orígens en el finançament dels ajuntaments i les demandes socials a l’administració més propera, la qual ha de donar la resposta adequada a la població. Altrament la política agrícola de la Unió Europea ha estimulat un model d’agricultura de grans produccions i de distribució, -model que té garantida la seva existència amb un preu de l’energia contingut- que ha castigat contínuament l’agricultura de proximitat. El control dels preus dels aliments i el no foment del desenvolupament rural han tingut com a resultat una migració permanent de la població agrària, fins a uns límits que ara ja comencen a ser preocupants, especialment en les zones de muntanya i en les àrees periurbanes.Com a resultat d’aquesta política continuada de reestructuració, ha sorgit la corresponent reacció per corregir el desgavell evident i conduir la gestió del territori amb l’únic instrument que el fa possible: l’agricultura. La frase que diu:
Els pagesos han de ser els jardiners del paisatge
, és una aplicació del llenguatge urbà al món rural. Recordem els pagesos rebutgen aquesta aproximació, doncs es senten “ocupats” i sotmesos a les decisions que es prenen des de l’exterior. En definitiva el conflicte social està plantejat. Ara cal fer la gestió adequada i reconduir les actituds. D’acord amb aquest panorama es planteja la necessitat de mantenir l’agricultura com un element fonamental i bàsic tant per a les persones del territori agrari, com per a les persones que viuen a les ciutats. Cal adjudicar funcions i recursos a aquesta activitat econòmica, és el que es coneix com la multifuncionalitat de l’agricultura periurbana. La producció d’aliments, l’element clau del paisatge agrari, s’utilitza en aquests entorns periurbans com a modulador de qualitat ambiental, però també de forma concurrent per treballar vers la gestió de l’ús públic del territori, de la producció de qualitat amb la garantia de la traçabilitat alimentària, del foment del comerç de proximitat, del turisme rural, de la gastronomia lligada al territori, del lleure vinculat a l’estacionalitat, de l’aplicació d’una agronomia i ramaderia no intensiva i ecològica i sobretot del manteniment dels connectors de la biodiversitat.
El paisatge antropitzat actiu és el que ens garanteix l’estabilitat de l’entorn i ara ja ens cal vetllar per la custodia del territori com un bé que mereix una atenció específica. L’economia rural, d’acord amb els conceptes clàssics ha de canviar de registre i adequar-se a la demanda social i aprofitar les oportunitats que es dibuixen des de la Unió Europea. Així ja hem cercat l’existència d’una nova corrent de debat que s’ha endegat des del Congrés del Món Rural, ens referim als Pactes Territorials pel Desenvolupament Rural. Aquesta eina, encara que incipient, és un inici de camí -esperem que sigui sense retorn- cap a una adequació d’un model ja passat per un de futur amb perspectives favorables.
Ens atrevim a dir que avui el territori és el bé més important que tenim i que la producció agrària és l’instrument, no l’objectiu. Qui sàpiga veure aquesta realitat i la gestioni intel·ligentment aconseguirà una renda positiva. En aquest context l’agricultura periurbana i la nova sensibilitat europea aposten per aquest canvi.
És d’acord amb aquesta sintonia que des de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona és va redactar el Pla Director del Parc Agrari de Sabadell i que recull aquestes línies de debat, les incorpora i adequa, des del nou ideari genèric, al territori municipal en concret i afegint-hi un element diferencial: la recerca i la transferència tecnològica. Molta feina queda per fer, però el que no és qüestionable és la funció i la necessitat de mantenir l’espai agrari, amb agricultura multifuncional, que dóna i posa en valor un sòl no urbà, el qual disposa d’un projecte de desenvolupament viable i sostenible econòmicament i social.
Ricard Estrada i Arimon (Comissionat per a la Gestió del Medi Natural de Sabadell)
El paisatge antropitzat actiu és el que ens garanteix l’estabilitat de l’entorn i ara ja ens cal vetllar per la custodia del territori com un bé que mereix una atenció específica. L’economia rural, d’acord amb els conceptes clàssics ha de canviar de registre i adequar-se a la demanda social i aprofitar les oportunitats que es dibuixen des de la Unió Europea. Així ja hem cercat l’existència d’una nova corrent de debat que s’ha endegat des del Congrés del Món Rural, ens referim als Pactes Territorials pel Desenvolupament Rural. Aquesta eina, encara que incipient, és un inici de camí -esperem que sigui sense retorn- cap a una adequació d’un model ja passat per un de futur amb perspectives favorables.
Ens atrevim a dir que avui el territori és el bé més important que tenim i que la producció agrària és l’instrument, no l’objectiu. Qui sàpiga veure aquesta realitat i la gestioni intel·ligentment aconseguirà una renda positiva. En aquest context l’agricultura periurbana i la nova sensibilitat europea aposten per aquest canvi.
És d’acord amb aquesta sintonia que des de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona és va redactar el Pla Director del Parc Agrari de Sabadell i que recull aquestes línies de debat, les incorpora i adequa, des del nou ideari genèric, al territori municipal en concret i afegint-hi un element diferencial: la recerca i la transferència tecnològica. Molta feina queda per fer, però el que no és qüestionable és la funció i la necessitat de mantenir l’espai agrari, amb agricultura multifuncional, que dóna i posa en valor un sòl no urbà, el qual disposa d’un projecte de desenvolupament viable i sostenible econòmicament i social.
Ricard Estrada i Arimon (Comissionat per a la Gestió del Medi Natural de Sabadell)
Comentaris